OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Prudenci Bertrana i Compte

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Novel·lista, dramaturg, crític teatral i periodista.
Tordera, Maresme, 1867 — Barcelona, Barcelonès, 1941

Vida i obra

Fill de propietari rural, passà els primers anys al mas Espriu d’Esparra, una finca que el pare havia heretat endeutada. Estudià el batxillerat a Girona i el 1885 feu un curs d’enginyer a Barcelona. L’any següent es matriculà a la Llotja, però un any després ho deixà, desenganyat, i tornà a Girona, on portà una vida més aviat despreocupada i s’anà forjant la imatge modernista d’artista pur i incomprès. El 1890 es casà i exercí com a professor de l’Escola Municipal de Belles Arts i com a pintor d’una qualitat remarcable en els seus paisatges de plein air, amb els referents de Rusiñol i Modest Urgell. Compartí amb el primer una mateixa concepció artística, la sacralització de l’art i la renúncia com a orígens de l’ideal, dins una societat conservadora i un mercat retrògrad. En els primers anys de segle, i a causa de la situació de destret econòmic en què el deixà la mort del pare, arruïnat, es veié en la necessitat d’exercir com a professor de pintura i pintor d’encàrrec. Així perfilà la seva imatge dividida entre l’ideal artístic i el sotmetiment a feines que considerava degradants. El 1902 començà a col·laborar a Girona com a redactor de la revista “Vida”, conservadora i autoproclamada modernista, on publicà composicions en prosa, crítiques d’art i notes polèmiques. Fruit d’aquesta col·laboració són els contactes que establí amb el grup de Josep Carner a Barcelona. El mateix any feu un gir cap a “L’Enderroc”, òrgan literari del grup modernista progressista de Girona, i formà part de la bohèmia de la ciutat. Les seves primeres proses, inspirades en Rusiñol, havien aparegut el 1898 a “Lo Geronès” i el 1899 havia ja escrit la seva primera novel·la (Violeta) de caire decadentista. A partir de la relació amb aquests grups artístics, el 1903 impulsà els Jocs Florals a Girona i s’inicià en el món literari, una opció que hagué de compaginar amb tasques periodístiques. Acceptà dirigir “Ciudadanía”, òrgan gironí de les forces republicanes, que el 1911 refongué amb “Catalanitat”, de la qual fou director el 1910, per fundar “Ciutadania”, portaveu de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Participà, a més, en moltes publicacions culturals de Girona i Barcelona: “Lectura” (que dirigí entre el 1910 i el 1911), “Lletres”, Catalunya, “Joventut” i El Poble Català. Emprengué la carrera literària amb convicció, des de la seva posició d’escriptor comarcal il·lusionat per aconseguir un lloc a Barcelona. El 1906 es consagrà com a narrador amb la novel·la↑Josafat, que causà un gran impacte per la temàtica i el tractament estètic. L’any següent publicà Nàufrags, primer premi del concurs Biblioteca d’El Poble Català, i Crisàlides, on recull les seves primeres narracions. Són obres perfectament connectades amb els corrents de la narrativa modernista. Encara a Girona escrigué Tieta Claudina, publicada el 1929. Les seves actuacions prop del nacionalisme republicà, la publicació amb el seu amic Diego Ruiz del pamflet La locura de Álvarez de Castro (1910), al costat de l’edició de les primeres novel·les de contingut decadentista, escandalitzaren les forces vives gironines. El fet d’haver reproduït a “Ciudadanía” un article ja publicat a “Vida Socialista” de Madrid fou el detonant per a la seva detenció, acusat d’ofenses a l’exèrcit, delicte que li representà l’encarcerament al gener del 1911. Per bé que fou absolt, aquest afer decidí la seva partença de Girona el 1912, en acceptar la proposta d’anar a dirigir les publicacions barcelonines La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. Barcelona representava la possibilitat de professionalitzar la vocació d’escriptor i resoldre l’economia familiar a canvi de la tasca forçada d’escriptor satíric. En arribar duia una aurèola d’artista provocador, víctima de la ingratitud i portador de les essències de la terra, tret que ja s’havia guanyat amb la conferència “De les belleses de la Natura i del meu goig” pronunciada el 1908, on s’havia presentat com a escriptor pur i salvatge. Aquest salvatgisme defineix el recull Proses bàrbares (1911), que l’acomiadà de Girona amb un atac frontal a l’estructura ideològica i estètica del noucentisme. En l’etapa barcelonina col·laborà a El Poble Català, on, fins que el 1914 se’n distancià, publicà contes, proses i articles —a més de la secció “Ideari bàrbre”— que l’arrengleraren amb la intel·lectualitat republicana modernista. A Barcelona es creà enemics a causa de l’atac sistemàtic a la ciutat i de les crítiques duríssimes que escrigué, fet que al costat de la seva actitud d’escriptor indòmit i perdedor li impedí d’accedir als cercles noucentistes. En aquests anys publicà aplecs de contes —La lloca de la vídua i altres contes (1915), Els herois (1920) o El meu amic Pellini i altres contes (1923)— i col·laborà en col·leccions populars com “La Novel·la Nova” (L’oca de la molinera, 1917) i “La Novel·la d’Ara” (La bassa roja, 1923, El desig de pecar, 1924, i L’òrgan del diputat, 1924). Entre els contes cal destacar els que tenen com a protagonistes artistes en conflicte amb la societat o personatges condicionats per una natura benèvola malgrat les aparences. El 1932 publicà el recull L’ós benemèrit i altres bèsties, amb animals de protagonistes. En aquest context, feu la seva aportació al debat sobre la novel·la amb el relat pamfletari Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), on recrea i parodia la figura excèntrica de Diego Ruiz, model del modernista bohemi que, per a Bertrana, representava el fracàs dels ideals del moviment. També tractà el propi passat vinculat al modernisme a la trilogia Entre la terra i els núvols, composta per L’hereu (1931), que obtingué el premi Crexells, El vagabund (1933) i L’impenitent (1948, però acabada el 1939). Són tres novel·les autobiogràfiques en què, sota l’alter ego d’Innocenci Aspriu, repassa i mitifica la pròpia trajectòria intel·lectual i la justifica literàriament en fonamentar-la en la lluita aferrissada entre la fidelitat artística i l’ètica individual. L’autor hi utilitza la capacitat com a narrador i el talent en la creació de llenguatge per a mostrar al món el seu ressentiment furibund. Aquest descontentament etern amb el seu context social i amb les condicions de les professions artístiques que exercí fou el motor de les seves obres. Dut per les angoixes econòmiques i atret per la nova empresa Romea, conreà també el teatre. S’estrenà amb Enyorada solitud! (1918) i, després d’iniciar-se com a crític teatral a Revista de Catalunya i a La Veu de Catalunya —tasca en la qual obtingué un prestigi raonable—, tornà a l’escena amb Les ales d’Ernestina, el seu millor drama, punyent però també amb poc ressò. L’èxit li arribà amb La dona neta (1924) i El comiat de Teresa (1931). Posteriorment es dedicà només a la producció d’obres d’evasió, en especial farses. Als anys trenta continuà exercint el periodisme cultural a La Veu de Catalunya, immobilitzat en la seva inveterada animositat —evidenciada a la secció “Impromtus”— que l’assimilava a les posicions conservadores del diari. El 1935 publicà, amb la seva filla Aurora, la novel·la L’illa perduda, i el 1937 escrigué encara En Rossinyol que jo he tractat i la conferència per a la ràdio “Sobre una nova qualificació dels escriptors”, una mena de justificació de la pròpia opció personal i literària com a escriptor de filiació camperola. Va morir en l’oblit en plena postguerra. La lenta recuperació del seu nom i de la seva obra es concretà el 1965 amb la publicació de les Obres completes i des del 1968 amb l’organització a Girona del premi de novel·la que porta el seu nom.

Bibliografia

  1. Bertrana, A. (19651), p. 19-40
  2. Bertrana, A. (19652), p. 9-98
  3. Diversos autors (19896)
  4. Diversos autors (19926)
  5. Bertrana, A.; Cardona, O. i Iglésies, J. (1968)
  6. Fulcarà i Torroella, M.D. (1976)
  7. Granell Nogué, G. (2003)
  8. Marfany, J.Ll. (19751), p. 231-252
  9. Portell, C. (1989)
  10. Roig i Llop, T. (1959)
  11. Serrahima, M. (1972), p. 201-226
  12. Triadú, J. (1967).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
MCS

Llegir més...