i Frederic Soler i Hubert | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Frederic Soler i Hubert

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Dramaturg, empresari teatral, poeta i narrador.
Barcelona, Barcelonès, 1839 — Barcelona, Barcelonès, 1895

Vida i obra

Utilitzà el pseudònim de Serafí Pitarra, i esporàdicament, entre molts d’altres, els d’Enric Carreras i de Marcial Pérez de Soto i Miguel Fernández de Soto. De família humil, orfe de pare i mare, fou posat a l’empara del seu oncle matern, Carles Hubert, rellotger, de qui heretà l’ofici. De jove actuà en teatres de sala i alcova de les cases particulars, en els tallers dels pisos de jovent barrilaire, on conegué Eduard Vidal i Valenciano i Conrad Roure, i en la Societat Melpòmene, entre altres societats privades. Per a aquests cercles d’afeccionats, escriví les primeres peces teatrals paròdiques o satíriques: Don Jaume el Conquistador, L’engendrament de Don Jaume, La botifarra de la llibertat, Les píldores d’Holloway i L’esquella de la torratxa, entre d’altres. El 1864, inicià la seva projecció pública amb dues estrenes en l’escena professional: el drama històric, escrit en castellà, Una gloria catalana o Juan Fivaller (representat i publicat després amb el títol El conceller y el monarca, 1871), i, com a fi de festa, la paròdia L’esquella de la torratxa, que li valgué un considerable èxit de públic. Fundada La Gata (1864-66) del Teatre Odeon, una companyia que pretenia entretenir a poc preu amb un repertori de sarsuela i comèdia catalana, hi oferí les seves peces costumistes (Un barret de rialles, Les carbasses de Montroig), paròdiques (Lo cantador, La venjançade la Tana, La vaquera de la piga rossa, Ous del dia!, El castell dels tres dragons, Los hèroes i les grandeses) i satíriques (Liceistes i cruzados), conegudes genèricament com a «gatades». Aquestes obres, escrites «amb el català que ara es parla», aparegueren en una col·lecció de↑Singlots poètics, en lliuraments setmanals editats per Innocenci López Bernagossi. Paral·lelament, col·laborà en diverses publicacions periòdiques: “Un Tros de Paper”, “Lo Xanguet”, “Lo Noi de la Mare”, “La Barretina” i “Lo Gai Saber”. Pressionat per la crítica i seduït per una visió comercial del teatre, accentuà l’escriptura de peces costumistes en clau dramàtica. Així, l’any 1866 estrenà Lesjoies de la Roser, un èxit de públic i de crítica que determinà la seva evolució cap a l’estètica romàntica. El 1867, assumí la gestió empresarial i artística del Teatre Català, que s’instal·là al Teatre Romea, on, durant tres dècades, estrenà els seus principals èxits posteriors: Les heures del mas (1869), Lo Pla de la Boqueria, o Lo rovell de l’ou (1869), La Rambla de les Flors (1871), Lo rector de Vallfogona (1871), L’Àngel de la guarda (1872), Ladida (1872), La creu de la masia (1873), Loferrer de tall (1874), La filla del marxant (1875), Lo didot (1876), Senyora i majora (1877), L’hereuet (1886) i Lo pubill (1866), entre moltes altres. El 1888, obtingué el reconeixement definitiu de l’alta cultura amb el premi que la Real Academia Española de la Lengua concedí a↑Batalla de reines. En els darrers anys, maldà per adaptar-se als nous corrents que protagonitzaven José Echegaray en l’escena espanyola i Àngel Guimerà en la catalana, amb obres com ara La ratlla dreta (1885), Judes de Keriot (1889), Les claus de Girona (1893) i Jesús (1894). Ideològicament, després de simpatitzar amb la Revolució de Setembre del 1868, mantingué una actitud condescendent amb la Restauració borbònica i una posició catalanista moderada. Com a poeta, obtingué el títol de mestre en gai saber als Jocs Florals de Barcelona del 1875, i publicà diversos reculls: Cuentos de la vora del foc, Cuentos de l’avi i Gra i palla (tots tres del 1867),↑Poesies catalanes (1875), i, en una tradició més culta, Nits de lluna (1886). En narrativa, cal destacar Un viatge a Orient (1874), el fulletó L’any trenta-cinc (1874), inacabat (aplegat a “Lectura Popular”, 1920), i el recull de contes Dotzena de frare (1896), i, en castellà, l’extensa novel·la La batalla de la vida.

Bibliografia

  1. Bacardit, R. (1989)
  2. Fàbregas, X. (19721)
  3. Fàbregas, X. (19733)
  4. Fàbregas, X. (1979)
  5. Fàbregas, X. (1986)
  6. Fàbregas, X. (1994)
  7. Morell i Montadi, C. (19951)
  8. Morell i Montadi, C. (19952)
  9. Poblet, J.M. (19671).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
FFB

Llegir més...