OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Ramon de Perellós

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Diplomàtic i prosista.
?, ? — ?, d. 1419

Vida i obra

Primer vescomte de Perellós i segon de Roda. Fill de Francesc de Perellós i probablement de Caterina. S’educà a la cort francesa, on fou camarlenc de Carles V, al servei del qual es trobava el seu pare. La seva vinculació a l’esmentada cort i el seu coneixement del país li valgueren la comanda de diverses missions diplomàtiques al servei de Joan I, de Maria de Luna, i de Martí I. Enric de Trastàmara li feu donació d’Igualada, però ell hi renuncià en heretar el vescomtat de Roda (1370). Formà part de la lliga nobiliària contra els vescomtes de Cardona i de Castellbò. Fou enviat a Anglaterra per tractar una aliança amb el duc de Lancaster. Tornant de Sant Jaume de Galícia, caigué presoner al Regne de Granada i Pere III de Catalunya-Aragó el rescatà (1374). Serví el rei de Xipre com a patró d’una galera (1377-78). Majordom i conseller de l’infant Joan, aquest li vengué els llocs del Voló, Tuïr i Montesquiu (1381) i l’envià a les corts d’Avinyó, de França i dels ducs de Bar per qüestions del dot de la futura reina Violant (1382-87). Era senyor de Ceret i el rei li concedí jurisdicció per a perseguir malfactors als seus llocs de Millars, Sant Marçal i Perellós, entre d’altres (1387); comprà el castell d’Estagell a Bernat de Senesterra (1390). Fou fet capità general del Rosselló, vitalici (1389), i capità de tres galeres que foren armades per al papa Benet XIII (1390). Joan I el feu vescomte de Perellós (1391) i li vengué la jurisdicció de Roda, Perellós i Montner. Fou un dels tutors de la seva cosina Elionor de Perellós (1390). Adquirí el castell de Rodés i el lloc de Llo (1393). El 1396 fou enviat a tractar amb el comte d’Armanyac i amb el rei de França per tal d’evitar la invasió de Catalunya. En morir Joan I, al maig del mateix any era a Avinyó i fou inclòs al procés contra el Consell de Joan I, pel qual un bon nombre de funcionaris i cortesans foren acusats de diversos delictes i també de tenir responsabilitat en la mort del monarca, esdevinguda sense confessió, implícita i reiterada acusació de la pretesa condemnació de la seva ànima. Per tal d’alliberar-se d’aquesta acusació concebé un original i medieval discurs: es proposà fer un viatge al Purgatori de Sant Patrici a Irlanda, on, si trobava l’ànima de Joan, es demostraria que era en via de salvació. Exposà el projecte al papa Benet XIII, el qual intentà en va dissuadir-lo de tal propòsit. Inicià el viatge el 8 de setembre de 1397 quan, a París, el rei Carles IV el recomanà al seu gendre Ricard II d’Anglaterra; aquest, a Oxford, li estengué un salconduit perquè es traslladés a Irlanda i visités el llegendari Purgatori de Sant Patrici, on es dirigí amb un lluït seguici de vint homes. A Dublín li foren proporcionats guies que el conduïren a l’Ulster, on fou molt ben rebut pel rei Nelan O’Neill. A l’illa del llac Derg (comtat de Donegal), arribà a l’entrada de la cova del Purgatori: feu testament, assistí a una missa per la seva pròpia ànima i adobà cavallers els seus dos fills, l’anglès Thomas Agut i el valencià Pere Maça. Entrà a la cova amb el cavaller normand Guillaume de Courry. De retorn, passà el Nadal amb el rei Nelan, fou rebut de nou per Ricard II, assistí a unes festes a la cort de París i retornà a Avinyó. Aquesta curiosa aventura, rigorosament històrica, fou narrada al seu llibre Viatge al Purgatori, traducció de l’obra d’H. de Saltrey, llevat del començament i del final que són originaris de la ploma de Perellós, on relata l’anada i la tornada de l’expedició i els costums dels irlandesos (hom creu que aquesta part també podria ser una versió de la Topografia hibernica de Giraldus Cambrensis, s. XII), i d’una addició d’unes quinze línies, en què explica que entre les ànimes purgants del quart camp trobà el rei Joan I, amb el qual conversà i li digué que es trobava «en via de salvació»; també trobà el franciscà gironí Francesc Despuig i la seva neboda, Aldonça de Queralt, la qual era viva quan inicià el viatge. La intenció fonamental del llibre rau, evidentment, en aquest passatge on l’autor exhibeix la prova que l’ànima de Joan I no ha estat damnada, curiosa actitud si es compara amb Lo somni de BernatMetge, també encartat en el procés del 1396 i que, així mateix, bé que amb moderna actitud, fingeix que se li apareix l’espectre del rei, que li fa avinent que es troba al Purgatori i en via de salvació. El Viatge s’ha conservat en dues versions occitanes (dos manuscrits de mitjan s. XV) i una de catalana (incunable del 1496). Absolt en el procés, Ramon de Perellós anà a Sicília amb l’armada del rei Martí. Quan Benet XIII es trobà amb dificultats a Avinyó, com a lloctinent seu, anà a París i obtingué per al papa la protecció de les tropes del duc d’Orleans (1398-1401). Passà alguns anys al servei pontifici. De retorn, fou un dels representants del parlament català a l’Aragó (1410) i fou un dels procuradors del comte d’Urgell, primer a les corts de Barcelona i després a Lleida, on jurà fidelitat pel comte a Ferran I (1412). El mateix comte l’envià al capdavant de les companyies gascones que havien de socórrer el governador de València, però arribaren tard a la batalla de Morvedre, si bé a Castelló pogué dispersar les tropes castellanes. Intervingué en favor del comte a la cort de Tortosa (1413). Era senyor d’Algerri, lloc que el comte li havia venut. Diputat de laGeneralitat de Catalunya el trienni 1416-19, degué morir poc després. Vidu de la primera muller Sibil·la, es casà amb Violant de Luna, que el sobrevisqué.

Bibliografia

  1. Pacheco, A. (1973)
  2. Ribera Llopis, J.M. (1991)
  3. Riquer, M. de (19931).
Vegeu bibliografia

Llegir més...