De jove milità en el camp liberal, en les files del republicanisme, però se n’allunyà després del 1868 i acabà formant part dels grups més conservadors de la Restauració. Tingué una intensa activitat com a periodista i dirigí “La Campanilla” (1864), “El Juez de Paz” (1869-72) i “El Violón” (1879-80). Fou cantant a cafès teatre i de sarsueles, i ell mateix n’escriví i estrenà moltes en castellà, com El castillo de Bellver, o La corte de Jaime II de Mallorca (1860), l’única que publicà. Posà de manifest la seva ideologia política i social en dues novel·les en castellà, Recuerdos de Mallorca. Simón Ballester el Tuerto (1863) i Los explotadores (1879), violenta requisitòria contra la societat contemporània, en què abocà el desengany produït per les experiències polítiques des del 1868 al 1874, i en el seu teatre polític en català, com en Una corda d’un cordó (1866) i, sobretot, Aferra qui pot, o El batle dels tres caramulls (1878). Escriví també Reseña histórica descriptiva del castillo de Bellver (1867) i La Revolución de Setiembre en Mallorca.