i Antoni Rovira i Virgili | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Diccionari de la literatura catalana

Antoni Rovira i Virgili

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Assagista, periodista, dramaturg, narrador, traductor i poeta.
Tarragona, Tarragonès, 1882 — Perpinyà, 1949

Vida i obra

Llicenciat en dret (1916) i iniciat molt jove en el periodisme com a comentarista polític, el 1922 participà en la formació d’Acció Catalana i el 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana de Catalunya, el 1938, vicepresident, i, a l’exili, president. Fou redactor d’El Poble Català (1906-14) i des del 1916 de “La Publicidad”. Col·laborà, entre d’altres, a La Veu de Catalunya (1916-22), “La Humanitat”, “L’Opinió”, La Revista i “La Rambla”; en publicacions populars (com La Campana de Gràcia, on el 1908 començà a escriure les “Notes Obreres”, i, entre el 1909 i el 1917, a L’Esquella de la Torratxa); i en la premsa de guerra (“Moments”, “Diari de Catalunya”, “Meridià”, “Catalans!” i “Amic”). Durant l’exili participà a “Per Catalunya” de Niça, “Germanor” de Santiago de Xile, Catalunya de Buenos Aires i La Nostra Revista de Mèxic. Promotor de diverses empreses de difusió cultural, el 1910 fundà la Societat Catalana d’Edicions, on publicà la seva Història dels moviments nacionalistes (1912-14). El 1918 edità i dirigí l’Anuari de Catalunya, que el 1923 esdevingué l’Anuari dels Catalans (1923-26), i creà diverses revistes i diaris. Fundà i dirigí el setmanari federal “La Avanzada” (1901); el 1924, la Revista de Catalunya, de contingut i format propis dels models europeus de premsa d’alta divulgació; el 1927, el diari “La Nau”, òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya a partir del 1930, i el 1928, la revista infantil “Jordi”. És autor del drama en tres actes Nova vida (1905, estr. 1904), una denúncia del caciquisme sota l’influx d’Ibsen, i del llibre de narracions d’influència gorkiana i dannunziana Episodis (1909), que tendeix a la crònica i el reportatge i on deixa veure el regeneracionisme dels seus criteris socials i polítics. El 1928 publicà Teatre de la natura, un recull de narracions ja aparegudes sobretot a La Publicitat, en què expressa l’impuls emotiu produït per la contemplació d’algun aspecte de lanatura. Un segon aplec d’articles sortí en edició pòstuma el 1963, amb el títol Teatre de la ciutat. Durant el seu exili a França escriví Els darrers dies de la Catalunya republicana (Buenos Aires 1940), un llibre de memòries a mig camí entre la crònica i la literatura del jo, i La collita tardana (Mèxic 1947), poemari de to líric i d’estil directe i clàssic, en què evoca la terra llunyana i la vida interior. També pòstumament veieren la llum diversos assaigs seus dispersos o inèdits, com Els corrents ideològics de la Renaixença catalana (1966), Viatge a la URSS (1968), Siluetes de catalans (1969) i Antoni Rovira i Virgili i la qüestió nacional. Textos polítics, 1913-1947 (1994). Traduí La lletra vermella de Na-thaniel Hawthorne (1910), i La crida del bosc, de Jack London (1938).

Bibliografia

  1. Capdevila, M. (2002)
  2. Ferré, X. (2005)
  3. Ginebra i Serrabou, J. (20063)
  4. Manent, A. (19934)
  5. Murgades, J. (1994)
  6. Sobrequés i Callicó, J. (2002)
  7. Sunyer i Molné, M. (20031), vol. 1, p. 161-173.
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
OGB
Llegir més...