i Víctor Balaguer i Cirera | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Víctor Balaguer i Cirera

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta, autor teatral, novel·lista, narrador, historiador, memorialista, traductor i periodista.
Barcelona, Barcelonès, 1824 — Madrid, 1901

Vida i obra

Obtingué el grau de batxiller en dret (1844) a la Universitat de Barcelona, però no continuà els estudis i es dedicà a la literatura i a l’activisme periodístic, en oposició a la voluntat de la seva mare. Balaguer s’havia proposat imposar-se com a escriptor i per a això desplegà una intensa i diversificada activitat com a professional de les lletres. La mort de JaumeTió i Noè, el 1844, el posà al capdavant del romanticisme liberal, que havia quedat desintegrat per transfuguisme cap al moderantisme i l’historicisme o per exili o trasllat a altres terres en imposar-se el nou ordre de Narváez, i reeixí a aglutinar a Barcelona un grup literari heterogeni d’escriptors locals i a atreure-hi, com a col·laboradors, escriptors forans, en el qual destacaren algunes de les escriptores antologades a Pensil del bello sexo (1845). Balaguer, vist i considerat com un autèntic líder, reivindicava de nou els valors romàntics d’Hugo i Dumas i incorporava els de Sue o d’Ayguals d’Izco de María, la hija de un jornalero (1845), combatent amb passió en favor de la bona consideració social de la literatura i abocat de manera constant a la polèmica pública, especialment, entre el 1844 i el 1845, des de les pàgines d’“El Genio” i “El Ángel Exterminador”, que promogué i dirigí. El 1841 començà una continuada col·laboració en diaris i revistes de Barcelona (El Constitucional, El Popular, El Sol, Diario de Barcelonal) i de Madrid (“El Dómine Lucas”, “El Siglo Pintoresco”, “Semanario Pintoresco Español”, “La Iberia Musical y Literaria”) i d’altres ciutats i a fundar-ne o a dirigir-ne (“El Laurel”, “La Lira de Oro”, “El Barcino Musical”, La Lira Española, El Catalán, La Ilustración). Hi destacà pels seus poemes, les seves narracions històriques i llegendàries i les cròniques de viatges i d’actualitat, deutores del model adoptat per PauPiferrer, i les cròniques de saló destinades a un públic femení, singularment les signades amb el pseudònim Julia al Diario de Barcelonal. Desplegà també una gran activitat com a conferenciant, sobre preceptiva literària i història de Catalunya i història i actualitat de Barcelona: en fou nomenat cronista oficial, i, com a tal, publicà Jornadas de gloria, o Los españoles en África (1860, en dos volums). Recollí bona part de l’obra dispersa o inèdita, entre moltes altres obres, a Flores del alma (1848), Conferencias de literatura (1851), Los frailes y sus conventos (1851), Cuatro perlas de un collar (1852), Recuerdos de viaje (1852, en dos volums), Junto al hogar (1852-53, en tres volums), La flores (1853), Bellezas de la historia de Cataluña (1853), Guía de Montserrat y de sus cuevas (1857), Amor a la patria (1858, que incorporava els seus primers poemes catalans), Cuentos de mi tierra (1864), i les obres més ambicioses, Las calles de Barcelona (1865-66), Historia política y literaria de los trovadores (1878-79), i, destacadament, Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1865-66, en cinc volums), en què la documentació de base positivista no amaga la tendència al fantasieig i a hipòtesis esbiaixades, però que té el mèrit de ser un intent pioner de construcció d’una història general del Principat. L’entrada en el periodisme polític es produí durant el Bienni Progressista, a “La Corona de Aragón”, que dirigí només un temps (1854-56), i a “El Conceller” (1856-57), que tancà per les dificultats posades per la censura governamental, i continuà a “La Montaña de Montserrat” (1868). Fou en aquests periòdics que concretà el seu ideari catalanista, revindicador de la història llegida en clau liberal, i la seva idea de construcció d’una Espanya —i d’una Ibèria— plurinacional, impossible sense una Catalunya que havia de veure reconeguts certs drets històrics. A El Telégrafo, a més de col·laboracions literàries, inserí les cròniques de la guerra d’Itàlia (1859). Alhora, anava entrant en la política activa i en el món dels negocis, sobretot amb relació a la construcció de la xarxa de ferrocarrils. Patí un exili a França, on entrà en contacte amb el món del felibrisme i començà a perfilar el concepte d’idea llatina i el d’una pàtria antiga a cavall dels Pirineus. A partir de la Revolució de Setembre, des de les files del general Prim i de Sagasta i incorporat a la maçoneria, fou continuadament diputat a Corts, de primer per Manresa i de seguida per Vilanova i la Geltrú, i senador vitalici. Diverses vegades, els anys 1871, 1872, 1874 i 1886-88, fou ministre d’Ultramar o de Foment. El 1840 participà en la fundació de la Societat Filomàtica, de finalitats literàries, artístiques i científiques, i després fou membre de la Societat Filharmònica i Literària i director del portaveu “La Violeta de Oro” (1851), des d’on reiterà la proposta feta anys abans per ell mateix i altres escriptors de tornar a celebrar jocs florals. El 1859 publicà Los trobadors moderns i participà directament en la creació i l’organització dels primers Jocs Florals de Barcelona, dels quals fou mantenidor, i que concebé com a plataforma estimulant per als escriptors joves. Els anys següents hi obtingué diversos premis i el 1862 encara en fou secretari, mantenidor el 1863 i el 1883 i president el 1868, en ocasió de la desena festa. El 1838, a catorze anys, estrenà la seva primera obra teatral, Pepino el Jorobado, o El hijo de Carlomagno (1841), seguida per moltes altres, originals o adaptades, entre les quals són de destacar les que incorporaren temes de la història catalana, a la manera de Jaume Tió i Noè i Antoni de Bofarull (Vifredo el Velloso, 1848; Ausias March i Juan de Serrallonga, 1858, tema que novel·là l’any següent), o de la literatura universal, singularment el de Romeu i Julieta, que anys després incorporà al conjunt de les↑Tragèdies. Escriví també en llengua catalana Los hereus de la forca (1866) i el 1857 havia publicat el seu primer poema en aquesta llengua, que adoptà com a idioma preferent per a la resta de la seva extensa obra poètica, que reflecteix tant l’experiència personal íntima com la literària i la política, amb la qual contribuí a fixar un conjunt de temes i de gèneres que giraven entorn dels signes i referents històrics i actuals més significatius de la Renaixença. De primer sota el pseudònim de Lo Trobador de Montserrat, recollí els seus poemes en volum de manera regular fins el 1892 (↑Poesies catalanes). El recull titulat Esperances i records (1866) anava precedit d’uns Apuntaments i datos en què, amb motiu d’una aspra polèmica sostinguda entorn de les finalitats de la Renaixença, fa un balanç de la literatura catalana recent i hi defineix dues escoles, la conservadora i la progressista, contraposades. Altres balanços foren els publicats en els discursos d’ingrés a la Real Academia de la Historia (1876) i a la Real Academia Española (1883). I en diverses obres revindicà, davant l’oblit i la distància, a vegades hiperbòlicament, el seu paper polític i literari en la Catalunya del Vuit-cents. Recopilà encara la poesia castellana, sovint traduccions de l’obra catalana, a Obra poética (1880), de traduccions en prosa, Poesías (1889) i Celistias (1895). Traduí al castellà o arranjà novel·les i peces teatrals de D’Arlincourt, Dumas, Féval, Genlis, Lamartine i Sue, entre d’altres. El 1884 fundà a Vilanova i la Geltrú la Biblioteca-Museu Balaguer, per a la qual feu construir un edifici de nova planta, i hi llegà el seus abundosos arxiu i biblioteca i altres fons documentals i artístics. Tingué cura de l’edició de les obres completes, en 37 volums (1882-1899). Fou membre de la RABLB (1853).

Bibliografia

  1. Altés i Aguiló, F.X. (20022)
  2. Cassany, E. (2006), p. 11-33
  3. Comas, M. (1986-1992)
  4. Comas, M. (2008)
  5. Cuccu, M. i Palomas i Moncholí, J. (2004)
  6. Diversos autors (19976), p. 417-528
  7. Diversos autors (20007)
  8. Diversos autors (20018)
  9. Diversos autors (20045)
  10. Miralles, E. (1995), p. 9-95
  11. Palomas i Moncholí, J. (2002)
  12. Palomas i Moncholí, J. (2004)
  13. Quintana i Trias, Ll. (2006), p. 34-61.
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
MJ

Llegir més...