Vida i obra
Acabat el batxillerat i havent estudiat a l’Escola de Dibuix i al Centre Artístic d’Olot, després de la mort dels seus pares s’incorporà a l’exèrcit carlí, dins el qual fou ajudant del general Tristany i formà part de l’estat major de Francesc Savalls. Ferit d’una mà, ssexilià a Seta (Llenguadoc), prop del seu germà, el pintor Joaquim Vayreda, i de Josep Berga i Boix, fins a l’acabament de la guerra. Passà un període (entorn del 1876) d’aprenentatge al taller del pintor Gérome, a París, i, de retorn de l’exili, continuà la seva formació a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, entre el 1876 i el 1879, abans d’instal·lar-se definitivament a Olot. Com a pintor, s’especialitzà en la figura humana, a diferència dels seus companys de l’escola d’Olot, amb obres generalment de temàtica costumista, religiosa o històrica, però mai no hi triomfà plenament. Han restat com les seves millors obres les que feu en col·laboració amb el seu germà Joaquim. Fou fundador i director de l’empresa L’Art Cristià, que promogué industrialment l’art religiós olotí. Abandonada gradualment la pintura, es lliurà al conreu de les lletres. Integrat al Centre Catalanista d’Olot, fou un dels puntals de la transformació del carlisme en el catalanisme conservador, com ho demostren les seves col·laboracions a “El Olotense”, setmanari bilingüe, transformat el 1889 en “L’Olotí”. La seva obra literària, estretament relacionada amb aquestes posicions ideològiques, apareix tardana i influïda pel model que representava Carles Bosch de la Trinxeria, el qual, amb els germans Vayreda i Josep Berga, intentà promoure un corrent novel·lístic muntanyenc, ruralista, emmirallat en José María de Pereda. Anà publicant, d’ençà del 1891, contes i narracions a “L’Olotí”, La Veu de Catalunya, La Renaixença i “Sang Nova”, entre d’altres. El reconeixement li arribà amb la publicació del seu primer llibre, Records de la darrera carlinada (1898), una obra en la qual reelaborava en forma narrativa, amb concisió i realisme, les seves experiències en la guerra Carlina. La seva dedicació a la literatura, però, quedà estroncada per la mort, quan tot just havia publicat una novel·la i estava acabant de corregir la segona, respectivament Sang nova (1900), una novel·la rural, qualificable de tesi, perquè presenta un programa de regeneració col·lectiva lligat al catalanisme conservador, i La↑punyalada (1904), la més important, publicada pòstumanent, en la qual narra la destrucció d’un individu en el marc històric del bandolerisme que seguí les guerres carlines, amb una perfecta conjunció de les tècniques narratives vuitcentistes amb algunes de les novetats aportades pel modernisme, en concret, la dramatització de les tensions internes de l’individu, carregat de contradiccions, que lluita per imposar-se. El 1984 es publicaren, en un volum, les seves Obres completes.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Casacuberta, M. (2002)
- Diversos autors (20036)
- Serrahima, M. (1972), p. 91-121
- Tayadella, A. (19931), p. 153-179.