Vida i obra
Descendent d’una família de mercaders eslaus o germànics instal·lats a València al segle XV, es dedicà a la carrera eclesiàstica amb la finalitat d’ascendir socialment, tal com indiquen el seu viatge a Itàlia —el 1540 anà a Roma, on aconseguí càrrecs per designació pontifícia (protonotari i predicador apostòlic)—, o les dedicatòries dels seus llibres als arquebisbes de València. Fou beneficiat de la seu valenciana des del 1528 i capellà de l’arquebisbe Erhard de la Marche, a qui dedicà el tractat Caerimoniae ad Missam (València 1527) i un Iudicium in confessiones sacerdotum (1532).
Des del 1522, tot i que de manera irregular, fou professor a l’Estudi General de València, on ocupà diverses càtedres —a partir del 1540 regí la càtedra de Sagrada Escriptura i Antic Testament—. Inicià la seva trajectòria intel·lectual estudiant teologia, com a catedràtic de “Súmula per via de reals”, a l’Estudi General. Conegué els treballs d’Erasme tot i que aquesta inclinació degué influir molt poc en la consideració que els jurats de València li mostraren. Malgrat la condemna de la doctrina erasmista (1537), continuà gaudint del favor dels oligarques de la ciutat: fou l’encarregat de fer el sermó en la festa del centenari de la Conquesta (1538) i continuà gaudint d’ajudes econòmiques per a publicar els seus llibres. Segons sembla, fou arran d’haver de declamar aquell sermó commemoratiu, avui dia perdut, que s’aproximà a la disciplina històrica. Gràcies a una anotació coetània en el conegut Llibre de memòries de la ciutat de València (1308-1644), es coneix el contingut del sermó.
Amb Rafael Martí de Viciana, és considerat iniciador de l’escola històrica valenciana, encara que la seva activitat bàsica fou la docència universitària, l’estudi de la Bíblia i la redacció de volums sobre litúrgia i teologia i altres temes vinculats a qüestions eclesiàstiques.
Aquest interès per la història el portà a publicar la Primera part de la història de València, que tracta de les antiquitats d’Espanya i fundació de València, amb tot lo discurs fins al temps que l’ínclit rei don Jaume la conquistà (1538), obra essencial historiogràfica, en la qual, a més de la introducció, hi ha un capítol inicial dedicat a la cronologia (I) i, després, els que narren la primera població de la península Ibèrica, després del diluvi universal, a càrrec de Tubal, net de Noè (II-III), les qualitats d’aquestes terres (IV), la fundació de València per Romo (V), els reis successors fins a les guerres amb els cartaginesos (VI-VII), la destrucció de Sagunt per Aníbal, la reedificació pels escipions i la refundació de València pels romans (VIII), les guerres generades per aquests (IX-XII), els emperadors que succeïren Juli Cèsar fins als gots (XIII), l’origen d’aquests i el seu control d’Hispània (XIV-XV), l’època islàmica (XVI-XVII), la vinguda del Cid (XVIII) i la posterior reincorporació de la ciutat a l’àmbit musulmà, fins a l’arribada de Jaume I (XIX) i, com a cloenda, el capítol XX explica la “forma que tenia primer la ciutat de València i com se nomenaven los portals”. En aquesta obra, acceptà les faules creades per l’italià Annio de Viterbo, servidor del papa Alexandre VI, que atribuí a historiadors fabulosos caldeus una història hispànica que situava les terres ibèriques per davant de la primacia italiana que volien demostrar els humanistes italians. Beuter tingué en compte les troballes de restes arqueològiques, per la qual cosa és el primer autor valencià que escriví la història d’una manera “moderna”. El 1546 (reed. 1563) es traduí al castellà amb molts afegits: Primera parte de la Crónica general de toda España y especialmente del reyno de Valencia, donde se tratan los estraños acaescimientos que del diluvio de Noé hasta los tiempos del rey don Jayme de Aragón, que ganó Valencia.
Amb fonts molt més fidedignes, redactà una segona part centrada en la conquesta de València, publicada en castellà: Segunda parte de la Crónica general de España y especialmente de Aragón, Cataluña y Valencia (1551). En aquesta obra feu una paràfrasi ampliada de la Crònica de Jaume I, tot i que dedicà els primers capítols a parlar dels orígens d’Aragó i de Catalunya, i hi incorporà diverses llegendes (I-XX); després se centra en el regnat del Conqueridor i en la incorporació de les Illes (XXI) i el Regne de València a la corona catalanoaragonesa (XXII-LV). Destaca el relat del miracle dels corporals de Daroca (XLII) i la narració de les revoltes de Nàpols i l’assassinat de Corradí (XLIX). Si arribà a enllestir-ne una tercera, és inèdita, i no ha estat trobada. Les dues primeres foren traduïdes a l’italià per Alfonso de Ulloa (1556) i reeditades en castellà (1604).
La crònica de Beuter es basa en un ampli recull bibliogràfic (Nanni, Tomic, Crònica de Jaume I, entre d’altres), però l’autor hi mostra poca exigència crítica i introdueix per primer cop en la historiografia catalana les falsificacions d’Annio de Viterbo. La seva llengua, que respon a un procés de desarcaïtzació, manté una proporció equilibrada de llatinismes, és culta i fluida. El canvi de llengua posterior al castellà es pot explicar tant pel desig d’apropar-se als cercles de poder com per la seva opció ideològica, atès que s’inscriu en la línia dels historiadors —com Martí de Viciana— que donaren suport a les idees uniformitzadores i cesaristes del rei i emperador Carles I. En la traducció del text al castellà hi hagué una claríssima intencionalitat política, d’acord amb la idea de la monarquia única que s’anava imposant en bona part de les terres hispàniques.
També publicà Annotationes decem ad Sacram Scripturam (1547), llibre d’exegesi d’influències erasmistes, i deixà inèdit De feriis et diebus festis Iudeorum. A la seva mort deixà una nodrida biblioteca, amb més de 300 títols, que fa d’ell un dels clergues valencians més cultes del seu temps. Part de la seva obra fou reeditada al segle XX per V.J. Escartí (1995 i 1998).
Bibliografia
- Beuter, P.A.: Primera part de la Història de València (València, 1538), ed. facs. amb una introducció de J. Fuster, València 1971.
- — Crònica, València 1982 [a cura d’E. Iborra]. — Cròniques de València [ed. facs. de l’ed. valenciana del 1538, i la 2a part, del 1608, amb una introducció de V.J. Escartí], València 1995.
- — Primera part de la Història de València, València 1998 [a cura de V.J. Escartí].
- Castañeda y Alcover, V.: Los cronistas valencianos, Tip. de la “Rev. de Arch., y Bibl. y Museos”, Madrid 1920.
- — “Pedro Antonio Beuter”, Boletín de la Real Academia de la Historia, 100, 1932, p. 151-162.
- Iborra, E.: “Primera part de la història de València” de Pere Antoni Beuter: introducció crítica i estudi lingüístic, tesi de llicenciatura, Universitat de València, 1983.
- Juan-Mompó i Rovira, J.: “Breu ullada a la llengua del XVI: La Història de València de Pere Antoni Beuter”, Miscel·lània Joan Fuster, vol. III, PAM, Barcelona 1991, p. 225-240.