OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Juli Vallmitjana i Colominas

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Dramaturg i narrador.
Barcelona, Barcelonès, 1873 — Barcelona, Barcelonès, 1937

Vida i obra

Continuà l’ofici familiar d’argenteria. S’inicià en la pintura a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Formà part de l’anomenada Colla de Sant Martí o del Safrà, amb Nonell, Canals, Pitxot, Gual i Mir. També participà, el 1899, a la tertúlia d’Els Quatre Gats. Al començament del s. XX abandonà la pintura, però fins el 1906 no es decidí a escriure. Durant aquest temps es dedicà a freqüentar els ambients gitanos i els anomenats barris baixos de Barcelona. El període més actiu i interessant de la seva activitat literària és el que va del 1906 als anys finals del modernisme, moment en què s’inicià com a narrador—primerament signant encara J.V. Colominas— amb obres com Coses vistes i coses imaginades (1906), Fent memòria (1906) i De la ciutat vella (1907). Intentà també el pas a la novel·la amb Sota Montjuïc (1908) i La xava (1910), les quals són interessants sobretot pel valor testimonial amb relació al món dels baixos fons i al llenguatge que el caracteritza. En aquests anys es consagrà com a autor teatral, amb una bona colla de peces, entre les quals sobresurten Els oposats (1906), Els jambus (1910), En Tarregada (1912), El corb (1911) —influïda pels principis teosòfics—, Entre gitanos (1911), La gitana verge (1912), El casament d’en Tarregada (1913) i, especialment, Els zin-calós (1911), amb la qual obtingué un èxit notable. Són generalment peces curtes i d’ambients gitanos o de baixos fons, amarades d’un costumisme que, en el fons, amaga un component simbòlic de clara ressonància modernista. En destaca el treball de llenguatge pel que fa a l’ús d’argot i caló. Posteriorment, la seva proposta anà quedant cada cop més allunyada dels nous cànons estètics imperants. D’una banda es mantingué fidel als seus temes i recursos habituals amb obres com La mala vida (1918), A l’ombra de Montjuïc (1922), La caravana perduda (1927) o La bruixa blava (1929) i, de l’altra, feu un intent d’aproximació al teatre líric amb peces com Muntanyes blanques (1911), La gran diadema (s. d., estr. 1914) o Tassarba (1916), amb música d’Enric Morera. Al final de la seva trajectòria feu alguna incursió poc consistent en la comèdia amable d’ambientació burgesa amb obres com Don Pau dels consells (1923) o La dèria nova o La fal·lera de don Jaume (1924). Des del 1930 no publicà ni estrenà cap altra obra, però continuà escrivint narracions i peces dramàtiques, que restaren inèdites.

Bibliografia

  1. Castells, F. i Castells, J. (1976), p. 5-18
  2. Foguet, F. i Mestres, A. (2004), p. 9-31
  3. Muñoz i Lloret, T. (1991), p. 5-29
  4. Sanmartín Sáez, J. (1994), vol. I, p. 165-177.
Vegeu bibliografia

Llegir més...