i Baltasar Porcel i Pujol | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Baltasar Porcel i Pujol

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Novel·lista, dramaturg, assagista i periodista.
Andratx, Mallorca, 1937

Vida i obra

Nascut en una família de tradició rural i marinera, va fer estudis de comerç i començà aviat a col·laborar a “Diario de Mallorca”. L’any 1960 s’instal·là a Barcelona per professionalitzar-se en el periodisme: així inicià les seves col·laboracions a Serra d’Or i a Destino, setmanari del qual fou director (1975-77), i, des del 1967, és articulista habitual de La Vanguardia. S’estrenà com a escriptor amb una obra de teatre, Els condemnats (1959), a la qual seguiren mitja dotzena més de peces dramàtiques que aplegà, l’any 1965, en un sol volum, Teatre. Tot i això, el centre de la seva obra literària és la narrativa, una de les més destacades de la literatura catalana contemporània. Des de les primeres novel·les, influïdes per l’existencialisme de Camus i el neorealisme italià (Solnegre, 1961; La lluna i el “Cala Llamp”, 1963; Els escorpins, 1965, i Els argonautes 1968), la narrativa de Porcel presenta el rerefons líric d’allò que ha estat anomenat el mite d’Andratx: un món tradicional balear, sobre el qual l’autor construeix una particular mitologia rural i marítima que li serveix per a encarar-se a la profunda transformació de les illes els darrers quaranta anys. Aquest mite guanyà cos i maduresa de manera progressiva a Difunts sota els ametllers en flor (1970, premi Josep Pla 1969), a↑Cavalls cap a la fosca (1975, premi Prudenci Bertrana), a Les primaveres i les tardors (1986, premi Sant Jordi), i a El cor del senglar (2000), novel·les que, per mitjà d’una polifonia de veus, donen consistència a una agra i tèrbola crònica familiar, a un món bigarrat i viu, i a uns paratges geogràfics (la finca de Sant Telm, Andratx, les Balears) que s’omplen de vida i d’acció. Al mateix temps, però, Baltasar Porcel bastí un altre pilar narratiu a partir de l’experiència dels viatges i de l’aventura enllà del temps. Són elements cosmopolites que s’incorporen, de primer, en els relats de Crònica d’atabalades navegacions (1971) i Reivindicació de la vídua Txing (1977), i que troben la seva veu més potent en les novel·les Les pomes d’or (1980) i Els dies immortals (1984). D’altra banda, amb la voluntat de recuperar la tradició de la novel·la de fulletó i estendre una mirada crítica sobre la realitat, Porcel publicà El divorci de Berta Barca (1989), amb una visió satírica de l’alta societat; Lola i els peixos morts (1993), amb la crítica que apuntava al món intel·lectual, i Ulisses a alta mar (1997), amb una exaltació de l’individualisme. La seva obra novel·lesca ha continuat en les darrers anys amb L’Emperador, o L’ull del vent (2001, premi Ramon Llull i Crítica Serra d’Or, Nacional de cultura i Serra d’Or 2002), ambientada en un episodi de les guerres napoleòniques a les Balears, i amb Olympia a mitjanit (2004). Amb Cada castell i totes les ombres ha guanyat el premi Sant Joan 2008. L’any 2002 reuní tots els seus contes a Les maniobres de l’amor: Tots els contes (1958-2001) (2002). Excel·lí com a periodista en el gènere de l’entrevista i les aplegà a Grans catalans d’ara (1972), Los encuentros (1969), Personajes excitantes (1977) i La revuelta permanente (1977). Ha escrit llibres de viatges, reportatges històrics d’actualitat i sobre temes històrics de les Balears: Exercicis més o menys espirituals (1969), Els xuetes (1969), El conflicto árabe-israelí (1969), Debat català (1973), China: una revolución en pie (1974), Arran de mar (1967), Viatge a les Balears menors (1968), Les Illes encantades (1984) i Mediterrània. Onatges tumultuosos (1996). La seva relació amb Llorenç Villalonga ha donat Els meus inèdits de Llorenç Villalonga (1987), i, a Punts cardinals (1991), ha recollit articles publicats a La Vanguardia. S’han publicat set volums de les seves Obres completes (1991-1997). Entre el 1988 i el 2000 fou president de l’Institut Català de la Mediterrània. Ha rebut, entre altres guardons, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la medalla d’or del Consell de Mallorca (ambdós del 2007) i la medalla d’or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona (2008)

Bibliografia

  1. Arnau, C. (1984)
  2. Arnau, C. (2001)
  3. Barberà, F. (2007)
  4. Cabré i Monné, R. (1994)
  5. Campillo, M. (20021), p. 428-446
  6. Diversos autors (19934)
  7. Diversos autors (20072)
  8. Planas, A. (2003)
  9. Pons, P.A. (2007)
  10. Simbor i Roig, V. (2005), p. 202-220
  11. Soldevila i Balart, Ll. (1982).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
ICG

Llegir més...