És una pràctica diferent del bivac,que bàsicament és un campament de nit al ras (tot i que en alguns casos també es conceptuen com a bivacs les acampades individuals i de curta durada, normalment per passar-hi la nit). També cal diferenciar-la del càmping, que segons l’Organització Mundial del Turisme és una forma de turisme en què l’allotjament es fa amb tendes de campanya o caravanes mòbils. La diferència més important entre ambdues pràctiques resideix en el tipus d’espais sobre els quals es pernocta, perquè l’acampada esportiva no acostuma a utilitzar infraestructures destinades a aquest efecte –normalment anomenades càmpings.
Es considera que l’acampada va néixer a Anglaterra el 1901 i que va arribar a Catalunya quatre anys més tard a partir de les pràctiques excursionistes. De tota manera, no va arrelar fins a la dècada de 1920, quan es constituí el Càmping Club de Catalunya el 1924. La vinguda el 1928 d’un campament del Camping Club of Great Britain and Ireland ajudà a popularitzar aquesta pràctica, just l’any en què es va organitzar el primer Campament General de Catalunya.
De bon principi va ser adoptada pels moviments pedagògics que hi havia dins de l’excursionisme, que hi veieren una escola per a la formació de la ciutadania. Per aquest motiu, l’entitat patriòtica Palestra organitzà diferents campaments, tant de muntanya com de mar.
El 1935 es creà la Federació d’Acampada, que substituí el Càmping Club. Amb el franquisme el Frente de Juventudes va anar posant en marxa diferents campaments per a joves, fins al punt que el 1942 es parlava de més de 14.000 campistes.
En un sentit políticament oposat, els anys quaranta Mn. Antoni Batlle promocionà els campaments entre els grups escoltes, amb principis pròxims als que Batista i Roca havia introduït a Palestra. L’èxit de l’acampada fou tal que el 1951 el CEC va fer el primer curs general d’acampada amb una assistència de 675 persones. En aquest moment es començà a plantejar una pràctica de l’acampada itinerant (bicicleta, moto, canoa, caravana, a peu), que fins aleshores havia estat molt poc explotada per la pesantor dels materials, i la creació de campaments fixos (els actuals càmpings). El 1953 la FEM institucionalitzà el Comité Español de Camping, que fou dissolt dos anys més tard. Començà així la separació entre l’acampada excursionista i el càmping turístic, separació que quedà regulada en un decret del final del 1956. Al cap de dos anys nasqué l’Associació Espanyola de Càmping i Caravàning (Federación Nacional de Camping).
Els anys setanta, l’increment del parc automobilístic comportà una crisi de l’acampada i un gran creixement del càmping. Tanmateix, des de 1962 es va reprendre la celebració anual del Campament General de Catalunya, el 1963 es va fer el primer Campament General Infantil de Catalunya, i el 1968, el Campament Català de Muntanya, tots ells vigents en l’actualitat. Més endavant, el 1977, es va afegir al calendari habitual l’Aplec Excursionista dels Països Catalans. Aquestes quatre activitats constitueixen en l’actualitat les fites fonamentals del calendari anual d’acampades.