Vida i obra
Anomenat lo Grec pels seus contemporanis, es dedicà professionalment a la pintura. La descoberta recent d’un document del 1526 on un «Petrus Grech naturalis regni Xipre», de setze anys, signa un contracte d’aprenentage amb el pintor Pere Terré obre la possibilitat d’identificar-lo amb aquest autor. Això contradiria la creença tradicional, basada en l’estudi i l’anàlisi de les seves pintures, d’una formació artística a Itàlia, bé que també és possible que hagués conegut gravats i estampes de procedència italiana, els quals haurien influït les seves composicions. Com a Pere Serafí és documentat per primera vegada a Barcelona el 1534, i des de llavors desplegà una considerable activitat en diversos camps de la pintura. El 1560 col·laborà amb un sonet a l’edició de les poesies d’Ausiàs Marc i amb una poesia als madrigals musicals de Pere Alberg Vila (1560-61). Cap a la fi de la seva vida publicà Dos llibres de Pedro Serafín, de poesia vulgar en llengua catalana (Barcelona 1565), un conjunt de cent setanta poesies distribuïdes en dues parts: una d’obres profanes i una d’obres espirituals. En la primera tracta assumptes amorosos, morals i didàctics, característics del seu moment renaixentista. La temàtica amorosa és presidida per una concepció d’ordre platònic i especulatiu i per la consciència de la seva contradicció amb la realitat humana, en particular la femenina, i la de l’ambient social. De la tensió resultant, en deriven la tendència moralitzadora i l’acceptació de la vida tranquil·la i burgesa, cosa que equival a una renúncia essencial i a la necessitat de refugiar-se en la rectitud moral i el comportament ètic. La segona part, de caràcter espiritual, té una projecció distant i ètica molt més que afectiva, ben lluny de tota intenció ascètica i, encara més, mística. Les seves fonts més evidents són Petrarca —Serafí és el petrarquista més significat del Renaixement català—, Pietro Aretino, Ausiàs Marc, Joan Boscà i alguns poetes francesos del s. XVI (Maurice Scève i Guillaume de la Perrière, a qui traduí). Quant als gèneres, conjugà les formes velles, tradicionals a Catalunya (com el decasíl·lab clàssic, que usà en les poesies presentades en certàmens, o els metres curts, especialment en les composicions més properes a la poesia popular, per a la qual demostrà una gran sensibilitat), amb les noves, italianes i renaixentistes, i algunes de franceses, que contribuí a nacionalitzar: escriví sonets, madrigals, octaves rimes, epístoles, etc. Hàbil en la composició del poema, no sempre és prou acurat en la construcció sintàctica. Per les llicències d’impressió hom sap que compongué també poesies en castellà, que majoritàriament s’han perdut, i que havia redactat una Arte poética que tampoc no s’ha conservat —sens dubte, la primera preceptiva de laliteratura castellana que reflectí els models renaixentistes—. En conjunt, fou una personalitat culturalment ben informada, relacionada amb els moviments de la cultura de la seva època i amb diversos cenacles de l’alta societat catalana, i que aspirà a ser una figura d’home universal i renaixentista.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Alegret, J. (1991 [1992])
- Bover i Font, A. (20052)
- Romeu i Figueras, J. (1975-1976)
- Romeu i Figueras, J. (2001)
- Torras Tilló, S. (2000 [2001])
- Valsalobre, P. (1999), p. 223-251.