La superfície de la pista pot ser de ciment, terra batuda, gespa, moqueta o material sintètic. El joc consisteix a colpejar la pilota amb una raqueta per fer-la passar pel damunt de la xarxa i que boti en la pista de l’oponent, de manera que l’adversari no la pugui tornar. El mot prové del francès tenez, imperatiu del verb tenir, que s’usava quan un jugador servia la pilota: ‘tingueu!’. Les mides de la pista varien si es juguen partits individuals (23,77 m × 8,23 m) o bé per parelles o dobles (l’amplada s’augmenta als 10,97 m). La xarxa s’eleva fins a 1,07 m però al centre de la pista davalla fins als 0,91 m. El partit el formen els sets. El guanyador del matx és qui aconsegueix un nombre predeterminat de sets. Cada set està integrat per jocs. A cada joc hi ha un servidor diferent. Aquests jocs estan formats alhora per punts. El primer jugador que guanya quatre punts amb una diferència mínima de dos respecte al rival és el guanyador del joc. El recompte dels punts es desenvolupa a base de 15, 30, 40 i joc. Per apuntar-se un set cal guanyar sis jocs abans que l’adversari en sumi més de quatre. Si es dona el cas que cap dels contrincants no té un avantatge de dos punts en arribar a quatre, o de dos jocs en arribar a sis, guanya el joc o el set el primer que aconsegueixi una diferència de dos punts o de dos jocs, respectivament. Pot passar que els dos rivals estiguin empatats a sis jocs. Aleshores s’utilitza el joc decisiu o tie-break, un sistema de desempat que consisteix a arribar a set punts, sempre amb una diferència de dos sobre el contrari, per a adjudicar-se el set. Generalment es juga al millor de tres sets, però en alguns torneigs es fa al millor de cinc. En dobles, en cas d’empat a sis jocs en el darrer set, el joc decisiu es juga fins als deu punts i s’aplica el mateix criteri de diferència de dos. En algun torneig del Grand Slam no hi sol haver tie-break en el darrer set.
Els elements del joc
Les raquetes han anat evolucionant. Al començament, eren una mica més petites que les que s’utilitzen ara i el cordatge era en diagonal. Però les primeres raquetes no diferenciaven el mànec. Al segle XIX es va produir la primera evolució, ja que el mànec es diferencià, el cordatge fou vertical i horitzontal, i es van deixar de fabricar les raquetes d’una sola peça. Durant els darrers anys del segle XIX i primers del XX, es van començar a utilitzar materials com caoba, noguera, freixe i roure, amb la qual cosa s’aconseguia que pesessin menys. Pel que fa al mànec, es feia servir fusta d’arç, cedre, bedoll i til·ler, per tal que es pogués agafar millor amb la mà. La grossor del puny canvia en funció de la grandària de la mà del jugador. A partir del 1930 es començà a introduir un clau en forma transversal al coll de la raqueta. L’objectiu era aconseguir més solidesa. Durant els anys quaranta i fins el 1965, les marques fabricaven les raquetes de forma industrial, quasi totes amb làmines de fusta. Fou en aquesta data quan René Lacoste creà una raqueta metàl·lica. A partir d’aleshores s’utilitzen la fibra de carboni, el grafit i la ceràmica, entre altres productes. A més, començaren a sorgir mides de raquetes diferents per a nens, joves i adults. Des del començament, la raqueta s’ha regit per l’estàndard de mesurar de 60 cm a 70 cm de llarg i de no superar els 400 g de pes. Ja fa anys, però, la Federació Internacional de Tennis va establir les mesures exactes: 81,3 cm de longitud màxima des de l’extrem del mànec fins al bastidor i una superfície cordada de 39,4 cm de llarg per 29,2 cm d’ample. La tensió del cordatge permet tornar la pilota amb més o menys velocitat. Amb una tensió de 17 kg, la pilota pot arribar a assolir els 230 km/h. Per suavitzar les vibracions que en colpejar la pilota es produeixen en el braç del jugador, les raquetes porten una mena d’amortidor o element de goma escuma a la vora inferior del bastidor.
La pilota, de goma amb diferents compostos químics, mesura entre 6,30 cm (torneigs oficials) i 6,67 cm de diàmetre. Es recobreix amb una pelfa de niló, llana i cotó, i acostuma a ser de color groc. La pilota bota de manera diferent en cadascuna de les superfícies de joc i això condiciona les tàctiques que han de desenvolupar els jugadors. Les pistes anomenades lentes són les de terra batuda, ja que la pilota hi fa un bot més alt i més lent. El torneig més important en aquesta superfície és el de Roland Garros. A les pistes anomenades ràpides, els bots són més baixos i més ràpids. El torneig més important sobre herba és el de Wimbledon. A la pista dura el bot és més regular, més ràpid que sobre la terra batuda, però no tant com al damunt de la gespa. Els Oberts d’Austràlia i els Estats Units utilitzen aquesta superfície. En la pista de moqueta, el joc també és molt ràpid. Des del 2002, la Federació Internacional de Tennis recomana dos tipus de pilota: una de tipus estàndard, que s’utilitza en qualsevol mena de superfície, i una altra que és una mica més ràpida, perquè també és més dura, i que s’utilitza en les pistes lentes.
En les competicions hi ha un jutge o àrbitre que se situa en una cadira elevada a un costat de la pista. El jutge és assistit per jutges de línia, que controlen si la pilota ha botat dins o fora dels límits de la pista. També hi ha el jutge de falta de peu, que s’encarrega de sancionar aquestes faltes pel que fa als jugadors que executen el servei. En torneigs importants, els jugadors poden reclamar la repetició de la jugada per mitjà de l’anomenat ull de falcó, que consisteix en un joc de càmeres i un programa informàtic que reprodueix la trajectòria i el bot de la pilota en una pantalla.
Orígens i desenvolupament
Andrés Gimeno, primer tennista català que guanyà el Roland Garros (1972)
CT ANDRÉS GIMENO
Segons algunes versions, l’inventor del tennis sembla que pogué ser Juan Bautista Augurio Perera, de Barcelona, esportista i home de negocis que, amb un amic anglès, el major Thomas Henry Gem, inicià aquest joc en un club que ambdós fundaren a Leamington el 1872. Perera havia viatjat a Anglaterra el 1839, quan tenia disset anys. Abandonà aquesta població el 1881 i se’n va perdre la pista. Però en una carta al diari The Field (1874), el major Gem atribuí a Perera els mèrits principals en el desenvolupament del joc. Tradicionalment, la invenció del tennis s’atribueix al major Walter Clopton Wingfield el 1874, dos anys més tard. Aquest fet protagonitzat per Wingfield consta en la seva estàtua, erigida a la seu de la Lawn Tennis Association. L’impuls definitiu tingué lloc a l’All England Lawn Tennis and Croquet Club de Wimbledon. Allí va néixer, el 1877, la primera gran competició, amb victòria de Spencer Gore. El tennis fou dels primers esports que va permetre competir les dones. El primer torneig on pogueren participar fou, el 1879, a Dublín, on triomfà Mary Langrishe. El tennis es feu popular entre les classes altes dels països anglosaxons i al segle XX s’estengué per tot el món. Fou present als primers Jocs Olímpics de l’era moderna d’Atenes (1896), i fou esport olímpic fins a París (1924). Després d’haver estat esport de demostració en els Jocs de Mèxic (1968) i de Los Angeles (1984), tornà a assolir la categoria d’olímpic a Seül (1988). El 1913 es fundà la Federació Internacional de Tennis, màxim organisme rector del tennis mundial.
Arantxa Sánchez Vicario durant l’Obert dels EUA del 1997
MUNDO DEPORTIVO
Els torneigs més importants són els quatre que formen el Grand Slam (Wimbledon, Roland Garros i els Oberts dels EUA i Austràlia, tant per a homes com per a dones). També hi ha els de l’Associació de Tennistes Professionals, creada el 1972 en versió masculina (ATP) i el 1973 en la femenina (WTA), que estableix els rànquings de jugadors en funció dels seus resultats en competició. Els principals són els World Tour Masters 1.000, que és un grup de nou torneigs (Indian Wells, Miami, Montecarlo, Roma, Madrid, Mont-real–Toronto, Cincinatti, Xangai i París) que formen el segon nivell d’importància del tennis mundial. En aquests, que es coneixen amb el nom de Super Nine, hi participaren a partir del 2011 dones en sis dels nou. Altres torneigs que formen part del circuit professional són els de categoria 500, 250 i challenger. Al novembre de cada any, els vuit millors tennistes del món participen en la Copa Masters, que canvia de seu periòdicament. També són importants la Copa Davis, que es disputa a escala mundial i per equips estatals masculins; la Copa Federació, torneig femení obert també a equips estatals; el Campionat d’Europa de clubs, etc.
Els inicis del tennis a Catalunya
Clubs catalans campions d'Espanya
El tennis es començà a jugar a Catalunya el 1888, any de l’Exposició Universal de Barcelona, per la colònia anglesa resident a la ciutat. Un any més tard es fundà el Barcelona Lawn Tennis Club –actual Reial Club de Tennis Barcelona 1899 (RCTB)–, primer club de tennis català, que fou seguit per l’Sportverein, el Salut Sport Club, el Polo Jockey Club i l’Sportsmen’s Club. El 1903, les cinc entitats organitzaren el I Concurs Internacional de Tennis que es disputaren a l’Estat espanyol. La final es feu al Barcelona Lawn Tennis Club i Ernest Witty en fou el guanyador contra Arthur Leask. Witty, el millor jugador d’aquella època i, a més, dirigent esportiu, fou fonamental en la febre que despertà el nou joc. Un joc que també es practicava en una pista instal·lada on hi havia l’antic cinema Novedades i, així mateix, a les desaparegudes instal·lacions del velòdrom de la Bonanova.El 24 de març de 1904 es formalitzà l’Associació de Lawn Tennis de Barcelona, a la qual s’afiliaren els cinc clubs esmentats, i ingressà com a membre de ple dret a la Lawn Tennis Association, entitat que, amb seu a la Gran Bretanya, feia les funcions de federació internacional.
L’associació catalana amplià les seves fronteres a tot el territori espanyol, i acceptà com a membres clubs sorgits a l’Aragó, València, Andalusia i el País Basc. El 1909 es fundà la primera entitat amb el nom de Catalunya, el Catalunya Lawn Tennis Club, que més tard es fusionà amb el Barcelona Lawn Tennis Club, mantenint com a nom el del club més antic. El 1913, l’associació canvià el nom pel d’Associació de Lawn Tennis de Catalunya, després d’impulsar l’Associació de Lawn Tennis d’Espanya. Fou Ernest Witty qui en promogué el naixement. L’associació catalana mantingué el compromís amb la formació de jugadors, el desenvolupament del tennis als clubs i els llaços d’unió amb el tennis internacional. Sota el seu impuls i amb el lideratge dels principals clubs, de manera molt especial el RCTB, promogué partits amistosos amb els grans clubs europeus, com el Queen’s Club de Londres, el Racing Club de París, el Milano TC, el Rot Weiss de Berlín i el Genève LTC, cosa que permeté que els afeccionats poguessin veure els grans jugadors d’aquella època, com, per exemple, Suzanne Lenglen. El 1923, amb el suport de les institucions catalanes i barcelonines, l’associació catalana organitzà els Campionats del Món en pista coberta a l’antic Palau de la Indústria del parc de la Ciutadella. La prova reuní jugadors dels cinc continents, amb victòria a la final masculina del francès Henri Cochet. El torneig fou la culminació d’una dècada de nombrosos enfrontaments internacionals entre els clubs més representatius de Catalunya i les entitats capdavanteres del tennis mundial.
La popularització
Jugadors catalans olímpics
L’afició pel tennis continuava i es crearen nous clubs a Barcelona i arreu del Principat. L’associació organitzaren els Campionats de Catalunya, no només els absoluts sinó també de les diverses categories i modalitats de dobles i dobles mixtos i per equips, a part dels escolars. Tot i que la Guerra Civil trencà l’activitat dels clubs catalans, també els primers que referen la seva acció social i competitiva després de la conflagració.L’associació prosseguí la seva tasca i el 1942 organitzà els Campionats de Catalunya per a veterans. Començaven a aparèixer jugadors que obtindrien diversos èxits: Miquel Alonso, Eduard Flaquer, Jordi Soler-Cabot, Pere Masip, Carles Ferrer Salat, Josep M. Draper, els germans Josep Lluís i Albert Arilla, Andrés Gimeno, Juan Manuel Couder, Manuel Santana, Joan Gisbert, etc. I també Rosa Torres, Lili Álvarez, Maria Josefa Riba i Alícia Guri.
Un fet fonamental fou la creació del Trofeu Comte de Godó, el 1953, organitzat pel RCTB amb l’objectiu de gaudir de la seves noves instal·lacions a Pedralbes i recuperar per a Catalunya l’esperit de les grans competicions internacionals d’abans del 1936. El Godó és un referent del tennis català tant en l’aspecte esportiu com d’organització. El primer vencedor fou el nord-americà Vic Seixas, que també s’imposà en dobles fent parella amb Enrique Morea. I el màxim vencedor del torneig ha estat Rafael Nadal, el qual l’ha obtingut en vuit edicions (2005-09, 2011, 2012, 2013).
El 1958 l’associació inicià els Campionats de Catalunya per equips per a veterans i infantils, el 1960, els d’equips jú-niors i el 1963, els de cadets. El 1966 l’associació es constituí en l’actual Federació Catalana de Tennis (FCT) i aprofità els moments àlgids en què es trobava el tennis català per organitzar eliminatòries de Copa Davis. Fou especialment disputada la celebrada el 1965 a la pista central del RCTB, en què l’equip estatal (Santana, Gisbert, J.Ll. Arilla i Couder) vencé els EUA per 4-1. Aquell any, Espanya arribà a la final de la Copa Davis a Austràlia, però fou derrotada pels amfitrions per 4-1, el mateix resultat obtingut el 1967 amb Santana, Orantes, Arilla i Gisbert.
El tennis català era el més fort de l’Estat, el que guanyava la majoria dels Campionats d’Espanya i el que constituïa la base de l’equip de Copa Davis, encara que fos amb jugadors no catalans però formats a Catalunya, com Santana, Couder i Orantes. Els dos primers eren del RCTB i el darrer del Club Tennis de la Salut. A part dels èxits en Copa Davis, Gimeno fou campió d’Espanya (1956-59), campió mundial (1966) i obtingué el títol de Roland Garros (1972); Santana guanyà el Roland Garros (1961, 1964), l’Obert dels EUA (1965) i Wimbledon (1966), i Orantes vencé a l’Obert dels EUA (1975) i el Masters (1976). El mateix any fou campió mundial de dobles amb Joan Gisbert.
Les darreres fites del tennis català
Àlex Corretja (a la dreta) i Albert Costa (a l’esquerra) en un partit de la Copa Davis del 1999
JORDI LÓPEZ DOT
La federació catalana i els seus clubs anaren enfortint les seves escoles, de les quals sorgiren nous campions, com Arantxa Sánchez Vicario, Conchita Martínez, José Higueras, Joan Aguilera, Emilio Sánchez Vicario, Jordi Arrese, Sergi Bruguera, Albert Costa, Àlex Corretja, Joan Carles Ferrero, Carles Moyà i Rafael Nadal, pràcticament tots ells del RCTB. Bruguera guanyà el Roland Garros (1993, 1994), cosa que també feren Moyà (1998), Albert Costa (2002), Joan Carles Ferrero (2003), Rafael Nadal (2005-08, 2010-13) i Arantxa Sánchez Vicario (1989, 1994, 1998), mentre que Conchita Martínez guanyà a Wimbledon (1994), i, el mateix any, Arantxa, l’Obert dels EUA. D’altra banda, Àlex Corretja assolí el Masters individual (1998) i la parella Marcel Granollers-Marc López el de dobles (2012). Alguns d’aquests tennistes també assoliren medalles olímpiques. La d’or fou per a Rafael Nadal (2008), les de plata les conqueriren Emilio Sánchez Vicario-Casal (1988), Arrese (1992), Arantxa-Martínez (1992), Bruguera (1996) i Arantxa (1996), i les de bronze, Arantxa (1992), Arantxa-Martínez (1996), Corretja-Costa (2000) i Martínez-Ruano (2004). En Copa Davis, els tennistes catalans han contribuït a l’obtenció de cinc títols. El primer fou aconseguit a Barcelona el 2000 en vèncer Austràlia per 4-1, amb Costa, Ferrero, Corretja i Balcells. Després, hi hagué victòries sobre els EUA (2004), l’Argentina (2008, 2011) i la República Txeca (2009). Rafael Nadal ha estat un dels valors indiscutibles de l’equip espanyol. El considerat millor jugador de la història en terra batuda també obtingué la victòria a Wimbledon (2008, 2010) i als Oberts d’Austràlia (2009) i els EUA (2010). Fou el primer tennista estatal que aconseguí els quatre trofeus del Grand Slam.
Rafael Nadal, un dels millors jugadors de la història del tennis
JORDI LÓPEZ DOT
El 2003, la FCT celebrà el centenari amb el debut, entre altres actes, de la selecció catalana, que s’enfrontà a la del Marroc. La federació gestiona quatre instal·lacions esportives: a la Vall d’Hebron de Barcelona, on té la seu; a l’Hospitalet de Llobregat, on hi ha el Centre Internacional de Tennis; a Sant Joan Despí, i a Cornellà de Llobregat, on té el centre de tecnificació. Gestiona també les diferents competicions de tennis, tennis amb cadira de rodes i tennis de platja disputades a Catalunya. El 2010 publicà la revista El Tennis en català, que a partir del número 2 passà a ser digital. El 2012 tenia 226 clubs federats i 32.821 llicències.