OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Joan Lluís Vives i Marc

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Humanista.
València, 1492/1493 — Bruges, 1540

Vida i obra

Fill del mercader Lluís Vives i de Blanquina Marc, ambdós de família jueva i judaïtzants (el pare morí a la foguera el 1524). L’entorn familiar judeoconvers tingué reflex, segurament, en alguns capteniments del Vives adult, tant religiosos (per exemple en la tolerància) com socials. S’ha especulat que l’ambient social, polític i cultural valencià en què visqué tingués força més importància del que s’ha pensat en la formació del seu pensament (sense excloure’n el coneixement d’Eiximenis). La formació i l’activitat intel·lectual de Vives s’esdevingueren en uns anys crucials per a la cultura i la religió a Europa. Segurament estudià arts a València. Recomençà els estudis d’arts a París, on estigué en diversos col·legis, amb els mestres escolàstics Dullaert i Lax (~ 1509-14), estudis que segurament no enllestí: decebut de l’escolàstica, prengué contacte amb l’humanisme a París de la mà de N. Bérault, encara que no s’hi introduí de ple fins a l’estada a Lovaina. El 1514 es traslladà a Bruges, tot i que hi feia estades intermitents des del 1512. Allí residien famílies valencianes, d’una de les quals fou preceptor, i a la qual pertanyia la qui des del 1524 fou la seva muller, Margarida Valldaura. Es traslladà a Lovaina (1519-23) —on fou professor de llatí a la universitat—. D’aquells anys de Lovaina en provenen el refermament o l’inici de la seva amistat amb un seguit de grans humanistes europeus, com Budé, More, Craneveld i Erasme (de qui fou deixeble i col·laborador). Allà tingué com a deixeble Honorat Joan. Convidat per la Universitat d’Alcalá de Henares d’anar-hi a substituir Nebrija (mort el 1522), no acceptà. Viatjà a Anglaterra, on refermà la relació amb Thomas More i fou protegit d’Enric VIII i Caterina d’Aragó (exercí de preceptor de la filla d’ambdós, Maria Tudor); fou professor al Corpus Christi College d’Oxford del 1523 al 1528. Vicissituds diverses l’obligaren a abandonar Anglaterra i a retornar a Bruges (1529), on sembla que optà per una vida més retirada. Residí ocasionalment a Breda, on fou preceptor de Mencía de Mendoza, marquesa de Cenete, i a Brussel·les. En els primers impresos parisencs (1514), sovint encara de temàtica devota tradicional, apareixen trets formals, alguns dels llocs comuns i dels elements metodològics típicament humanistes, alhora que inicià la crítica ales disciplines escolàstiques que culminarà en les obres dels últims anys. A Lovaina apareixen els textos combatius contra l’escolàstica (In pseudodialecticos, 1519), tot i que predominen les obres filològiques, de retòrica i estudi dels autors clàssics. Comença aleshores el seu important comentari sobre el De Ciuitate Dei d’Agustí (1522), encomanat per Erasme. L’estada anglesa es caracteritza principalment per les preocupacions polítiques i socials —fruit de la influència de l’humanisme anglès—, la filosofia moral i l’educació de la dona i el matrimoni. Fruit d’aquest moment, publicà De Europae dissidiis et bello turcico, un al·legat per a la necessària concòrdia dels prínceps europeus davant de l’amenaça turca, i el De subuentione pauperum (ambdós del 1526), on planteja l’assistència institucional de la pobresa i els desvalguts; d’aquesta mateixa època són algunes de les seves obres més difoses, com Introductio ad sapientiam (1524), el deliciós tractat De institutione foeminae christianae (1523), dedicat a Caterina d’Aragó —aviat traduït al castellà a València (1528) per G. Giustiniani, vinculat a la cort virregnal valenciana del duc de Calàbriab, i el seu complement De officio mariti (1529), textos on combinava la tradició cristiana medieval amb la renovació social de l’humanisme. El període final, a Bruges i Breda, representa la culminació de les línies del pensament vivista en camps molt diversos: publicà els seus millors escrits, on predominen els temes pedagògics, filosòfics i religiosos, i són plenament representants de l’assoliment de la pietas litterata, ideal de l’humanisme nòrdic. Escrigué obres fonamentals com De disciplinis (1531), on analitza de manera crítica i sistemàtica el coneixement de l’època i en proposa la renovació, i obres d’ensenyament retòric com De ratione dicendi (1532) i De conscribendis epistolis (1536). Però també obres que difonien la necessitat de la tolerància i de la pau com a fonament de tot progrés i cultura: De pacificatione i De concordia et discordia (ambdues del 1529). Partidari d’una religiositat interioritzada i crítica amb el culte extern i l’institucionalisme eclesiàstic, publicà De ueritate fidei christianae, una apologia del cristianisme representativa del renaixement cristià (el seu vell amic Craneveld el publicà pòstumament a Basilea el 1543; tingué una forta ressonància als països protestants). Fou també aleshores que compongué De anima et uita (1538), la seva obra filosòfica més estructurada i una de les més característiques detot el psicologisme crític del s. XVI europeu, i la col·lecció de diàlegs titulats Exercitatio linguae latinae (1538), per a l’ensenyament del llatí, tot i que va molt més enllà d’aquest propòsit ja que és un text pedagògic fonamental que instrueix en els valors de l’humanisme; és la seva obra més reeditada i traduïda. Malgrat l’allunyament del seu país, mantingué una certa relació amb València i la cort virregnal. Tot i ser un autor molt llegit i difós a Europa, la repercussió de la seva obra a la Península fou més aviat feble: l’atmosfera que li havia de ser propícia (l’erasmisme), fou arrasada aviat. La influència immediata de Vives a València fou moderada, malgrat que la circulació de l’obra vivista entre els cercles universitaris valencians s’intensificà amb l’arribada de Mencía de Mendoza, duquessa de Calàbria: la petja vivista apareix en humanistes com Pere Joan Nunyes, Frederic Furió i, més tard, Joan Lorenzo Palmireno. A partir d’aleshores, l’oblit fou pràcticament complet fins que fou reivindicat, molt més tard, pel moviment reformista valencià, especialment per G. Maians (precedit per N. Antonio). La seva obra completa fou publicada a Basilea (Opera, 1555, 2 vol.); els germans Maians en prepararen unes Opera omnia (València 1782-90 8 vol.) —Gregori encapçalà el primer volum amb una Viuis uita. Actualment, l’Ajuntament de València duu a terme la publicació de l’obra completa, traduïda al castellà i amanida amb estudis vivistes (“Col·lecció J.L. Vives”).

Bibliografia

  1. Abellán, J.L. (1997)
  2. Albaladejo, T. (2000)
  3. Batllori, M. (1995), p. 191-218
  4. Camacho, A.I. (1998)
  5. Del Nero, V. (1991)
  6. Fernández Nieto, F.; Melero, A. i Mestre, A. (1998)
  7. Fontán, A. (1992)
  8. Fuster, J. (1989), p. 9-42
  9. González González, E. (1987)
  10. González González, E. i Gutiérrez Rodríguez, V. (1999)
  11. Kohut, K. (1990)
  12. Noreña, C.G. (1978)
  13. Pérez Durá, F. i Estellés González, M. (1992-1993)
  14. Rico, F. (1988), p. 117-128
  15. Sarmati, E. (1989)
  16. Solervicens i Bo, J. (1997).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
PV

Llegir més...