Vida i obra
Des de molt jove és documentat amb el càrrec palatí de cambrer reial; fruí de la protecció d’Alfons el Magnànim. El 1416, per ordre del rei, feu un viatge al regne de França; el 1420 prengué part en l’expedició a Sardenya i Còrsega, on coincidí amb altres personalitats literàries del moment, com Andreu Febrer i Ausiàs Marc, i en la qual fou adobat a novell cavaller i investit de la castellania de la Vall d’Uixó. Participà en l’acció de Calvi i en el setge de Bonifazio, i, sempre al costat del monarca, entrà a Nàpols, on es trobava el 30 de maig de 1423, quan fou ocupada per Francesco Sforza, i fou fet presoner. A la captivitat escrivíel poema Presoner, on palesa les seves angoixes i el seu enyorament per la vida sumptuosa de la cort i la seva confiança en una breu alliberació pel rei. El 21 de juny del mateix any ja era en llibertat, segurament per haver pagat el rescat, i feia gestions diplomàtiques entre Alfons el Magnànim i Joana de Nàpols. Curioses referències fetes als seus versos informen que era de baixa estatura i grassonet. Poeta eminentment cortesà, apareix vinculat al grup d’escriptors joves que lloen la reina Margarida de Prades, vídua de Martí I, a la qual sembla que dedicà algunes de les seves més solemnes cançons, com Midons, i, segurament, els Estramps. En aquest ambient es degué relacionar estretament amb Andreu Febrer, Lluís Icard, Arnau Marc, Arnau d’Erill i, sobretot, amb el castellà Íñigo de Mendoza, qui, alguns anys després, ja intitulat marquès de Santillana, dedicà a la mort del poeta el poema Coronación de Mossén Jordi, i el recordà amb respecte literari al seu Prohemio (1445-49), on el poeta castellà esmenta la seva «Passión de amor» i la «cançión de oppositos». El seu breu cançoner, format per divuit composicions, és essencialment amorós, dins l’actitud encara vinculada a lramor cortesà trobadoresc, de manera que la influència dels grans trobadors del s. XII (Peire Vidal, Folquet de Marsella i, sobretot, Arnaut Daniel) és palesa en la seva obra poètica, però aquesta revela un depurat criteri de selecció i una vàlida acomodació. Així, el seu més bell poema, veritable joia de la lírica catalana, els Estramps, manifesta una influència claríssima de la famosa sextina d’Arnaut Daniel als singulars conceptes de l’estrofa cinquena i s’obre amb uns versos, solemnes i rotunds, que exposen la idea de les faccions de la dama fixades en la retina de l’amant mort. La suau tristor és també una característica de la seva lírica, plena de comiats angoixosos i tendres, de sospirs i d’evocacions en somni, amb enyorament i melangia. Aquesta tònica amorosa, essencialment trobadoresca, de tant en tant adquireix uns lleugers matisos de novetat, quan el poeta recorre a expressions i recursos retòrics presos de la lírica italiana de Petrarca, que aleshores començava a difondre’s entre els poetes catalans. Tanmateix, apareix vinculat a la vella tradició dels trobadors quan escriu un agradable i intranscendent poema sobre les coses que el molesten o enutgen, Los enuigs, on, a través de versos de quatre i de vuit síl·labes, continua la tradició del Monjo de Montaudon i de Cerverí de Girona; de la mateixa manera, quan redacta la seva curiosa Passio amoris secundum Ovidium (que té només el títol en llatí, parodiant l’encapçalament de les passions evangèliques llegides a la Setmana Santa), fa discórrer la lleu acció amb citacions de trobadors, mena de poema col·lectiu de lectura al·legòrica al qual foren molt afeccionats els poetes catalans de l’època. No manquen de gràcia la seva Crida a les dones, pregó adreçat a les dames, i Lo canviador, poema numismàtic sobre les trampes i argúcies que hom feia en els canvis de la moneda, i que de fet és un maldit. La seva Cançó d’opòsits constitueix la renovació d’un vell tema medieval (la contentio de la retòrica llatina) amb conceptes de trobadors i del Petrarca més retòric. La seva llengua és encara un català en el qual són abundosos els provençalismes lèxics i de flexió, però sobre una base que sembla fonamentalment catalana: revela un estat intermedi entre la tan artificial emprada per alguns contemporanis seus, com Andreu Febrer o Gilabert de Pròixida, i la tan natural i exempta de provençalismes d’Ausiàs Marc. Hàbil rimaire i curós de la versificació, gran mestre en els versos estramps, sense rima, recorre alguna vegada a solucions que li dona el Llibre de concordances de Jaume Marc.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Cabré, Ll. (1986), p. 183-206
- Chiner Gimeno, J.J. (19993)
- Pujol, J. (1986).