Fill de Llorenç Ros, governador militar de Caracas, fou també militar. A cinc anys, orfe de pares, anà a viure a la casa pairal de les Olives (Baix Empordà). Arribà a general de divisió, fou membre destacat de la Unión Liberal, intervingué en nombrosos episodis de la vida militar i política espanyola del s. XIX i fou diputat, senador i ministre de Foment, Instrucció i Obres Públiques. S’inicià en la literatura en els cercles romàntics pròxims a José de Espronceda, escriví amb ell la comèdia Ni el tío ni el sobrino (1834) i li prologà El diablo mundo (1840). El 1860 publicà El doctor Lañuela, novel·la enigmàtica. Part de la seva obra narrativa (episodis de la guerra civil, llegendes d’Àfrica, contes humorístics) és recollida a Episodios militares (1884), i la seva producció poètica aplegada a Poesías (1886). El 1877 presidí els Jocs Florals de Barcelona. Tingué relacions d’amistat amb escriptors catalans com Francesc Matheu i Rossend Arús i Arderiu.