i Antoni Maria Badia i Margarit | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Antoni Maria Badia i Margarit

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Lingüista.
Barcelona, Barcelonès, 1920

Vida i obra

Estudià a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en filologia romànica (1943), i als Estudis Universitaris Catalans. S’inicià com a investigador, sota el guiatge de Dámaso Alonso, amb un estudi de morfologia històrica que constituí la seva tesi doctoral (1947). L’any 1948 guanyà una càtedra de gramàtica històrica de la llengua espanyola a la Universitat de Barcelona. El 1977 esdevingué catedràtic de gramàtica històrica catalana de la mateixa universitat, i el 1987 en fou nomenat professor emèrit. Ha estat professor convidat a les universitats de Heidelberg (1956), Munic (1959-60), Georgetown (1961-63) i Wisconsin (1967-68). La seva activitat acadèmica ha influït en unes quantes generacions de lingüistes catalans. La seva obra científica és extensa i diversa. En l’àmbit de la gramàtica històrica i de la història de la llengua ha publicat, entre altres, Gramática histórica catalana (1951, traduïda al català el 1981), La formació de la llengua catalana. Assaig d’interpretació històrica (1981) i Les Regles d’esquivar vocables i la «qüestió de la llengua» (1999). En l’àrea de la geografia lingüística promogué, amb Germà Colón, el 1952, l’Atles lingüístic del domini català, en curs de publicació. En l’esfera de la gramàtica destaca com un dels introductors a l’Estat espanyol de la fonologia estructuralista, amb obres com Estudios de fonética y fonología catalanas (1948), amb Armando de Lacerda, i els estudis aplegats a Sons i fonemes de la llengua catalana (1988). Publicà també, en castellà, una Gramática catalana (1962), el primer manual universitari de gramàtica catalana, i, el 1994, una ambiciosa Gramàtica catalana. En el camp de la sociologia del llenguatge destaca l’obra La llengua dels barcelonins (1969). Altres estudis seus en aquest camp van ser aplegats a Llengua i cultura als Països Catalans (1964) i a Llengua i poder (1986). Entre altres obres, ha publicat La llengua catalana ahir i avui (1973), Ciència i passió dins la cultura catalana (1977) i Apologia i vindicació de la llengua catalana (2004). Des del 1987 és responsable de l’equip català de PatRom (Patronymica Romanica), diccionari dels llinatges romànics coordinat per la universitat de Trèveris (Alemanya). Ha estat president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) (1973-76) i del Grup Català de Sociolingüística (1974-90), i va ser rector de la Universitat de Barcelona (1978-86). És doctor honoris causa per diverses universitats: entre d’altres, Salzburg (1972), Tolosa de Llenguadoc (1980), la Sorbona (1986) i Alacant (2002). És membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955) i de l’IEC (1968), la Secció Filològica del qual presidí (1989-95). També és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2003).

Bibliografia

  1. Cabré i Castellví, T. (1988)
  2. Colón i Domènech, G. (1988)
  3. Riera, C. (20001)
  4. Tobaruela i Martínez, P. i Tort i Donada, J. (2004)
  5. Vallverdú, F. (1988).
Vegeu bibliografia

Llegir més...