Afiliat al partit liberal de Sagasta des del 1865, ocupà diferents càrrecs públics: fou diputat per Barcelona a les corts espanyoles en diferents legislatures (1881, 1882 i 1884), governador civil de diverses províncies, director general de Beneficència i Sanitat i delegat reial de primer ensenyament.
Dirigí La Crónica de Cataluña. La seva adhesió a un projecte, presentat per Sagasta, desfavorable a Catalunya provocà la baixa de la majoria dels subscriptors, però li valgué d’ésser nomenat per al govern civil de Màlaga, des d’on passà als de Sevilla i de la Corunya. Incorporat a la redacció del Diario de Barcelona, continuà des del 1906 la línia conservadora de Mañé i Flaquer, amb un to, però, més conservador.
Publicà, en castellà, diversos manuals destinats a l’ensenyament, novel·les de costums i alguna peça teatral, i, en català, els drames La guerra civil (1867), de caràcter pacifista, Lo general “No Importa” (1896) i La tramuntana (1899), diverses comèdies i sainets (No és or tot lo que llu, 1872; Lo joc dels disbarats, 1884; L’estació de la Granota, 1897, L’apotecari de Malgrat, Lo gec d’en Migranya), i poemes i narracions. Pertangué a l’Associació d’Autors Catalans, fundada el 1885, i el 1896 fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona. Utilitzà el pseudònim de Pere Busquets, entre d’altres.
Pel que fa a la seva producció més pròpiament historiogràfica (clarament influïda pel seu pensament polític), redactà Historia de España, un extens manual que el 1891 havia arribat a la quarta edició, Elementos de Historia Universal, Biografías de catalanes ilustres (1906) i nombrosos articles de caràcter històric apareguts en revistes com La Ilustración Artística, El Mercurio, La Velada o Hispania. Així mateix, traduí al castellà i continuà fins a principis del segle XX la Historia de Francia de F.P.G. Guizot (1905).