i Vicent Ferrer | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Vicent Ferrer

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Eclesiàstic, teòleg i prosista.
València, 1350 — Vannes, Bretanya, 1419

Vida i obra

Fill d’un notari gironí, ingressà a l’orde dominicà i, després d’estudiar a Barcelona, Lleida i Tolosa, fou ordenat l’any 1378. Del 1378 al 1395 residí a València, on fou lector (1385-90) i mestre de la càtedra de teologia de la catedral. El 1389 fou nomenat predicador general de l’orde. Assolí aviat una gran fama com a conseller en totes les escales de la societat, malgrat l’oposició que li mostrà Nicolau Eimeric, gran inquisidor de Catalunya-Aragó. El 1380 escriví el seu tractat De moderno Ecclesiae schismate, en defensa del papa d’Avinyó Climent VII, obra que dedicà a Pere III de Catalunya-Aragó. El papa Benet XIII el cridà a la cort papal d’Avinyó i el feu confessor i capellà domèstic seu i penitenciari apostòlic (1395-99). Influït pel papa i per la cort de Castella, contribuí a imposar, amb el seu prestigi i la seva oratòria, el candidat Ferran d’Antequera al compromís de Casp, on fou un dels compromissaris, en detriment del candidat català, Jaume d’Urgell. Poc després, davant la manca de col·laboració del papa Benet XIII per a resoldre el Cisma d’Occident, l’abandonà, i s’encarregà de publicar la sostracció d’obediència de Ferran I de Catalunya-Aragó en un sermó fet a Perpinyà (6 de gener de 1416). Intervingué en les negociacions per a posar terme al cisma. Les seves predicacions, d’una habilitat excepcional, foren iniciades a València, on assolí les primeres conversions impressionants i multitudinàries. Del 1412 al 1416 es dedicà molt especialment a la conversió de jueus —i també de sarraïns—, que eren obligats a assistir als seus sermons. La seva tasca missionera i predicadora s’intensificà a partir del 1399, i continuà fins a la seva mort. Travessà diverses vegades els Països Catalans, en molts llocs dels quals encara és viva la tradició del seu pas. També feu llargs itineraris per Castella i Galícia; viatjà per França, on visità la Bretanya i el Llenguadoc, i pel nord d’Itàlia i Suïssa. És fama que arreu predicà en català davant multituds que el comprenien —no tan sols per la similitud de llur parla sinó perquè ajustava prou el català de base a la llengua del lloc on parlava— i en restaven edificades. Centenars de persones solien acompanyar-lo, empeses i colpides per l’abrandament i l’eficàcia de la seva paraula. Les seves referències a la fi del món i les seves comminacions a la penitència resultaven summament efectives; adquirí, a més, fama de taumaturg. Entre la bigarrada multitud que el seguia —l’anomenada Companyia—, amb els flagel·lants i altres penitents, hi havia notaris i escribes que anotaven els sermons i en recollien, gairebé taquigràficament, els passatges de particular intensitat persuasiva. Hom en conserva un nombre elevat, una part dels quals ha pervingut en català i també en llatí, castellà i occità. No solen ser sermons complets, sinó només esquemes o fragments més o menys extensos; uns quants semblen esbossos elaborats per ell mateix, però la majoria dels sermons catalans són redaccions fetes damunt les dades recollides directament pels anotadors. Així i tot, aquests textos resumits i fragmentats no poden reflectir bé la força i el to directe de l’expressió o la plasticitat del llenguatge de la seva oratòria. Hom pot remarcar-hi, però, la simplicitat dels eximplis que hi narra, la caracterització de les situacions i el llenguatge dels personatges, fet que testimonia la vàlua literària de l’autor. Josep Sanchis i Sivera en publicà, el 1927, els sermons pronunciats per la quaresma del 1413 a València, i inicià una edició d’altres Sermons (1932-34), que restà interrompuda després del segon volum. Unes altres edicions de sermons foren dutes a terme pel mateix Sanchis i Sivera, per Roc Chabàs, Clovis Brunel, Felip Mateu i Llopis i Manuel Sanchis i Guarner. Hom coneix, de Vicent Ferrer, ultra el tractat sobre el Cisma d’Occident ja esmentat —editat a Roma el 1901—, un petit tractat titulat Contemplació molt devota qui comprèn tota la vida de Jesucrist, salvador nostre, ab les propietats de la missa (editat a València el 1518) i un altre en llatí, Tractatus de vita spirituali. El seu procés de canonització fou iniciat el 1455 pel papa Calixt III, valencià com ell; però, mort aquest, la canonització no fou feta efectiva fins el 1458, per Pius II. A València, on hom conserva la seva casa natal i el seu oratori, és objecte d’un culte molt viu, tant en el pla popular —hi ha molts miracles dramàtics dedicats a la seva figura—, com en l’escala oficial, amb la seva declaració com a patró del País Valencià.

Bibliografia

  1. Almazán, V. (1967)
  2. Cátedra, P.M. (1983-1984)
  3. Cátedra, P.M. (1994)
  4. Fuster, J. (19681)
  5. Martínez Ferrando, J.E. (1953)
  6. Martínez Romero, T. (1993)
  7. Martínez Romero, T. (2002)
  8. Mira, J.F. (2002)
  9. Riquer, M. de (1963-1964)
  10. Robles, L. (1972)
  11. Robles, L. (1983)
  12. Sanchis Guarner, M. (19731)
  13. Sanchis Sivera, J. i Schib, G. (1932-1988)
  14. Schib, G. (1976)
  15. Schib, G. (1977)
  16. Schib, G. (1989)
  17. Toldrà, A. (2002)
  18. Ysern i Lagarda, J.A. (1998-1999).
Vegeu bibliografia

Llegir més...