de superfície llisa. Consisteix a fer passar la pilota, colpejant-la amb la mà o els braços, al camp contrari per damunt d’una xarxa col·locada de manera transversal al mig de la pista. La xarxa té una altura de 2,43 m en les competicions masculines i de 2,24 m en les femenines. En categories inferiors, l’altura és més baixa. La pilota és de pell, té una circumferència de 65-67 cm i pesa entre 260 i 280 gr. Els partits es disputen al millor de cinc sets. Cada set consta de 25 punts, excepte el cinquè que es juga a 15, però cal una diferència mínima de dos punts per a guanyar un set. S’aconsegueix un punt en impactar la pilota al camp contrari, quan el rival l’envia fora de la pista o no la torna de manera correcta. L’equip que puntua obté el servei i els seus jugadors roten una posició en el sentit de les agulles del rellotge. És un esport d’una gran complexitat tècnica i tàctica, i l’estructura del joc es fonamenta en les maniobres de servei, col·locació, atac, recepció, bloqueig i defensa. Una modalitat d’aquest esport practicada sobre la sorra entre equips de menys jugadors és el vòlei platja.
Hi ha constància d’un joc similar al voleibol a Roma el 200 aC i un joc a l’edat mitjana anomenat faustball, en què era permès que la pilota rebotés dues vegades a terra. Però no fou fins el 1895 que William G. Morgan, director d’educació física en una escola de Massachusetts (EUA), creà el voleibol. L’objectiu era oferir als alumnes més grans un joc d’entreteniment i competició alternatiu al bàsquet, considerat massa violent i intens. El primer nom que rebé el nou esport fou mintonette. Gràcies a l’Associació de Joves Catòlics (YMCA), a partir del 1900 el voleibol s’introduí primer al Canadà i després a països asiàtics com el Japó, les Filipines, la Xina, Birmània i l’Índia. A Europa arribà durant la Primera Guerra Mundial, quan els soldats nord-americans el practicaren a les platges franceses de Normandia i la Bretanya. El 1947 es fundà a París la Federació Internacional de Voleibol (FIVB) sota la presidència del francès Paul Libaud. El primer Campionat del Món masculí es disputà el 1949 i el femení, el 1952. S’estrenà com a esport olímpic el 1964 als Jocs de Tòquio. El 2012 la FIVB tenia 220 federacions associades d’arreu del món, repartides en cinc grans confederacions regionals; l’europea fou creada el 1963.
Els inicis del voleibol a Catalunya
Durant la dècada de 1920 el voleibol començà a practicar-se com a joc recreatiu a les platges catalanes per influència de l’Europa occidental. Durant els anys quaranta s’introduí com a pràctica esportiva en diverses escoles i en entitats falangistes com el Frente de Juventudes i la Sección Femenina, al final de la dècada ja tenia nombrosos aficionats que el practicaven a poblacions com Montgat, Badalona i Barcelona, i es crearen els primers clubs, com el CE Hispano Francès. Un altre factor determinant per a la seva implantació a Catalunya fou que s’incorporà com a part de la preparació física de la policia armada i dels bombers, imitant el model de les unitats militars de diferents països europeus. L’any 1946 es fundà l’Agrupació Cultural i Esportiva dins el cos de bombers de Barcelona que aviat tingué una destacada secció de voleibol, impulsada per Carles Casanova. Al començament, aquesta pràctica esportiva s’emparà en la federació d’handbol i a partir del 1950 en la de basquetbol. El 1951 es disputà el primer Campionat de Catalunya i d’Espanya, amb victòria de l’ACE Bombers en tots dos casos. L’equip dels bombers repetí el títol estatal (1955, 1957, 1958). També es proclamà campió d’Espanya l’Hispano Francès (1953) i el CD Hernán de Barcelona (1959).
En aquesta època s’organitzaren també els primers torneigs de voleibol femení, que aviat fou un esport molt practicat entre les noies, la majoria de les quals començaren a descobrir-lo a l’escola. La primera referència d’un competició femenina a Catalunya està documentada durant els anys cinquanta. La temporada 1953-54 es disputà el Torneig Doctor Navés amb la presència dels equips del SEU, Pineda, Liceu Francès i Colegio Mayor.
L’any 1956 es creà la Federació Catalana de Voleibol, presidida per Francisco García Valls, i el voleibol trencà la dependència inicial de les federacions d’handbol i de bàsquet. Altres equips importants en aquesta primera etapa foren el Montgat, l’Amistad, el Llars Mundet, el San Fernando (conjunt del Frente de Juventudes), el San Medín, el CN Badalona i el Liceu Francès. Els bons resultats dels conjunts catalans augmentaren l’interès pel voleibol i a poc a poc aparegueren nous clubs a Sitges, Vilafranca, Manresa i Mataró.
La consolidació
A partir del 1960 el voleibol ja es pot considerar un esport arrelat a Catalunya, tant pel nivell dels equips com per la difusió i projecció. L’any 1968 la Federació Catalana de Voleibol (FCV) assolí les dues mil llicències i era la federació que més equips aportava a les competicions estatals. Els resultats també acompanyaren i equips com el Picadero Jockey Club i l’Hispano Francès se situaren entre els millors del voleibol espanyol. El Picadero guanyà dos Campionats d’Espanya (1963, 1965) i dues Lligues estatals (1965, 1966), i l’Hispano Francès, tres Lligues (1967, 1968, 1973) i quatre Campionats d’Espanya (1964, 1966, 1967, 1968). L’any 1960 se celebrà per primera vegada un Campionat d’Espanya de voleibol femení, i el Club Medina de Barcelona assolí el títol sis vegades (1967-71, 1973). El mateix equip guanyà la primera Lliga espanyola femenina la temporada 1969-70, i revalidà el títol en dues ocasions (1974, 1975). A partir del 1976 el Campionat d’Espanya passà a dir-se Copa de la Reina i incorporà nous guanyadors catalans, com el CE Hispano Francès (1976, 1983), el CV Sant Cugat (1981), l’AE Cornellà (1982) i el RCD Espanyol-Cornellà (1984, 1985, 1986, 1990, 1992). L’Espanyol, a més, conquerí tres Lligues (1985, 1988, 1991) i disputà la Copa d’Europa les temporades 1985-86 i 1988-89.
Els equips masculins amb millors resultats durant les dècades de 1980 i 1990 foren l’ACE Bombers, el Catalònia, l’AE l’Hospitalet i el Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau de Tarragona. Aquest darrer, fundat el 1982 gràcies a l’empenta d’un grup de pares del col·legi públic Sant Pere i Sant Pau, jugà onze temporades a la màxima categoria estatal entre el 1996 i el 2011 i disputà la Copa de la CEV la temporada 2000-01.
Els Jocs Olímpics de Barcelona (1992) donaren un nou impuls al voleibol amb l’adequació d’instal·lacions i la construcció d’un nou pavelló a Sant Cugat del Vallès que el mateix any acollí el CV Sarrià, equip femení que es convertí en el Club Voleibol Sant Cugat, que jugà set temporades en la màxima categoria estatal entre el final de la dècada de 1990 i el principi de la del 2000. Les jugadores catalanes que han disputat un torneig olímpic són Virgínia Cardona, la capitana de la selecció espanyola, i Marta Gens (1992). Els jugadors són José Antonio Casilla i Cosme Prenafeta, que participaren en els Jocs de Sydney (2000).
El nou segle
Al començament del segle XXI, el voleibol és un esport plenament consolidat a Catalunya amb clubs importants com el Futbol Club Barcelona (fundat el 1970), el CV Sant Pere i Sant Pau i el Club Esportiu Volley Lleida (hereu del Col·legi Episcopal de Lleida) que disputen de forma més o menys regular la Superlliga masculina. Altres equips destacats són el CV Antics Alumnes Llars Mundet, el CN Sabadell, el Vall d’Hebron i el Club Voleibol Barcelona, que el 1999 ascendí a la Superlliga femenina. Aquest prengué el relleu de l’equip de l’Espanyol-Cornellà el 1994 i, el 2004, signà un acord de col·laboració amb el FC Barcelona i adoptà el nom de CV Barcelona-Barça. La temporada 2010-11 l’equip masculí del FC Barcelona acabà tercer classificat a la Superlliga, un dels millors resultats aconseguits per un conjunt català els darrers anys.
Pel que fa a la FCV, durant aquesta etapa ha centrat els esforços en la promoció del voleibol en els mitjans de comunicació i en la captació de nous practicants, sobretot masculins, amb la introducció a les escoles del mètode Rotation Volleyball (un joc d’iniciació al voleibol d’origen holandès). El 2013 la FCV tenia 86 clubs afiliats i 4.081 llicències, prop d’un 75% femenines.