OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Miquel Àngel Riera i Nadal

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Novel·lista i poeta.
Manacor, 1930 — Palma, Mallorca, 1996

Vida i obra

Llicenciat en dret, Miquel Àngel Riera assumí la noblesa de l’ofici d’escriure com una funció quasi sagramental: «no s’és escriptor pel senzill fet d’escriure, s’és escriptor a partir de l’alta categoria dels resultats que hom obté escrivint». Inicià la seva activitat literària com a poeta, amb una trajectòria que parteix de la in-fluència de la Generació del 27 i arriba a plantejaments de poesia social: Poemes a Naí (1965), Biografia (1969-1970) (1974), Paràbola i clam de la cosa humana (1974), La bellesa de l’home (1979) i Llibre de les benaventurances (1980); reculls que, juntament amb Poemes ocasionals, foren aplegats a Tots els poemes (1957-1981) (1985). Posteriorment publicà el recull El pis de la badia (1992). Fou, però, com a novel·lista on excel·lí la literatura de Miquel Àngel Riera. Des de l’estrena, Fuita i martiri de sant Andreu Milà (1973), fins a↑Illa Flaubert (1990), la seva narrativa és coherent i compacta, gira sobre un eix humanista, planteja el repte d’una reflexió continuada i es converteix en un procés d’inquisició sobre la realitat essencial de l’home. Les novel·les de Miquel Àngel Riera són plenes d’elements poemàtics, tant des d’una perspectiva estrictament temàtica com per l’acumulació d’elements en tensió poètica. En el seu cas, poemes i novel·les participen d’una particular mística del lirisme, en el sentit que lirisme equival a veritat personal. Tradicionalment s’han distingit dos cicles narratius en el decurs de la seva trajectòria narrativa. El primer és format per Fuita i martiri de sant Andreu Milà (1973), Morir quan cal (1974, premi Sant Jordi), L’endemà de mai (1978) i Panorama amb dona (1983). Una tetralogia que té la Guerra Civil Espanyola com a marc de fons, uns paratges illencs més o menys mítics com a centre, uns personatges que s’interrelacionen i unes interseccions que emparenten unes novel·les amb les altres. Amb Els déus inaccessibles (1987), i, sobretot, amb Illa Flaubert (1990, premi Josep Pla i de la Crítica 1991), es produí un procés d’interiorització i alta literaturització d’aquesta trajectòria narrativa. Els déusinaccessibles, a banda d’un homenatge a La mort a Venècia, de Thomas Mann, planteja els conflictes entre l’art i la vida, i, pel que fa a Illa Flaubert, la reflexió és entorn de l’administració, com si es tractés d’una obra d’art, de l’únic tresor que ens és donat: el temps de cadascú. Una reflexió sota la consigna de Flaubert, que deia que «Més m’agradaria haver pintat la Capella Sixtina que haver guanyat moltes batalles, inclosa la de Marengo». Una citació que reconeix la superioritat de l’art, el privilegi de ser artista i la possibilitat de sobreviure, enllà del temps, pels mèrits d’una obra d’art que així ho garanteixi. També publicà dos volums de narracions: La rara anatomia dels centaures (1979) i Crònica lasciva d’una decadència (1995). Creu de Sant Jordi 1989.

Bibliografia

  1. Arbona, A. (2004), p. 11-88
  2. Bru de Sala, X. (1985), p. 7-32
  3. Cònsul, I. (1995), p. 95-110
  4. Llorca, V. (19951)
  5. Rosselló Bover, P. (19891)
  6. Vall i Solaz, F.X. (1986).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
ICG

Llegir més...