OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Josep Yxart i de Moragas

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Crític literari.
Tarragona, Tarragonès, 1852 — Tarragona, Tarragonès, 1895

Vida i obra

De família benestant, estudià dreta la Universitat de Barcelona, on fou deixeble de Milà i Fontanals i de Manuel Duran i Bas, i convisqué amb el seu cosí i amic Narcís Oller, amb qui compartia les aficions literàries. Llicenciat el 1873, després d’una breu estada a Madrid per complirel servei militar, s’introduí en el món literari fins el punt d’abandonar l’advocacia i, instal·lat a Barcelona, professionalitzar-se aprofitant la gran expansió del món editorial barceloní, bàsicament en les edicions en llengua castellana. Així, col·laborà a “La Ilustración Universal”, “El Siglo Literario”, “Miscelánea Artística y Literaria”, “La Ilustración Artística” i La Vanguardia, i també, entre d’altres, a revistes de Madrid, com “La España Moderna”. Introduït, a través de Narcís Oller, en els cercles literaris catalans, col·laborà a La Renaixença i “La Llumenera de Nova York”. Dirigí la revista “Arte y Letras” (1882-83) i les col·leccions “Biblioteca de Arte y Letras”, on publicà l’assaig Fortuny (1881), diversos pròlegs i la traducció castellana dels drames de Schiller, i la “Biblioteca Clàsica Española”. El 1884 s’incorporà, amb Joan Sardà, a la redacció de L’Avenç, en uns moments en què començava a formar-se un moviment modernitzador entorn del naturalisme. Membre corresponent de l’Academia de la Historia (1883), fou president de l’Ateneu Barcelonès (1892-93), on inaugurà el curs amb el discurs La crítica literaria contemporánea (1892). Entre el 1886 i el 1890 publicà anualment Elaño pasado, que oferia un ampli panorama de la vida cultural i literària del moment. La seva obra més important, Elarte escénico en España (1894-96), estudia especialmentl’evolució del gènere d’ençà del romanticisme i analitza el públic. La seva obra crítica, que evolucionà des d’un hegelianisme inicial, rebut de la tradició crítica romàntica catalana (ben present, encara, a Lo teatre català. Ensaig històric crític, premiat als Jocs Florals de Barcelona del 1879), cap a un positivisme d’influència francesa, especialment de Taine, el convertí en el teòric més important del moviment naturalista a Catalunya, admirador de Zola, a qui visità el 1886 a París amb Narcís Oller. En propugnar el naturalisme, posà l’èmfasi no pas en el caràcter determinista de la seva filosofia (l’aspecte més polèmic i de més difícil acceptació per la societat catalana de l’època, però que ell, amb algunes reserves, acceptava), sinó en el procediment de captació i de reproducció artística de la realitat, que per a ell constituïa la principal aportació del moviment a la literatura i era la forma més adequada al pragmatisme català. Així, la seva crítica posà en primer pla els aspectes tècnics i de composició, sobretot de la novel·la i del teatre, i desenvolupà, des d’una perspectiva positivista, el concepte retòric de versemblança com a punt central de les relacions entre ficció i realitat. Dins d’aquesta concepció àmplia del naturalisme, intentà d’integrar i comprendre autors com Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, de qui prologà, amb un sòlid estudi, el seu primer volum de poesies (1887)↑Poesies d’Àngel Guimerà. Als darrers anys de la seva vida, amb una consciència precisa de l’evolució històrica, feu costat als modernistes, especialment Joan Maragall, Santiago Rusiñol i Raimon Casellas, i acollí alguns aspectes dels nous corrents estètics que s’anaven imposant, com demostra la seva participació a les festes modernistes de Sitges. És autor, també, de poemes i narracions, que, al costat d’alguns estudis crítics, foren aplegats per Narcís Oller a Obres catalanes de Josep Ixart (1896).

Bibliografia

  1. Bensoussan, A. (1982)
  2. Cabré i Monné, R. (1995), vol. I, p. 11-97
  3. Cabré i Monné, R. (1996), p. 7-92
  4. Cabré i Monné, R. (2007), p. 9-97
  5. Cassany, E. (1991), p. 5-21
  6. Malé i Pegueroles, J. (1997), p. 79-94
  7. Montoliu, M. de (1956).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
JCV

Llegir més...