S’hi pot jugar en les modalitats d’individual i dobles (els mixtos no s’inclouen en les competicions oficials) i presenta moltes similituds amb l’esquaix. Les dimensions de la pista són 12,4 m de llargària, 6,04 m d’alçària i 6,04 d’amplària. La raqueta utilitzada és de cordatge i té forma triangular. La bola és de goma buida –de tipus frontó – i el bot és més ràpid que el de l’esquaix. La bola ha de tocar primerament la paret frontal (a qualsevol altura) i posteriorment ho pot fer al sostre i les parets laterals, tot i que en el cop defensiu es permet que toqui les parets laterals o el sostre abans de la paret frontal. Es juga al millor de tres sets de quinze punts (excepte el tercer, que es disputa a onze punts), i els punts només es comptabilitzen en possessió del servei.
Fou creat als Estats Units d’Amèrica per Joe Sobek el 1949, fruit de la barreja de regles de la pilota americana i l’esquaix. Tot i no formar part del programa dels Jocs Olímpics, es troba reconegut pel Comitè Olímpic Internacional.
Es practica a Catalunya des de la dècada de 1970, tot i que fou en la primera dècada dels anys 2000 quan la pràctica d’aquest esport es popularitzà a causa, en part, dels èxits esportius dels jugadors catalans, així com per la presència internacional de la selecció catalana. A Catalunya es troba organitzat dins la Federació Catalana d’Esquaix i Raquetbol (FCER), la qual vetlla per la projecció d’aquest esport, així com per l’organització de competicions, com és el cas del Campionat de Catalunya, disputat des del 2006. Cal destacar que, a l’inici de l’any 2006, la Federació Internacional de Raquetbol (IRF) acceptà provisionalment la selecció catalana per a competir oficialment, i a l’agost d’aquest mateix any participà en els Campionats del Món celebrats a Santo Domingo, en els quals la selecció catalana fou dissetena. Al novembre del 2006 se signà l’acord definitiu amb la Federació Europea de Raquetbol (ERF) i la IRF, gràcies al qual la selecció catalana pot participar en campionats del Circuit Europeu, organitzar campionats internacionals a Catalunya o tenir un representant de la FCER en els congressos i les assemblees de l’ERF i l’IRF. En el Campionat Europeu del 2007, Catalunya es proclamà tercera en categoria masculina per equips i quarta en femenina, i, en individual, Víctor Montserrat es proclamà campió. En l’edició del 2009 la selecció catalana es proclamà campiona per equips en categoria masculina (Víctor Montserrat i Carles Oviedo) i femenina (Bet Consegal i Raquel Consegal), i assolí el títol individual masculí (Víctor Montserrat) i femení (Bet Consegal) i el subcampionat masculí (Carles Oviedo). Aquests èxits es traslladaren també en un augment de la pràctica i en una significativa millora del nivell tècnic d’aquest esport a Catalunya, malgrat que el 2013 només hi havia una pista reglamentària a tot Catalunya, la del Club Natació Barcelona. Entre els jugadors catalans més destacats, a banda dels esmentats, hi ha Albert Serfaty, Oriol Sàlvia, Anna Ventura, Núria Cardellach, Ivan Flores o Agustín Tristán, entre d’altres.