Vida i obra
Fill d’Ausiàs Roís de Corella i d’Aldonça Cabrera, la seva familia estava en estreta relació amb les d’Ausiàs Marc i de Joanot Martorell. Es traslladà a València amb la seva família el 1438. No cursà estudis en cap universitat, com s’ha insinuat, sinó que estudià en l’escola catedralícia, fet habitual en la València del s. XV. Si, una vegada cursats els estudis gramaticals, hom volia seguir estudis superiors en aquesta mateixa escola, l’alumne sols podia optar per fer-se mestre en teologia. I així ho feu Corella, cavaller i mestre en teologia, títol que rebé entre el 1468 i el 1471. Una de les funcions d’aquesta figura era fer sermons a la catedral, com a teòleg, però no es tractava necessàriament d’un ofici eclesiàstic. Aquesta activitat és el que, probablement, el dotà d’una gran consideració per part dels valencians de la segona meitat del s. XV, ultra les seves qualitats literàries. En el seu testament, fet el 1478, la seva germana Dalfina era designada com a hereva universal, tot i viure encara, almenys, els seus germans Lluís i Aldonça. Sorprèn que no hi hagi cap referència explícita ni a Isabel Martínez de Vera ni al fill que l’escriptor ja havia tingut amb ella cap al 1474, Joan. En morir, Dalfina cedí l’herència de Joan a Isabel Martínez de Vera, amb qui Corella també tingué una filla, de nom Estefania. Roís de Corella s’ha considerat molt sovint com a colofó de l’esplendor de la literatura catalana al segle d’or, tòpic que li ha passat factura quan ha estat identificat com a causant del decandiment literari en l’edat moderna. Els crítics noucentistes consideraren com una lacra el seu estil ampul·lós en prosa, pel que fa, principalment, a les proses mitològiques i hagiogràfiques. No obstant això, l’oblit que patí sembla respondre a causes externes a la seva obra, de manera paral·lela amb el que succeí amb la resta de poetes valencians. La seva obra abraça una aparent disparitat de gèneres, tot i que es caracteritza per una sòlida coherència. Fou un escriptor precoç, la qual cosa s’ha de relacionar de manera directa amb la dependència dels models retòrics que li anava ensenyant l’escola. Darrere les proses mitològiques hi ha l’exercici de traducció com a imitatio, amb un programa didàctic que evidencia el currículum escolar que seguí Corella. Les proses mitològiques signifiquen, potser, la constel·lació d’obres corellanes més sòlida. En total, són nou, però recullen quinze mites, des de la traducció gairebé literal del Rahonament de Thelamó e de Ulixes fins a la reelaboració amb gran originalitat de la↑Història de Leandre i Hero i la moralització evident de Lo johí de Paris, probablement redactat quan Corella ja era estudiant de teologia, o↑Medea. La resta de composicions profanes és una llista molt limitada, en la qual destaca la↑Tragèdia de Caldesa, una breu peça en prosa que, ja entre els seus contemporanis, s’erigí com a emblema de l’obra profana corellana. Sembla que Caldesa, fins i tot, es convertí en un personatge literari col·lectiu, la qual cosa evidencia l’abast de la seva difusió literària. Es tracta d’una obra que, pel nucli líric sobre el qual es construeix, s’ha de posar en relació directa amb la producció profana en vers del poeta, de la qual sols s’han conservat quinze poemes. D’aquests, destaquen poemes com ara el maldit A Caldesa o La ↑sepultura, que s’erigeixen com a màxim exponent dels cicles poètics dels rims corellans. Quatre d’aquests poemes profans es fonamenten en les relacions literàries del valencià. Tant els versos com la prosa de Roís de Corella deixen entreveure el seu lloc dins el món literari valencià de l’època i destaca, en aquest sentit, la proximitat amb el cenacle literari al voltant de Bernat Fenollar, que podria dependre, en última instància, de les relacions amb Isabel de Villena. Això demostra, si més no, el maniqueisme que hi ha al darrere de la classificació dels autors valencians en grups derivats de les tertúlies que s’entreveuen en els textos literaris. Corella era noble i nobles eren els membres del convivium del↑Parlament en casa de Berenguer Mercader; igualment, la literatura de col·laboració que fa amb el príncep de Viana s’ha de posar en relació amb aquest mateix context: el poema d’elogis mutus –i no debat en vers, com s’havia pretès– i el Debat epistolar. No obstant això, la xarxa de relacions literàries de la València de la segona meitat del s. XV és molt més complexa. Finalment, a més de les obres citades, destaca el↑Triümfo de les dones, que s’ha de contextualitzar en la tradició literària medieval de defensa i lloa de les dones, com també la Lletra consolatòria i un fragment de La letra que honestat escriu a les dones en cartes. Quant a les obres religioses, es poden considerar com a tals cinc, tres de les quals són hagiogràfiques: la Vida de santa Anna, la Istòria de Josep i la Vida de la gloriosa santa Magdalena. Totes tres es construeixen a partir dels materials de la Vulgata, dels evangelis apòcrifs i de la tradició piadosa medieval. La “Vida de santa Bàrbara”, que tanca el↑Jardinet d’orats, és una clara imitació de l’obra hagiogràfica corellana per un autor del Principat, la qual cosa evidencia la difusió i l’efecte que assolí l’obra de Roís de Corella, no sols en el context valencià, sinó fora d’aquestes fronteres. La sepultura de Francí Aguilar, tot i partir d’un fet circumstancial com era la mort d’aquest cavaller valencià el 1482, presenta continguts de caràcter teològic molt semblants als que hom troba en la Vesió que véu a la porta de la senyora nostra de Gràcia. Amb aquesta darrera obra, Corella participà en el certamen en prosa en honor de la Immaculada Concepció i, segons el modus operandi corellà, parteix d’una altra obra feta prèviament, que adapta a les regles del concurs en qüestió. Actuà de manera semblant en el certamen marià del 1474, ja que la Resposta tirant a la joia es construí a partir de la Vida de la sacratíssima verge Maria. A més d’aquests dos poemes religiosos, també se n’ha conservat un tercer: l’↑Oració a la sacratíssima verge Maria tenint son fill, Déu Jesús, en la falda, davallat de la creu, potser la composició en vers que més fama ha donat al poeta. La Vida i l’Oració són dos poemes, però concebuts de manera complementària, ja que el primer té com a tema central els set goigs terrenals de la Mare de Déu i l’Oració és, per tant, la cloenda habitual que sol tenir aquest gènere poètic semipopular. A la fi de la seva vida, Corella emprengué la traducció de dos textos religiosos: el Psalteri i la Vita Christi de Ludolf de Saxònia. El primer es publicà a Venècia el 1490, cosa que es pot relacionar amb la possible persecució inquisitorial. De fet, cap al 1480 ja s’edità a València un altre psalteri traduït al català, que revisà Jaume Borrell i que té unes semblances importants amb la traducció corellana. El 1498, ja mort Corella, l’inquisidor sotmeté el psalteri publicat a Venècia a l’opinió de dos mestres en teologia. Pel que fa al Cartoixà, es publicà en quatre volums, tot i que el primer a aparèixer fou el Quart, el 1495, atès que contenia la passió de Crist. L’èxit d’aquest tema estava assegurat per la fortuna que havia tingut l’edició de Lo passi en cobles dos anys abans. Així ocorregué, i el mateix any, també a València, es tornà a editar el Quart. Ferran el Catòlic en demanà un exemplar el 1496, interès aquest que donà lloc a la traducció castellana que els Reis Catòlics encarregaren a Ambrosio de Morales i que es publicà entre el 1502 i el 1503. L’amplificatio és el lloc comú de l’estil artitzat corellà, conegut com a valenciana prosa. Roís de Corella empra regularment tècniques per a embellir i dignificar el seu model de prosa en vulgar, una prosa artitzada i que provoca alteritat respecte de la llengua col·loquial. Són unes característiques formals que amplifiquen el discurs artístic com, per exemple, la subordinació adjectival, l’ús reiterat de les formes no personals del verb en contextos determinats, i les subordinades comparatives, introduïdes molt sovint per l’adverbi ans. En definitiva, el ritme i el conjunt d’aquestes tècniques es conjuminen i es complementen per crear un model de prosa d’art en vulgar que marcà àmpliament la literatura catalana de la segona meitat del s. XV.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Badia, L. (1988)
- Carbonell, J. (1955-1956)
- Chiner Gimeno, J.J. (19931)
- Cingolani, S.M. (1998).