Vida i obra
Llicenciat en dret, ben aviat adoptà l’ideari liberal i federalista i s’integrà en l’ambient cultural iconoclasta de la Barcelona popular de la seva joventut. Amic de Frederic↑Soler i Eduard↑Vidal i de Valenciano, amb els quals col·laborà en diverses obres (singularment, amb el darrer, a Antany i enguany, 1864), contribuí al nou repertori teatral en llengua catalana amb peces còmiques breus, que signà amb el seu pseudònim més habitual, Pau Bunyegues, que li reportaren un cert èxit dins l’escena catalana, especialment L’ocasió fa el lladre (1869), amb comèdies de costums (entre d’altres, Un pom de violes, 1870) i drames històrics (Clarís, 1879; El castell i la masia, 1891, i, en col·laboració amb Modest Urgell, Passions funestes, 1898). Desplegà una gran activitat en el periodisme popular i festiu i dirigí nombroses publicacions, com “Lo Noi de la Mare” (n’era l’únic redactor), “La Rambla”, La Campana de Gràcia (primera època), “Lo Xanguet” i “Lo Nunci”, entre d’altres. Fou col·laborador assidu del “Diari Català”, en què publicà una traducció de la Ilíada, i escriví, sovint fent-hi crítica teatral, a “Lo Gai Saber”, La Renaixença, La Il·lustració Catalana i L’Avenç. En vida publicà l’aplec de recordances Anys enllà i el recull parcial d’articles de memòries Recuerdos de mi larga vida (1925-27, completat recentment, 1993-99), una crònica notable del món literari i polític de la Barcelona del darrer terç del XIX. Fou mantenidor (1880) i president del Jocs Florals de Barcelona (1911) i dels del Primer Diumenge de Maig (1888).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Cassany, E. (1992), p. 95-99
- Pich i Mitjana, J. (1996).