Les embarcacions poden ser de banc fix (rem tradicional) o banc mòbil (rem modern o d’alta competició), i s’impulsen amb un sol rem en punta de més de 3 m de llarg o amb un parell de rems (scull/couple) una mica més curts (menys de 3 m). El número de tripulants varia entre un i vuit remers. A banda de les proves individuals, les embarcacions sempre tenen un número parell de remers i poden anar amb timoner o sense. En funció de totes aquestes possibilitats, a l’hora de competir s’organitzen regates masculines i femenines, per categories d’edat i distingint segons el pes dels remers entre lleugeres i pesants, que agrupen els participants segons el tipus d’embarcació (esquifs, outriggers, iols) i de rem utilitzat (en punta o en parell), el número de tripulants i la presència de timoner. Per a distingir-les, s’usa una nomenclatura alfanumèrica característica composta per les sigles M o W, per a destacar la categoria masculina o femenina; les xifres u, dos, quatre i vuit, per a determinar el nombre de remers per embarcació; els signes + o –, per a indicar si porta timoner o no; la lletra L, per a designar si el remer és lleuger, i la lletra X, per a assenyalar que l’embarcació és un scull, és a dir, s’impulsa amb dos rems.
El camp de regates acostuma a ser en aigües tranquil·les (dàrsenes portuàries, llacs, embassaments, rius i canals) i les curses es disputen en distàncies de 500 m, 1.000 m i 2.000 m. També s’organitzen proves de rem en mar obert (traineres, llaguts, iols reforçats), normalment en distàncies més grans.
Antecedents esportius
Es té constància de la pràctica del rem com a activitat esportiva ja a l’edat mitjana, quan els professionals de les estibes portuària i fluvial competien entre si per a ser els més ràpids transportant i lliurant mercaderies als molls. Prova d’això és la gran regata que es disputa a Venècia des del 1274, la competició de rem més antiga que encara perdura.
A Catalunya, ja es disputaven “curses de vaixells” propulsats a rem (regates de rem tradicional) en aquella època, principalment en el marc de la rivalitat entre gremis laborals vinculats amb el mar i per les travesses d’apostes populars. En moltes poblacions del litoral català, i als ports comercials, eren un esdeveniment habitual els grans dies de festa, durant les jornades commemoratives de fets destacables i en les festes a patrons, verges i sants locals, en què s’utilitzaven les embarcacions habituals de treball, com eren els caros, els gussis i els llaüts, i es remataven amb el lliurament final de diners als guanyadors de la competició.
La primera regata organitzada com a esdeveniment esportiu de la qual es té notícia és la que tingué lloc el 15 de juliol de 1921 al port de Barcelona, davant el moll on ara hi ha la duana marítima. Amb el nom de Jocs Marítims, es feu per commemorar l'aniversari del jurament institucional del rei Ferran VII. En aquestes curses, denominades jocs marítims, hi competien diferents embarcacions, dividides en categories d’eslora i amb un nombre de remers similars. S’establiren quatre categories: la classe primera per a muletes de pesca, la classe segona per a bous de vuit remers, la classe tercera per a gussis i la classe quarta per a caros i bots auxiliars. Aquests últims eren les embarcacions més esveltes i ràpides, i, segons cròniques de l’època, el vencedor absolut d’aquests jocs fou Vicente Gurri, el patró d’un d’aquests bots. Durant la primera meitat del segle XIX, la pràctica ludicoesportiva del rem fou molt popular, tant entre practicants (principalment pescadors, mariners i estibadors portuaris) com entre espectadors, que les seguien amb molta passió, i s’establiren rivalitats entre poblacions, sectors professionals i veïns de carrers i barris de ciutats, com Barcelona, Tarragona i Sant Feliu de Guíxols. L’any 1853, per a celebrar el centenari de la fundació del barri de la Barceloneta, es van fer uns importants Jocs Marítims, amb el rem com a protagonista principal.
Al final de la centúria, però, la pràctica del rem tradicional decaigué considerablement quan s’introduí l’anomenat rem esportiu modern o d’alta competició, provinent d’Anglaterra. Aquest fenomen no fou tan acusat en altres zones, com la cornisa cantàbrica o les costes de Màlaga i Cadis, on la tradició de les traineres ha perdurat sense interrupció. L’única manifestació esportiva d’aquestes característiques que s’ha mantingut sense interrupció a Catalunya ha estat la regata Lloret-Santa Cristina, que es disputa cada any al final del juliol, com a festa de l’aplec a l’ermita d’aquesta cala. A partir de la dècada de 1990, el rem tradicional ressorgí a Catalunya gràcies a diferents grups d’entusiastes que crearen associacions, organitzaren regates i homologaren monotips per a competir amb igualtat. El bot escollit per a la recuperació d’aquesta pràctica de banc fix fou el llagut català.
Els inicis del rem esportiu modern
Al final del segle XVIII a Anglaterra, grups d’estudiants de diverses universitats competien periòdicament, establien regles i feien evolucionar la hidrodinàmica de les embarcacions per a convertir-les en autèntics prodigis de l’enginyeria naval, cada cop més ràpides i lleugeres. Una reminiscència d’aquell esperit encara es reviu en l’actualitat amb la celebració de l’enfrontament primaveral en aigües del riu Tàmesi entre les universitats d’Oxford i Cambridge, iniciat el 1829.
L’auge d’aquesta activitat arribà al final del segle XIX, que es convertí en el gran esport de les classes adinerades d’Anglaterra i els seus dominis colonials, així com dels EUA i les potències del continent europeu. Llavors naixé una gran rivalitat entre els remers saxons i els continentals europeus, que derivà en un cert antagonisme (conflictes de patents pel mig) i propicià dues formes d’entendre el rem entre els practicants. D’una banda, els simpatitzants dels interessos anglo-americans, agrupats en la Metropolitan Rowing Association (1879), que fou pionera en l’estandardització normativa i l’homologació d’aquest esport, entre els quals, els remers de la península Ibèrica, i, d’altra banda, els remers francesos, belgues, suïssos, austrohongaresos i italians, que l’any 1892 fundaren la Fédération Internationale des Sociétés d’Aviron (FISA). Prova d’aquesta disputa pel lideratge internacional d’aquest esport són els nombrosos textos, articles periodístics i fullets, com els que escriví el barceloní Arnald Margarit, que el 1918 publicà el primer manual de rem de l’Estat espanyol, que defensava una forma homogènia i universal de practicar el rem.
Selecció espanyola de vuit amb timoner als Jocs Olímpics de Barcelona (1992), amb cinc catalans
CN BANYOLES
Pierre de Coubertin era practicant d’aquest esport, que sempre ha figurat en el programa de competició dels Jocs Olímpics moderns, malgrat que en els primers (Atenes, 1896) no es disputaren les proves perquè un temporal va assolar el camp de regates situat al port del Pireu. A partir dels Jocs Olímpics de París (1900) quedaren fixades les bases normatives d’aquest esport, d’una manera no arbitrària i a partir d’una reglamentació unitària. Però no fou fins el 1962, amb la disputa del primer Campionat del Món de rem a Suïssa, que finalitzà l’antagonisme entre les escoles anglosaxona i centreeuropea. Només són olímpiques les regates amb embarcacions de banc mòbil, les úniques que participen en el Campionat del Món de rem que organitza la FISA des del 1962, i per això el rem modern s’anomena d’alta competició. Les embarcacions de banc fix s’usen bàsicament en el rem tradicional.
El rem modern a Catalunya
Al darrer terç del segle XIX, a través de grups sensibilitzats amb l’educació física, s’introduí la pràctica del rem modern a Catalunya. Els pioners foren membres d’una elit social, culta i burgesa, com els il·lustrats visionaris Josep Missé, Narcís Monturiol i d’altres, que aprofitaven el port de Barcelona per a fer exercici físic per mitjà del rem, tal com ho feien altres joves esportistes d’arreu del món, especialment a Anglaterra, França i Amèrica.
Membres del Club Nàutic Bétulo amb un llagut català, modalitat tradicional de rem
CN BÉTULO
Els primers practicants d’alt nivell de competició foren, en la seva majoria, joves que havien vist aquesta modalitat de rem en els seus viatges i estades a l’estranger, principalment a Anglaterra, i, majoritàriament, anglesos establerts a Catalunya, representants d’empreses britàniques, consignataris marítims i naviliers.
De clara inspiració anglesa fou la Societat de Regates, creada el 1873 a Barcelona per Cándido Calderón, que s’ubicà en un pontó amarrat al moll de Balears del port barceloní. Sis anys després, un altre grup de remers fundà el Club Català de Regates, i convertí el casc d’un vapor abandonat en la seva seu social. Paral·lelament, al port de Tarragona, un altre col·lectiu d’agents marítims anglesos allà residents, com Charles Morgan, Albert Groupille, els germans McAndrews i els germans Shirley, hi crearen el 1878, juntament amb un grup d’aficionats a l’esport nàutic del Cercle Tarragoní –lloc de trobada de la burgesia local–, el Club Nàutic de Tarragona. Entre els remers locals hi havia Antoni Escofet, Enric Mirat i Joan Escandell. El primer portà, per primera vegada al nostre país, dues embarcacions procedents d’Anglaterra de tipus outrigger.
Ferran Climent guanyà la medalla d’argent en la modalitat de dos sense timoner en els Jocs Olímpics de Los Angeles (1984)
FEDERACIÓ ESPANYOLA DE REM
Seguint aquestes directrius, un grup de joves, entre ells un enginyer de mines que estudià a Anglaterra, José E. de Olano, els germans Vidal, fills del conseller del Banc de Barcelona, familiars del senador i navilier Antonio López, el pintor José Alarcón, Ramon Saldes, Francesc Tintoré, Ramon Brunet, Ramon García, entre d’altres, fundaren el Club de Regates de Barcelona, que esdevindria un dels pilars del rem de competició al nostre país. Aviat es creà una forta rivalitat entre aquest club i el Club Català de Regates, que l’any 1886 entrà en crisi i patí una escissió d’un grup de remers, entre els quals hi havia Manuel Muntades, els germans Witty, consignataris anglesos instal·lats a Barcelona, i Evarist Arnús, que ingressaren al Club de Regates de Barcelona, l’entitat de referència del rem de la Ciutat Comtal, que posteriorment es convertí en el Reial Club Marítim de Barcelona (1902).
Els remers d’aquesta època, tot i el seu tarannà anglòfil, participaven molt en regates organitzades per clubs europeus, especialment francesos i italians. Prova d’això és la participació de joves membres de les famílies Brugués, Casaseca, Mas i Casas en trofeus francesos. El 1889, Ricard Rico, navegant en un esquif (embarcació individual propulsada per dos rems), guanyà el trofeu internacional de rem disputat a Vichy, el Gran Premi del President de la República Francesa. El seu triomf tingué un impacte molt positiu en les diferents societats catalanes de rem, i els remers s’obriren a poc a poc a l’ideal francòfon i continental del rem de l’època. El 1900, la federació francesa convidà el Reial Club de Regates de Barcelona a participar amb els seus remers en les proves organitzades amb motiu dels Jocs Olímpics. El quatre amb timoner tripulat per Joan Camps, els germans Margarit, Orestes Quintana i Josep Fórmica-Corsi fou la primera representació catalana de l’era moderna. L’illenc Antoni Vela disputà la prova individual.
Institucionalització
En les primeres dècades del segle XX, molts esportistes de la nàutica catalana que després s’especialitzaren en altres modalitats, com el regatista Santiago Amat, practicaren el rem. El dinamisme d’aquest esport s’evidencià en la gran quantitat de clubs que acolliren aquests esportistes que volien navegar a rem olímpic. A part del rebatejat Reial Club Marítim de Barcelona (RCMB) i el veterà Reial Club Nàutic de Tarragona (RCNT), hi havia diverses societats que practicaven aquest esport. Desaparegut el Club Català de Regates, sorgiren el Club de Mar de Barcelona (1914), vinculat al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, i el Club de Rem de Barcelona (1931), una escissió del Club de Mar barceloní.
Després dels Jocs Olímpics de Londres (1908) es feu palesa la necessitat de crear una federació que pogués integrar-se a la FISA i garantir així la participació olímpica. A instàncies del RCMB, diversos clubs de l’Estat espanyol que practicaven el rem d’alta competició (Club de Regates d’Alacant, Club Onubense de Huelva, Real Sporting Club de Bilbao, Real Club Náutico de San Sebastián, Club de Regatas de Almeria) fundaren la Federació Espanyola de Rem (1917). Els principals responsables foren Arnald Margarit, Rafael Morató i Manuel Manzini, tots vinculats al RCMB, que acollí la seu federativa a les seves dependències. El mateix succeí amb la creació de la Federació Catalana de Rem (1922). Els remers del RCMB Lluís Omedes, Jaume Giralt, Joan Riba, Leandre Coll, José Luis Lasplazas, Ricard Massana, Enric Pérez, Eliseo Morales, Josep Balcells i Josep Martínez disputaren les proves de quatre i vuit amb timoner dels Jocs Olímpics de París (1924). El remer català olímpic següent fou Joan Omedes, del RCMB, en els Jocs de Londres (1948). Posteriorment, un altre membre del club barceloní repetí experiència en els Jocs de Roma (1960).
Teresa Mas de Xaxars (davant), medalla d’argent en els Campionats del Món (2002, 2005, 2006)
FEDERACIÓ ESPANYOLA DE REM
El 1921 es disputà el primer Campionat d’Espanya de rem i els clubs catalans coparen el podi fins a l’edició del 1935. Durant els anys vint i trenta també destacaren com a guanyadors de moltes proves internacionals els membres del RCMB Eduard Celades, José Antonio Martí, Jesús Català i Rancini, i els remers del RCNT Ferran Bessé, Miguel Aguilar i Josep Lacambra. A Tarragona també navegaven en iols de mar i organitzaven importants regates a mar obert aquells anys, i destacaren esportistes com Tomàs Mallol, Anselm Guasch i Josep Durban.
La difusió per Catalunya
El 1947, l’estany de Banyoles acollí el primer campionat estatal de rem en aigües dolces, organitzat pel Club Natació Banyoles i el GEiEG, i l’any següent la competició proclamà el primer vencedor no català, el club basc Ur Kirolak. A Banyoles es prepararen els membres del Club de Rem Ruber Salvador Costa, Francesc Gironella, Pere Masana, Miquel Palau i els germans Omedes per participar en els Jocs Olímpics de Hèlsinki (1952). La majoria d’aquests remers, que procedien del RCMB, assoliren la medalla de bronze en la prova de quatre amb timoner del Campionat d’Europa (1951), que tenia valor de Mundial perquè fou una competició oberta.
Equip del Club Rem Tortosa al Campionat de Catalunya del 2012 a l’estany de Banyoles
CR TORTOSA
A partir de la dècada de 1950, el rem descobrí l’Ebre. Poc després de la fundació del Club de Rem Tortosa (1946) i el Club Nàutic Amposta (1949), l’any 1954 s’organitzà el Campionat d’Espanya en aquest riu. Amposta esdevingué un bon planter per al rem català, els seus remers aconseguiren nombrosos podis en competicions estatals i internacionals, i des del 1989 acull un centre de tecnificació de rem. Figures destacades han estat els olímpics Josep Anton Merín, que disputà la prova de doble scull als Jocs de Barcelona (1992) i Atlanta (1996), Anna Accensi, que participà en la mateixa prova a Atlanta, i David Morales, membre de la tripulació en el quatre sense timoner durant els Jocs d’Atlanta (1996). El 1984, un altre club de la zona es proclamà campió d’Espanya, el Club Nàutic Sant Carles de la Ràpita.
El 1958, el CN Banyoles creà la secció de rem, els equips de la qual dominaren els Campionats d’Espanya durant la dècada de 1970. Remers del club, com José Maria Bermúdez i Salvador Vergés, bronze en doble scull (1976); José Rojí; Isidre Mas i Fernando Climent, plata en vuit amb timoner (1977); Julio Oliver, bronze en esquif (1978), i F. Climent, J. Rojí i Luis Arteaga, bronze en vuit amb timoner (1980), assoliren medalles en Campionats del Món. Climent i Arteaga, a més, es proclamaren campions del món (1979) amb el vuit en punta amb timoner de la selecció espanyola, del qual també formà part el català Joan Carles Valls, del RCMB. Altres remers del club barceloní, com Josep Antoni Martí (1977, 1980) i el timoner, Joaquim Sabrià (1980), eren tripulants de les embarcacions de vuit medallistes. El títol mundial en la màxima categoria del rem es repetí el 1983 amb J. Rojí (CN Banyoles) i Alejandro Moya (Club Nàutic Amposta) en la tripulació.
El Club Nàutic Amposta obtingué més de vint títols estatals de rem durant la segona meitat del segle XX
CN AMPOSTA
Altres esportistes destacats del club banyolí han estat Josep Robert, que es proclamà subcampió del món juvenil en dos sense timoner (1985), i Teresa Mas de Xaxars, campiona mundial sub-23 (2002) i olímpica a Atenes (2004). També disputaren els Jocs Olímpics F. Climent, que conquerí la medalla de plata en dos sense timoner a Los Angeles (1984), els germans Julio i Luis Miguel Oliver (Moscou, 1980 i Los Angeles, 1984) i Andreu Canals, Carles Front, Jordi Quer i Josep Robert, que disputaren la prova de vuit amb timoner a Barcelona (1992). L’estany de Banyoles fou el camp de regates del rem durant els Jocs Olímpics de Barcelona (1992) i el Campionat del Món (2004). També acull des del 1998 un centre de tecnificació.
Completen la participació olímpica catalana els remers del RCMB Salvador Vergés i Xavier Sabrià, en la prova de quatre amb timoner en els Jocs de Moscou (1980); Isidre Martín i Joaquim Sabrià, en la de dos amb timoner a Los Angeles (1984), i Xavier Viñolas, en la de quatre amb timoner dels Jocs de Seül (1988).