Nascut en una família de tradició rural i marinera, després d’uns estudis inacabats de comerç començà a col·laborar en el Diario de Mallorca el 1956. L’any 1960 s’instal·là a Barcelona per professionalitzar-se en el periodisme; així inicià les seves col·laboracions a Serra d’Or i Destino, de l’empresa editora del qual fou director (1975-77) dins la nova línia de catalanització i politització del setmanari. Des del 1967, fou articulista habitual de La Vanguardia.
S’estrenà com a escriptor amb una obra de teatre, Els condemnats (1959, premi Ciutat de Palma 1959), a la qual seguiren mitja dotzena més de peces dramàtiques (La simbomba fosca, 1962, etc.) que aplegà, l’any 1965, en un sol volum, Teatre. Tota la seva obra dramàtica té un fort accent satíric i crític i inclou algun títol més, com Els dolços murmuris de la mar (1981).
Tot i això, el centre de la seva obra literària és la narrativa, una de les més destacades de la literatura catalana contemporània. Des de les primeres novel·les, influïdes per l’existencialisme de Camus i el neorealisme italià (Solnegre, 1961, premi Ciutat de Palma; La lluna i el “Cala Llamp”, 1963; Els escorpins, 1965, i Els argonautes 1968), la seva narrativa presenta el rerefons líric d’allò que ha estat anomenat el mite d’Andratx: un món tradicional balear, sobre el qual l’autor construeix una particular mitologia rural i marítima que li serveix per a encarar-se a la profunda transformació de les illes els darrers quaranta anys.
Aquest mite guanyà cos i maduresa de manera progressiva a Difunts sota els ametllers en flor (1970, premi Josep Pla 1969), a Cavalls cap a la fosca (1975, premi Prudenci Bertrana), a Les primaveres i les tardors (1986, premi Sant Jordi), i a El cor del senglar (2000, premis Crexells i de la Crítica 2001), novel·les que, per mitjà d’una polifonia de veus, donen consistència a una agra i tèrbola crònica familiar, a un món bigarrat i viu, i a uns paratges geogràfics (la finca de Sant Telm, Andratx, les Balears) que s’omplen de vida i d’acció.
Al mateix temps, però, bastí un altre pilar narratiu a partir de l’experiència dels viatges i de l’aventura enllà del temps. Són elements cosmopolites que s’incorporen, de primer, en els relats de Crònica d’atabalades navegacions (1971), Camins i ombres (1977) i Reivindicació de la vídua Txing (1977), i que troben la seva veu més potent en les novel·les Les pomes d’or (1980) i Els dies immortals (1984), i en els contes El misteri de l’alzinar (1982).
D’altra banda, amb la voluntat de recuperar la tradició de la novel·la de fulletó i estendre una mirada crítica sobre la realitat, publicà El divorci de Berta Barca (1989), amb una visió satírica de l’alta societat; Lola i els peixos morts (1993), amb la crítica que apuntava al món intel·lectual, i Ulisses a alta mar (1997 premi Prudenci Bertrana), amb una exaltació de l’individualisme.
La seva obra novel·lesca continuà amb L’emperador o l’ull del vent (2001, premis Ramon Llull 2001, Nacional de literatura de la Generalitat 2002, Crítica Serra d’Or 2002, Lletra d’Or 2002 i Prix Méditerranée Étranger 2003), ambientada en un episodi de les guerres napoleòniques a les Balears, i amb Olympia a mitjanit (2004, premis Crítica Serra d’Or i Salambó), visió decebuda dels canvis introduïts per la irrupció del turisme en la societat mallorquina. Amb Cada castell i totes les ombres guanyà el premi Sant Joan 2008. L’any 2002 reuní tots els seus contes a Les maniobres de l’amor. Tots els contes (1958-2001).
Excel·lí com a periodista en el gènere de l’entrevista i les aplegà a Grans catalans d’ara (1972), Los encuentros (1969), Personajes excitantes (1977), La revuelta permanente (1977), Retrato de Julio Caro Baroja (1987) i L’àguila daurada (2003). Escriví llibres de viatges, reportatges històrics d’actualitat i sobre temes històrics de les Balears: Exercicis més o menys espirituals (1969), Els xuetes (1969), El conflicto árabe-israelí (1969), Debat català (1973), China: una revolución en pie (1974), Arran de mar (1967), Viatge a les Balears menors (1968), Les Illes encantades (1984) i Mediterrània. Onatges tumultuosos (1996), panoràmica històrica que li valgué el premi Bocaccio (1999).
La seva relació amb Llorenç Villalonga donà Els meus inèdits de Llorenç Villalonga (1987), i, a Punts cardinals (1991), recollí, traduïts del castellà, articles apareguts a La Vanguardia. També és autor de les biografies de Josep Pallach i Carolà, Jordi Pujol i Soley i Josep Tarradellas i Joan, i d’El drama i la mar. Entrevista amb Jacint Verdaguer (2002), amb motiu del centenari de la mort del poeta. El 1991 hom inicià la publicació de la seva obra completa en català.
Entre el 1988 i el 2000 fou president de l’Institut Català de la Mediterrània (des del 2002 Institut Europeu de la Mediterrània).
Rebé, entre altres guardons, el premi periodístic de la Fundació Catalunya Oberta (2005), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or del Consell de Mallorca (ambdós del 2007) i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit artístic (2008). El 2009 fou publicat pòstumament un capítol de la novel·la inacabada Els gegants. També de publicació pòstuma és la correspondència amb Llorenç Villalonga Les passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976) (2011).