OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

triatló

Triatló
El triatló combina la natació, el ciclisme i l’atletisme, com explica el cartell de la Triatló del Bages
ARXIU GABRIEL PÉREZ
esports esport
Esport practicat en un entorn natural que combina la natació, el ciclisme i la cursa atlètica.

Consisteix en la disputa de tres curses consecutives, una de natació en aigües obertes, una de ciclisme de carretera i una a peu, sense interrupció i en aquest ordre, de manera que el guanyador és el primer que completa el recorregut total. La zona on es passa de la natació al ciclisme i del ciclisme a la cursa atlètica s’anomena àrea de transició. Les distàncies de cada cursa poden variar segons el tipus de competició i la categoria dels participants. Hi ha diferents variants d’aquesta modalitat esportiva, com elduatló (que elimina la natació), el triatló d’hivern (que combina una cursa atlètica, una en bicicleta i una altra d’esquí nòrdic), l’aquatló (consistent en dues curses atlètiques i entremig una de natació) i el quadriatló (que inclou una prova de piragüisme després de la natació).

Principals proves i distàncies

Els triatletes només poden rebre assistència dels voluntaris designats per l’organització, que distribueixen aliments i aigua durant la competició. Això afecta també les tàctiques d’equip, com l’anomenat drafting, en què diversos ciclistes van en grup, fet que redueix la resistència de l’aire i es relleven en l’esforç. Una regla important en el ciclisme és que el competidor ha de portar el casc posat abans de sortir del parc tancat en el qual es duu a terme la transició, i l’haurà de portar posat fins que el competidor baixi en la segona transició; el competidor es pot retirar el casc en qualsevol moment, sempre que no estigui damunt la bicicleta (és a dir, durant la reparació d’un problema mecànic). L’incompliment d’aquesta norma pot donar lloc a una penalització en temps o a la desqualificació. Altres normes, com la utilització del vestit de neoprè per a nedar quan la temperatura de l’aigua està per sota d’uns graus determinats o pels triatletes veterans de certa edat, poden variar segons el tipus de competició.

Sortida del Triatló de Barcelona del 2012
TRIATLÓ DE BARCELONA / MANUEL QUEIMADELOS
L’origen del triatló es troba a França, a partir de la dècada de 1920, on es disputava una cursa que rebé diversos noms: Les trois sports, La course de débrouillards i La course des touche à tout, en la qual les proves tenien lloc en l’ordre invers. En l’actualitat, es continuen celebrant anualment competicions d’aquest tipus. Posteriorment, el 25 de setembre de 1974, es disputà una competició a Mission Bay (San Diego, Califòrnia, EUA), organitzada per Jack Johnstone i Don Shanahan, que es considera l’antecedent del triatló. No obstant això, l’inici oficial d’aquesta modalitat esportiva se situa a Hawaii el 1978, any en què, segons la llegenda popular, es feu una aposta entre marines americans per decidir quin esportista –i en conseqüència, quin esport– era el més dur i complet en conjunt: un nedador, un atleta o un ciclista. El comandant John Collins, que havia participat en la prova de Mission Bay, unificà les tres curses de llarga distància existents a l’illa: la Waikiki Roughwater Swim (2,4 milles/3.862 m), l’Around Oahu Bike Race (115 milles/ 180 km) i la marató de Honolulu (26,219 milles/42,195 km), i proposà que el guanyador fos anomenat ironman, atesa la duresa i l’exigència de la prova. El 18 de febrer de 1978 quinze persones disputaren la competició, que donà origen a l’Ironman de Hawaii. Entre els dotze participants que la completaren, el vencedor fou Gordon Haller, amb un temps d’11.46.58 h. A banda d’episodis de triatló aïllats en diferents parts del món, com el bici-corre que va tenir lloc a la localitat càntabra de Castro Urdiales el 1968, la professionalització del model organitzatiu de Hawaii i l’aparició televisiva de l’esport serviren per a encoratjar la resta d’iniciatives existents, latents o noves, que d’aquesta activitat esportiva hi havia a tot arreu. Durant la dècada de 1980 el triatló es popularitzà. El 1989 es fundà la Unió Internacional de Triatló (ITU) a Avinyó (França) i es disputaren els primers Campionats del Món oficials. S’establí que la distància olímpica fos d’1,5 km de natació, 40 km de ciclisme i 10 km de cursa atlètica. El 1994 el congrés del Comitè Olímpic Internacional decidí que el triatló s’incorporés en el programa olímpic dels Jocs de Sydney (2000).

Triatlons catalanes amb més tradició

A Catalunya, el primer triatló oficial va ser el Triatló Internacional de Barcelona, l’any 1986, per les festes de la Mercè, organitzat pel Club Natació Barcelona, la Unió Ciclista de Sants i la Comissió de Marató. També el mateix any tingué lloc el Triatló de Banyoles i, encara, el mateix 1986, se’n feu un a Manresa, organitzat pel Gimnàs Gimbe. Per aquestes dates es constituí el Comitè Català de Triatló, presidit per Rosendo Blanch de Nicolau, i del qual formaven part Sergi Noguera, Juan Carlos Serena i Eduardo Burguete, amb seu al Club Natació Barcelona. En l’àmbit espanyol, es constituí la Comissió Nacional de Triatló, que presidí també Rosendo Blanch i, posteriorment, Joaquín Ballesteros, amb Marisol Casado (actual presidenta de la ITU), i Enrique Quesada, també amb seu al Club Natació Barcelona. El Comitè es va incorporar a la Federació Catalana de Pentatló Modern, que es va denominar FCPM i Triatló. L’any 2000 es va fundar la Federació Catalana de Triatló presidida per Jesús Lluís Andreu Escartín i amb Sergi Noguera com a gerent i secretari de la Junta i Joan Mayol com a director tècnic. El triatló català, amb més de quatre mil llicències (2013), més de cent clubs federats i un amplíssim calendari de proves, és el més important de l’Estat espanyol. S’han consolidat una vintena de proves, que cada any augmenten la participació i de les quals destaca el Triatló de Barcelona, una de les que aplega més participants del món (uns 7.000 el 2013). Alguns dels triatletes catalans més importants són Eduardo Burguete, Francesc Godoy Mulet, Pilar Hidalgo, Xavier Llobet i Marcel Zamora.

Col·laboració: 
Manuel Suárez

Llegir més...