Vida i obra
Freqüentava l’Ateneu quan guanyà dos premis als Jocs Florals i publicà el Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols (1904), amb un pròleg de Joan Maragall que en lloa el contingut i l’aproxima a la pròpia estètica, tot i que els versos poden ser entesos en clau paròdica. El 1906 usà el pseudònim d’Augusto de Altozanos per signar la novel·la humorística El nuevo Pascual, o la Prostitución i l’opuscle El mal del separatismo catalán. Des d’aleshores, les seves principals dedicacions foren la crítica d’art, la filosofia i el periodisme: fou secretari de l’agrupació Les Arts i els Artistes, dirigí el setmanari Papitu (on edità el 1908 la novel·la La tardor barcelonina) i col·laborà en diverses publicacions (com “Las Noticias”, “La Publicidad”, “Vell i Nou”, “Revista Nova”, “Picarol” o “Mirador”) amb articles parcialment aplegats a Recull d’articles de crítica artística (1921). Els seus textos es caracteritzen per la creació d’un estil humorístic ple de frases fetes i metàfores que no pretenen aclarir seriosament el fons de les qüestions que planteja. A partir del 1918 (quan publicà Concepte general de la ciència catalana), crítics com Folguera o Riba advertiren dels perills d’aquesta manera de fer. Entre les dècades de 1910 i 1930 també fou membre de la Junta de Museus de Barcelona, de la junta de l’Ateneu, i del consell directiu del Círculo Artístico, i publicà La Catalunya pintoresca (1919, amb dibuixos de Xavier Nogués) i les obres teòriques L’evolució i els principis immutables (1921), La religió i la moral (1921), Història de l’hegemonia catalana enla política espanyola (1926), La visió artística i religiosa d’en Gaudí (1927), Catalunya i el Marroc (1928), La solució Cambó (1931), La rabassa morta (1932), El pintor Pidelaserra (1934) i Un llibre estel de Joaquim Cases-Carbó (1935). Amb alguns d’aquests llibres i amb diversos articles intentà provar l’existència d’un corrent filosòfic genuïnament català des de Ramon Llull —de qui es proclamà deixeble—, en crear un sistema propi anomenat hiparxiologia. També mostrà interès pel teatre: entre el 1922 i el 1923 publicà la tragèdia Medeia, la versió teatral Llibre de Job, diverses traduccions (fetes amb J.M. Jordà) i versions líriques de Pitarra i Víctor Balaguer. El 1939 s’exilià a França, d’on tornà el 1942. Passà un mes a la presó i col·laborà a “Ariel”, Destino, “Gran Via” i “Revista Europa”.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Bladé i Desumvila, A. (1967)
- Cassany, E. (1983), p. 9-12
- Castellanos, J. (19862), vol. 8, p. 286-288
- Cuscó i Clarasó, J. (2006)
- Cuscó i Clarasó, J. (2008)
- Diversos autors (19821)
- Diversos autors (19913)
- Diversos autors (20088)
- Molas Batllori, J. (1975), p. 61-65
- Renau, X. (1984)
- Ribas, F. (2001).