Col·laborà a “Joventut”, “Il·lustració Llevantina”, “L’Autonomista” i l’“Empordà Federal”. Fou fundador del Casal Català de París (1902) i animador de les relacions literàries catalanooccitanes durant els anys vint. Exercí diversos càrrecs polítics durant els anys de la República i s’exilià a Perpinyà el 1939. Publicà els llibres de narracions Tragèdies de veïnat (1923), Besllums (1923), La fi de Don Joan (1929) i Contes de la viu-viu i de la xiu-xiu (1936). És autor de dues novel·les —La planeta d’en Gerardo (1925) i L’oncle Vicents (1926)— i de diverses comèdies, entre les quals sobresurt Quan s’ha perdut la fe (1936, estr. 1931). Publicà també el dietari Ell, a la presó (1938). La seva literatura s’inscriu en l’òrbita del model costumista sorgit durant el modernisme. L’eix de les seves obres és Figueres i la burgesia mitjana, fabril o botiguera, retratada entre la ironia i el sarcasme.