Era membre d’una família italiana protestant establerta al Delfinat, que passà a Ginebra després de la revocació de l’edicte de Nantes. Visqué a Anglaterra i a Itàlia i viatjà també per França i Alemanya. Es destacà com a economista i desenvolupà en diferents publicacions una visió de la ciència econòmica que discrepava de la clàssica, tot postulant una política social a favor de les classes treballadores (defensa contra la manca de feina, la malaltia i la misèria a la vellesa). Influït per madame de Staël, publicà una Histoire des républiques italiennes du moyen-âge (1807-18), i, sobretot, De la littérature du Midi de la Europe (1813; traduïda parcialment al castellà amb el títol d’Historia de la literatura española, 1842), de gran repercussió, en què recollí la idea de romanticisme procedent d’A.W. Schlegel basada en el rebuig de l’autoritat preceptiva i en la caracterització de les diferents literatures nacionals, en llur context històric i polític. Hi apuntà la idea anacrònica, present en historiadors posteriors, de la «romanticitat» constant de la literatura espanyola. Hi prestà atenció als trobadors catalans i a poetes com Ausiàs Marc i Francesc Vicent Garcia, el darrer poeta de Catalunya i de València que escriví en «llengua provençal», i al Tirant lo Blanc, no tan sols a través de Cervantes.