Vida i obra
Jove encara, entre el 1436 i el 1445 era a la cort navarresa del príncep Carlesde Viana, la qual cosa explica que una bona part de la seva producció literària fos escrita en castellà. Visqué un quant temps a la cort napolitana del rei Alfons el Magnànim, on, entre altres escriptors, tractà Giovanni Pontano, que l’elogià en humanístics epigrames llatins. Lluità amb entusiasme a favor del príncep de Viana, però, en morir aquest, es posà sota l’obediència de Joan II i fou un dels seus més eficaços militars en la guerra civil, sobretot en les campanyes de l’Empordà. Fou un escriptor d’una certa diversitat, tant en vers com en prosa i tant en català com en castellà. El seu poema, amb citacions de versos d’altri, que hom ha intitulat Desconhort, és una resposta a Lo Conhort de Francesc↑Ferrer, el qual és un bon reflex dels gustos literaris de la cort del príncep de Viana per les referències que hi fa a trobadors clàssics i a poetes catalans, francesos i castellans. La seva producció catalana en vers es redueix a unes quantes poesies amoroses, que palesen un bon coneixement d’Ausiàs Marc i de Petrarca, i a algunes composicions, de to festiu o sarcàstic, com Doleu-vos enamorats, visió decencisada de l’idealisme amorós. Cal assenyalar que és l’autor del més antic sonet conegut en llengua catalana. Mantingué una interessant correspondència, en una prosa molt retoritzada, amb Bernat Hug de↑Rocabertí, Francesc↑Ferrer i Romeu↑Llull, en català. En castellà, a més de les tres lletres que adreçà a Pedro de Urrea, destaca la Complaynta per la mort d’Agnès de Clèves, esposa de Carles de Viana, i una Consolatoria a la vídua de Martín Ansa a la mort d’aquest. La seva producció en vers castellà fa d’ell un poeta de cancionero (cal recordar que en l’ambient castellà era conegut com a Pero Torrellas). El seu gran èxit fou el Maldezir de mugeres, llarga diatriba contra les dones en versos fàcils i intencionats, que fou molt copiada i llegida i produí una llarga i agra polèmica entre feministes i antifeministes, en la qual intervingueren Antón de Montoro, Suero de Ribera i Gómez Manrique, entre d’altres. Es veié obligat a rectificar al seu Razonamiento en defensión de las donas por satisfacción de unas coplas que en decir mal de aquellas compuso, amb la qual cosa seguí el joc literari que li havia donat tanta fama. Esdevingué un símbol de l’antifeminisme, i fins i tot suscità una llegendària versió de la seva mort segons la qual l’haurien mort un grup de dones irades contra ell, com és narrat per Juan de Flores al Grisel y Miravella, novel·leta publicada per primera vegada a Lleida el 1495.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Cocozzella, P. (1977)
- Rodríguez Risquete, F.J. (20022).