Campionat del Món de billar de caramboles en l’especialitat de joc per bandes celebrat a Mollerussa l’any 1979
Arxiu Valerià Parera
Segons l’objectiu del joc es distingeixen dues modalitats de billar: el de caramboles, si es tracta de fer rebotar les boles, i el de troneres, si l’objectiu és introduir-les a les troneres.
Cadascuna d’aquestes dues modalitats té, a més, un seguit d’especialitats segons la forma de procedir en el joc.
El billar de caramboles, conegut com a billar francès, es juga amb tres boles de vori (normalment diferenciades per colors) sobre una taula sense troneres. Cada jugador, al seu torn, impulsa la seva bola d’atac perquè colpegi les altres dues, fet que s’anomena fer carambola. Les principals especialitats són la partida lliure, el joc per bandes (una o tres), el joc de quadres (47/2, 47/1, 71/2 i 71/1) i el billar artístic o de fantasia. Altres especialitats són les cinc bitlles, el xapó i el biatló (combinació de bitlles i banda).
El billar de troneres, conegut també com a pool, es juga en una taula amb troneres (forats), on cal introduir diverses boles de colors impulsades per una de blanca, que fa de bola d’atac. Consta de dues disciplines: el billar americà (les especialitats més practicades són la bola 8, bola 9, pool continu, o 14/1, de rotació i 51, la piràmide) i l’snooker.
Hi ha certa polèmica pel que fa a l’origen del billar. L’opció que sembla tenir més força i acceptació és que la paraula billarprocedeix directament del mot francès billard–al seu torn provinent de bille–, que a Espanya no s’assimilà fins a mitjan segle XVIII. Els anglesos, però, reivindiquen així mateix tant la invenció del joc com l’origen de la paraula, que asseguren que procedeix de balyard, terme amb el qual es designava un instrument de fusta, a manera de bastó, amb què es colpejava la bola. No obstant això, cal dir que els jocs practicats amb boles tenen una llarga tradició. Ja a l’antic Egipte, a Grècia i als països orientals hi havia una gran afició a aquesta classe de jocs, que han evolucionat de maneres diferents.
A l’edat mitjana, hi ha documents que acrediten l’existència de jocs d’aquest tipus a Irlanda i Anglaterra, amb la particularitat que es practicaven a terra, amb un bastó llarg –el ja esmentat balyard–, amb què s’impulsaven les boles per fer-les colpejar les unes contra les altres o per introduir-les en determinats punts reservats amb aquesta finalitat.
Tanmateix fou a França, d’ençà del segle XVI, que aquest joc començà a agafar formes més modernes, que es desenvoluparen fins a convertir-se en el billar que es coneix actualment.
El primer canvi important que tingué lloc en aquell segle, i el definitiu per a apropar-lo al billar actual, fou el fet d’aixecar la superfície de joc. Del terra es passà a grans taules, de manera que es podia jugar en recintes tancats i evitar les inclemències meteorològiques.
En poc temps aquest joc es convertí en diversió de reis i aristòcrates, fins a l’extrem que sembla que els grans jugadors de billar obtenien favors reials per ensenyar als monarques la seva pràctica, i també per deixar-se guanyar.
El billar evolucionà ràpidament gràcies al fet que era practicat per gent adinerada. A partir del segle XVIII començaren a construir-se taules de fusta, marbre o ferro folrades. Les bandes s’omplien de crin o de draps per obtenir resultats més bons en fer rebotar les boles, i amb el temps fins i tot es cobriren de tires de goma que permetien efectuar tirs amb efecte. Malgrat tot, el billar no era un esport popular. L’interès dels reis per dominar en aquest esport i la por que evolucionés i s’imposés afavoriren la redacció d’un decret reial que prohibia la instal·lació de taules de billar en locals públics.
Al segle XIX es produïren els canvis més importants. S’establiren reglaments i es crearen tècniques de joc noves. Aparegué alhora la sola, petita peça de cuir que culmina el tac, i també el guix, que permet que la sola no rellisqui contra la bola, de manera que l’efecte és més pronunciat.
Fou també al segle XIX que el billar s’imposà a Espanya, on igual que a França començà sent un esport per a la cort. Aquest endarreriment no permeté que els espanyols introduïssin innovacions o nous costums. Tanmateix es popularitzà ràpidament, i al final del segle sorgí a Barcelona la primera acadèmia de billar.
El 1923 es creà la Unió Internacional de les Federacions d’Amateurs de Billar (UIFAB), organització que amb els seus reglaments facilità que el billar es consolidés com a esport.
El billar a CatalunyaEl 1927 es crearen conjuntament el pioner Club Billar Barcelona i les federacions espanyola i catalana de billar, que el mateix any s’afilià a la UIFAB. Totes tres institucions establiren la seva seu al cafè Novetats del carrer de Casp de Barcelona i, posteriorment, tant el CB Barcelona com la Federació Catalana de Billar s’instal·laren als baixos del teatre Coliseum. Altres clubs històrics foren el Billar Club Olímpia i els clubs de billar Monforte, Pau i Justícia, Sant Martí, Sants, Poblenou –tots a Barcelona– i la Coral Colón de Sabadell, el Casino del Comerç de Terrassa i el Billar Club Tarragona, entre d’altres.
Isidre Ribas, diverses vegades campió del món de billar de fantasia
Arxiu Valerià Parera
Els anys trenta, el billar català donà grans campions. Entre el 1926 i el 1940 Isidre Ribas es proclamà diverses vegades campió mundial professional en gran fantasia clàssica. També es proclamaren campions del món de billar a tres bandes Enric Majó (1931) i Claudi Puigvert (1934), i en fantasia, Martínez-Sagi (1932).
Els anys cinquanta i seixanta destacà Joaquim Domingo, que fou campió del món de billar artístic en tres ocasions (1957, 1963, 1966) i un cop campió d’Europa a tres bandes (1948).
Xavier Fonellosa, dues vegades campió del món de billar de fantasia
Arxiu Valerià Parera
L’any 1974 Ricard Fernández guanyà el Campionat del Món de billar artístic; el 1979 Claudi Nadal el Campionat d’Europa, i més tard Xavier Fonellosa el Campionat del Món en dues ocasions (1993, 1995). El darrer gran nom que ha donat el billar català és el de Daniel Sánchez, campió del món (1998, 2005, 2010) i d’Europa (1997, 2000) en l’especialitat de tres bandes.
La Federació Catalana de Billar tenia el 2010 uns 50 clubs afiliats i més de 3.500 jugadors fitxats, tot i que el nombre de llicències no arriba a les 800. Les principals competicions organitzades en la modalitat del billar de carambola són el Campionat de Catalunya, la Lliga Catalana i la Lliga de l’Amistat. La primera, centrada en l’especialitat de tres bandes, es juga per equips de quatre jugadors que representen un club, i aquests estan repartits en tres divisions depenent del nivell. La segona comprèn les especialitats lliure, a una i tres bandes i quadre 47/2.