OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Josep Torras i Bages

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Publicista i assagista.
les Cabanyes, Alt Penedès, 1846 — Vic, Osona, 1916

Vida i obra

De petit residí a Vilafranca del Penedès, però el 1859 passà a Barcelona, on estudià a la universitat amb Coll i Vehí, Milà i Fontanals, Bergnes de las Casas i Llorens i Barba. Feu estudis eclesiàstics a Barcelona i Vic, on s’inicià en la doctrina de sant Tomàs d’Aquino, que el marcà profundament, i el 1871 fou ordenat de sacerdot a Girona. De retorn d’una estada a Vinçà, fugint de la República, i d’un viatge a Itàlia, el 1874, amb estada d’un mes a Roma, continuà els estudis de teologia, a Barcelona i a València, on es llicencià (1876). Exercí una intensa labor pastoral i intel·lectual a Barcelona, destacadament com a consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc, president de la secció de Propaganda religiosa de la Unió Ca-talanista i fundador de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual esdevingué, un cop bisbe, president honorari. Intervingué en la redacció de les Bases de Manresa (1892) i des del 1880 publicà llibres piadosos en català i col·laborà en diverses revistes, entre les quals La Veu del Montserrat, on publicà articles que formarien part del seu llibre més important, Latradició catalana (1892), rèplica de LoCatalanisme de Valentí Almirall. D’altra banda, El clero en la vida social moderna (1888), desautoritzat per Fèlix Sardà i Salvany, el feu capdavanter de la clerecia més conciliadora amb els canvis sociopolítics de l’època. El 1896 ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, i el 1898, a l’Acadèmia de Bones Lletres, i el 1899 presidí els Jocs Florals de Barcelona. Nomenat bisbe de Vic el 1899, a proposta del ministre Duran i Bas, dugué a terme una labor notable, que sortí dels límits de la seva diòcesi i arribà a tot Catalunya i a altres indrets dels Països Catalans. Els seus escrits, inclosos els que dedicà a temes d’art i literatura, s’orientaven a reflotar l’ascendent de l’Església en la vida social, política i cultural catalanes, i influïren algunes de les grans figures de la cultura del tombant de segle (Maragall, Gaudí, Joan Llimona), alguns dels joves noucentistes i en especial els eclesiàstics implicats en la renovació cristiana de Catalunya durant la primera meitat del s. XX (Frederic Clascar, Ignasi Casanovas, Miquel d’Esplugues, Carles Cardó i Lluís Carreras, entre d’altres), que es declararen fidels al seu mestratge i miraren de continuar i aprofundir el seu pensament religiós i polític. És de destacar la conferència del 1894, “De la fruïció artística”, en què incorporà conceptes i expressions presos del modernisme per girar-los en contra d’aquest moviment artístic i literari emergent, contra el qual continuà argumentant a De l’infinit i del límit de l’art (1896), Del verb artístic (1897), a propòsit del wagnerisme, i, entre d’altres, a Llei de l’art (1905), a propòsit de l’antinòmia vitalisme-decadentisme. S’han publicat les seves Obres completes tres vegades (1935, 1948 i 1984-94) i un extens epistolari (1994-98).

Bibliografia

  1. Benet i Morell, J. (1968)
  2. Castellanos, J. (1998), p. 9-71
  3. Pérez Francesch, J.Ll. (1985), p. 5-41
  4. Solà i Moreta, F. (1993)
  5. Valentí Fiol, E. (1972).
Vegeu bibliografia

Llegir més...