i Marià Villangómez i Llobet | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Marià Villangómez i Llobet

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta, assagista, traductor i dramaturg.
Eivissa, 1913 — Eivissa, 2002

Vida i obra

Llicenciat (1933) en dret per la Universitat de Barcelona, el 1935 inicià els estudis de lletres, que abandonà en ser destinat al front l’any 1938. Completà, però, els estudis de magisteri. Fou mestre (1942-67), primer a Palma (1942-43) i a Cornellà de Llobregat (1943-46) i després al poble de Sant Miquel, a Eivissa. Publicà els seus primers poemes en català a partir del 1932 a diaris i revistes com “Diario de Ibiza”, “L’Almanac de les Lletres” i “La Nostra Terra”, entre d’altres. Bon coneixedor d’amplis sectors de la lírica occidental contemporània, la seva producció es caracteritza per la manipulació dels elements de la naturalesa, i especialment del paisatge de les Pitiüses, com a pretext per tractar temes universals com l’amor o el temps, i per la recerca de la perfecció estilística. Els primers llibres estan clarament marcats per les seves preferències literàries: Elegies i paisatges (1948) —recull de textos escrits entre el 1932 i el 1943— i Terra i somni (1948) són fruit de la influència d’Antonio Ma-chado o Juan Ramón Jiménez en el tractament dels temes amorosos, freqüentment en correlació amb el paisatge. S’ha assenyalat la importància creixent de Carles Riba a Sonetos mediterráneos (1945, editat el 1986 en català com Poemes mediterranis ) i Els dies (1950), l’obra que ha estat considerada l’inici de la seva plenitud poètica. En aquesta segona època, el seu llenguatge poètic cerca la fluïdesa, a la vegada que s’enriqueix, i la dimensió metafísica dels seus textos es densifica. Els dies recull poemes escrits entre el 1946 i el 1949, època en què Villangómez s’instal·là a Sant Miquel de Balansat, aleshores un poble estrictament rural d’Eivissa. Hom ha assenyalat la in-fluència d’aquesta dada biogràfica en la reflexió literària sobre el temps i la relació entre l’home, la terra i la història present en la seva producció posterior. Els béns incompartibles (1954) és un recull de diversos textos escrits d’ençà del 1947 i a Sonetsde Balansat (1956, premi Cantonigròs 1955) recorre al sonet per exposar la seva reflexió sobre el fet literari. Si en aquestes dues obres la influència del simbolisme és fonamental, els poemaris La miranda (1958) i El cop a la terra (1962) es caracteritzen per una aproximació a l’estètica realista. Clou la seva producció poètica Declarat amb el vent (1963), obra més eclèctica, en què fins i tot es troben trets més propers als seus primers llibres. A més de poeta, Villangómez destacà com a traductor. Algunes de les seves traduccions del francès—Nerval, Baudelaire, Mallarmé, Verlaine, Rimbaud— i de l’anglès —Shakespeare, Donne, Keats, Wordsworth, entre d’altres— es reuneixen a Versions de poesia moderna (1971), Recull de versions poètiques (1974), Darrers versos i altres poemes de Jules Laforgue (1979) i Altres ales sobre una veu (1985). La seva obra en prosa —sobretot estudis relacionats amb temes eivissencs, reflexions sobre la seva pròpia producció literària i fragments memorialístics— és constituïda pels volums L’any en estampes (1956), Llibre d’Eivissa (1957), Eivissa. La terra, la història, la gent (1974), D’adés i d’ahir (1988) —recull que combina poesia de creació i traducció, conte, teatre i assaig—, Parlar i escriure (1994) i El llambreig en la fosca (2000). Finalment, com a autor dramàtic —disciplina en què Villangómez afirmava no destacar—, escriví diverses obres estrenades a Eivissa, algunes de les quals signà amb el pseudònim Marc Arabí, i adaptà clàssics com S’Assamblea de ses dones, d’Aristòfanes, Somni d’una nit de Sant Joan, de Shakespeare, o el conte de Perrault Es gat amb botes. La seva obra es completa amb multitud d’articles i estudis i el seu Curs d’iniciació a la llengua (1972). La seva producció i traducció poètica ha estat recollida a Obres completes (1986, 1991). En agraïment a la seva tasca d’orientació cultural i el seu compromís intel·lectual, fou nomenat fill il·lustre d’Eivissa (1988). Fou Creu de Sant Jordi l’any 1984. Així mateix, el 1989 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i la Universitat de les Illes Balears el feu doctor honoris causa (1995).

Bibliografia

  1. Carbó, F. (19922), Vol. I, p. 371-390
  2. Diversos autors (19802)
  3. Diversos autors (19999)
  4. Joan, B. (2003)
  5. Marí, J. (2006)
  6. Mas i Vives, J. (2003), p. 113-135
  7. Nadal, A. (1995)
  8. Parcerisas, F. (1998)
  9. Pons, M. (1998), p. 168-199
  10. Sala-Valldaura, J.M. (1987), p. 150-154
  11. Serra, J. (1990)
  12. Serra, J. (1991), p. 17-48
  13. Serra, J. (1995)
  14. Serra, J. (2002)
  15. Vergés, G. (1987).
Vegeu bibliografia

Llegir més...