i atletisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

atletisme

substantiu masculím
Atletisme

Sumari de l’article

Competició de salts d'alçada al camp del Barcelona Football Club (entre el 1925 i el 1935)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
esports esport
Conjunt d’exercicis corporals bàsics que, fonamentalment, s’estructuren en activitats de salt, curses i llançament.

Per bé que les activitats pedestres tradicionals existiren a Europa durant la baixa edat mitjana, relacionades amb celebracions festives locals i desafiaments dineraris entre corredors, la institucionalització moderna de l’atletisme es produí a les illes Britàniques a mitjan segle XIX. A partir de la segona meitat del vuit-cents, l’atletisme esdevingué una disciplina esportiva subjecta a regles controlades per organismes federatius. Les primeres normes i competicions atlètiques de caràcter modern tingueren lloc a Anglaterra entre el 1850 i el 1860 amb l’organització de curses i concursos de salt amateurs escolars, ja diferenciats del pedestrisme tradicional preesportiu. Després del 1860, els mítings d’atletisme ja eren usuals a les escoles de Rugby (1856), Winchester (1857), Westminster (1861) i a les universitats de Cambridge i Oxford. Fruit de l’extensió d’aquesta pràctica, a partir del 1863 es crearen els primers clubs atlètics anglesos, fet rellevant perquè la normativa del club excloïa els corredors professionals que competien per diners i encetava la reglamentació de l’amateurisme atlètic modern. Entre els primers clubs anglesos d’atletisme cal destacar la creació del Mincing Lane Athletic Club (1863) i de l’Amateur Athletic Club (1866), aquest darrer impulsat per estudiants universitaris. D’ençà del 1880, els clubs anglesos s’organitzaren en l’Amateur Athletic Association, la primera federació atlètica del món i un referent esportiu internacional. Com passà en el cas d’altres esports, fora d’Anglaterra l’atletisme es va estendre de manera progressiva al nord i al centre del continent europeu i, posteriorment, a la zona de la Mediterrània. Entre el 1880 i el 1900, penetrà i s’organitzà en federacions en països com Escòcia, Irlanda, França, Suïssa i Alemanya. Al final del segle XIX la pràctica atlètica moderna s’introduí a Catalunya, per bé que la seva institucionalització federativa fou una mica més tardana, ja encetat el segle XX.

Els orígens (1880-1915)

Prèviament a la incorporació de l’atletisme reglat, a Catalunya, existien manifestacions de pràctica pedestre tradicional, relacionades amb algunes celebracions festives locals en el context rural medieval. Aquestes activitats, nombroses a les comarques lleidatanes i tarragonines, eren conegudes amb diferents noms, com corderes, cós i curses de gallines, en referència als premis atorgats, consistents tradicionalment en animals vius i, posteriorment, en diners. Foren protagonitzades per individus populars en l’àmbit local en el qual actuaven, com els corredors Miquel Lladó lo Sirera, Francesc Sans, Bonaventura Tilló i Francesc Batalla, entre d’altres. En el cas lleidatà se celebraven corderes a poblacions com Aitana, Alcarràs, Albesa, Arbeca, Castelldans, Corbins, Vilanova de Segrià o Lleida. Aquestes curses presentaven un tipus de ritualització característica en el marc de les festes majors i s’iniciaven amb el so de les campanes de l’església i la sortida de cavalls que indicaven el camí als corredors. Tot i que persistiren en paral·lel a la incorporació de l’atletisme modern ja al segle XIX, el caràcter estrictament amateur de l’atletisme reglamentat les arraconà.

Proves i disciplines d'atletisme olímpiques

Les primeres manifestacions atlètiques a Catalunya, però, es produïren d’ençà la dècada de 1880, gràcies a l’auge esportiu produït per l’Exposició Universal de Barcelona (1888) i al contacte entre joves catalans i ciutadans d’origen europeu. Abans del 1900, les activitats atlètiques tingueren lloc sobretot a Barcelona, estretament vinculades als nuclis de practicants d’altres activitats com la gimnàstica, el futbol i l’excursionisme, que actuaren com a promotors de les primeres curses normativitzades, de la importació de normes i del coneixement de les tècniques bàsiques d’execució. El 1898 l’Associació de Gimnàstica Catalana establí entre els seus objectius la promoció de curses a peu, i al desembre d’aquell any Jaume Vila ja organitzà una cursa entre Barcelona i Sarrià amb professors i alumnes del Gimnàs Tolosa, una de les primeres documentades a la ciutat comtal. Entre el 1899 i el 1900 proliferà l’organització de curses amb premis honorífics, vinculades als clubs de futbol i als gimnasos de la capital catalana. Les primeres curses amb premis celebrades a Catalunya, però, foren les que organitzà la capçalera Los Deportes (octubre del 1899), consistents en una distància de800 m i amb el lliurament d’una copa de metall, peces d’art i una petaca amb una capsa de llumins. Posteriorment, en destaquen les celebrades durant el festival d’inauguració del camp de l’Hotel Casanovas del FC Barcelona i les proves de la festivitat de la Mercè del parc de la Ciutadella, ambdues del 1900. En aquest darrer cas, organitzada per la Federació de Gimnàstica Espanyola, es disputà una única cursa de 500 m amb la participació de sis atletes i en la qual destacà Miquel Valdés, que guanyà el trofeu, atorgat pel governador provincial davant el nombrós públic assistent. A partir d’aquell moment s’institucionalitzaren algunes proves a la ciutat, com els anomenats concursos atlètics, que es desenvolupaven a l’esplanada de la Ciutadella durant els actes de la festa major i que l’any 1902 ja inclogueren diverses modalitats com el salt, el llançament de disc, barra i pesos, com també curses de 100 i 1.000 m. Entre el 1900 i el 1905 també foren habituals els concursos de salt d’alçada, trampolí, obstacles i llargada dins les sales de gimnasos barcelonins, com el Bricall, el Tolosa, el Solé, el Colón i l’Sportmen’s Club. L’atletisme dins els gimnasos inclogué, en alguns casos, la celebració de curses amb obstacles en circuits marcats a l’interior dels recintes. La majoria d’atletes d’aquests primers anys, però, eren esportistes polifacètics relacionats amb clubs de futbol com el FC Barcelona, el RCD Espanyol, l’Hispània o el Català. En destacaren corredors pioners com Miquel Valdés, Udo Steinberg –que introduí les tècniques de la cursa–, Carles Comamala, Francesc Cruzate i Francesc Bru. En les proves de salt, en canvi, solien destacar els gimnastes.

A partir del 1905, les entitats futbolístiques començaren a celebrar festivals d’atletisme regulars com a cloenda de les temporades amb el suport de l’Associació Catalana de Clubs de Futbol. L’auge del futbol a la capital catalana va permetre que l’atletisme fos seguit per un públic nombrós i que els clubs incorporessin seccions atlètiques estables i proves de salt i curses abans dels partits que es disputaven regularment. Tanmateix, l’organització de curses com a forma de preparació per a jugadors i entrenadors de futbol també fou normal durant la primera dècada del segle XX.

Aquesta continuïtat competitiva inicial va permetre una incipient expansió de l’atletisme fora de Barcelona, també impulsada per clubs de futbol i des dels centres excursionistes i de natació amb l’organització de curses de camp a través i per carretera a partir de la segona dècada del segle XX. Entre les manifestacions atlètiques que es produïren fora de Barcelona abans del 1915, en destaquen la celebració d’exhibicions a Sabadell i Badalona (1906), Vilanova i la Geltrú (1911), la Cursa de Sant Llorenç del Munt (1914) o la incorporació de l’atletisme al club Reus Deportiu (1913). En aquest mateix període és rellevant la creació de seccions d’atletisme en centres excursionistes catalans, que divulgaren la pràctica del cros i de curses de muntanya entre els seus associats. En destaquen els casos de la Secció d’Esports i Excursions del CADCI (1908), la Secció d’Esports de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya (1908), el Centre Excursionista de Terrassa (1914) i el Centre Excursionista del Vallès (1914). Al marge dels gimnasos, els clubs de futbol i l’excursionisme, inicialment les activitats atlètiques també foren impulsades a Catalunya per mitjà d’altres entitats com els clubs de natació. Cal destacar, en aquest sentit, l’acció del Club Natació Barcelona a la platja dels Banys Orientals a partir del 1908, com a forma d’entrenament físic durant els mesos d’hivern.

No obstant això, el primer club català exclusivament atlètic fou creat el 1912 per un grup d’atletes propers a l’Ateneu Enciclopèdic Popular amb el nom d’Sport Athlètic Barcelonès. Tot i la inexistència d’un organisme federatiu fins el 1915 i malgrat l’escassa fiabilitat en els sistemes de mesura i l’ús d’espais inadequats per a la pràctica, les primeres marques d’atletisme a Catalunya foren registrades d’ençà del 1900. Entre els atletes que obtingueren millors registres en aquesta etapa prefederativa, cal destacar els velocistes Miquel Valdés i Jaume Vidal (FC Barcelona), Leandre Coll, Robert Boix i el fondista Pere Prat que, ja abans del 1915, obtingué tres rècords de Catalunya. Al febrer del 1910, Boix guanyà la que es pot considerar la primera marató celebrada a Catalunya i a l’Estat espanyol. La cursa, organitzada al Velòdrom del carrer de Muntaner de Barcelona, consistí en la consecució de 163 voltes a la pista i hi participaren quatre corredors.

La primera expansió fins a la Guerra Civil (1915-39)

Cartell dels Campionats d'Espanya d'Atletisme del 1928
Enciclopèdia Catalana
El creixement del nombre de practicants d’atletisme de la primera meitat de la dècada de 1910 va fer possible la creació de la Federació Atlètica Catalana al setembre del 1915, la primera de l’Estat. Presidida inicialment pel metge Àlvar Presta i impulsada per homes com Josep Elias, Albert Maluquer i Manuel Nogareda, la primera junta de la federació era integrada fonamentalment per metges i periodistes, i amb un paper rellevant de persones vinculades al FC Barcelona. La federació afavorí la unificació normativa, l’homologació dels rècords, la formació d’atletes i una expansió competitiva i associativa arreu del territori. La federació, inicialment, incorporà subcomitès d’hoquei, natació i waterpolo, i un comitè de cronometradors. Les primeres actuacions de la nova federació estaven dirigides a tres objectius: l’organització competitiva i la normativització de les marques; la difusió de l’atletisme ide les seves regles entre els practicants; i la construcció d’instal·lacions, per bé que aquest darrer aspecte fou el menys reeixit durant els primers anys.

La primera prova atlètica oficial organitzada per la federació catalana fou el Primer Cross Country Vallmitjana, disputat el 9 de gener de 1916 a Vallvidrera i finançat per l’artista i dramaturg Juli Vallmitjana i Colomines. Arran de la institucionalització federativa, també se celebraren els primers campionats de Catalunya (agost del 1916) a les instal·lacions de la Societat Sportiva Pompeya i del RCD Espanyol, amb proves de pes, llargada amb i sense impuls, perxa, javelina, disc, triple salt, alçada amb impuls i sense, 100, 200, 400, 800 i 110 m tanques, 1.600 per equips i 5.000 m. La participació a la Copa Rodríguez Arzuaga (Madrid, 1916), significà el primer triomf d’un combinat català oficial en una competició estatal. L’equip era integrat per Pere Prat, Josep Erra, Adrià Garcia, Rossend Calvet i Jaume Mestres. Igualment, s’impulsà la publicació de la primera revista especialitzada a Catalunya, Atlética. Órgano de la Real Federación Atlética Catalana (1916-17), que fou promoguda per Albert Maluquer i possibilità la difusió de reglaments, aspectes tècnics i debats sobre temes cabdals en aquells anys com la incorporació de les dones en l’atletisme o la relació entre atletisme i salut.

Principals equipaments d'atletisme a Catalunya (2011)

Durant la dècada de 1920 el creixement atlètic es materialitzà, sobretot, en l’inici de l’increment d’atletes a la capital i en la primera extensió de la pràctica fora de Barcelona. A diferència dels anys de la primera etapa, però, en l’expansió del decenni dels anys vint hi tingueren un paper més destacat les agrupacions excursionistes locals, que donaren lloc a l’hegemonia d’especialitats com el cros i el fons, fet que es mantindria durant la dècada posterior. En destaquen, en aquest sentit, els primers clubs o seccions d’atletisme de ciutats com Mataró (1920), Vilanova i la Geltrú (1922), Manresa (1923), Sabadell i Terrassa (1928), Girona (1920), Lleida (1919) i Tarragona (1921), entre d’altres. L’increment de practicants facilità la difusió d’aquest esport en tots els àmbits, que coincidí durant aquells anys amb el procés de massificació de l’espectacle esportiu. D’aquest fet en resultà una major presència pública en la premsa esportiva, com també l’aparició dels primers fenòmens de masses de l’atletisme català, com és el cas de l’atleta Pere Prat o de la cursa Jean Bouin (1920), prova que ha perdurat al llarg dels anys i que esdevingué la primera cursa urbana massiva del país, a l’estil de les curses europees populars. Des d’un punt de vista institucional, l’atletisme català visqué un procés inicialment complex, atès que la federació i els clubs van haver d’afrontar l’adaptació a la nova realitat de creixement amb evidents dificultats econòmiques i organitzatives. L’atletisme català participà, per mitjà de la federació, en la constitució de les primeres competicions estatals i en la creació de la Federació Espanyola d’Atletisme (1920). El procés d’arrelament de l’atletisme a Catalunya durant els anys vint, però, va permetre l’increment d’atletes i la millora substancial de les marques de l’etapa anterior, sobretot rellevants en les modalitats de fons i marxa atlètica. De fet, en tot aquest període i fins a la Guerra Civil, l’atletisme català va destacar per sobre d’altres categories en mig fons, gran fons, marxa i camp a través, gràcies als registres de corredors com Pere Prat, Rossend Calvet, Albert Charlot, Lluís Meléndez, Guerau Garcia o Romà Castelltort, aquest darrer ja a la dècada de 1930. L’eclosió atlètica dels anys vint, a més, es va veure finalment reforçada amb la construcció d’instal·lacions adients com l’estadi de Montjuïc (1929), o el camp d’esports de Lleida (1919), i les primeres participacions d’atletes catalans en els Jocs Olímpics d’Anvers (1920), París (1924) i Amsterdam (1928). Els primers atletes catalans en uns jocs olímpics (Anvers, 1920) foren Lluís Meléndez en la categoria de 10.000 m marxa, Carles M. Pajarón en els 200 m, i Teodor Pons, que va córrer en les sèries de 10.000 i 5.000 m.

Durant el període republicà (1931-39) la pràctica de l’atletisme visqué una fase de popularització inèdita. D’aquesta extensió social, en resultà una transformació fonamentada en l’auge de múltiples entitats de caràcter modest, en l’increment de l’atletisme al carrer i en la irrupció de l’atletisme femení. Entre el 1933 i el 1936, la federació atlètica tenia més de 75 clubs afiliats i unes 900 llicències, participà en l’organització d’unes 150 proves arreu del país, fomentà l’atletisme escolar, el Col·legi de Jutges i Cronometradors de Catalunya (1933) i s’incorporà a la federació internacional (1934). D’aquest període expansiu, en destacà l’aparició de noves competicions de caràcter popular amb un seguiment nombrós, com el Trofeu Rossend Calvet per a neòfits (1933), el Trofeu Paulí Carbonell de Júniors (1933) i els primers Campionats Femenins de Catalunya (1931). Pel que fa als atletes, en velocitat destacaren Rosa Castelltort, Miquel Arévalo i Lluís Sereix (el primer atleta de l’Estat que baixà d’onze segons en 100 m), Jaume Àngel i Joaquima Andreu en 2.000 m, Àngel Mur en 3.000 m obstacles, Pere Ricart i Anna Maria Tugas en llançament, Maria Morros en salt d’alçada i Lluís Altafulla en salt de llargada. Entre els equips rellevants abans del 1936, cal tenir en compte el FC Barcelona, la Unió Athlètica Nurmi, el Grup Excursionista i Esportiu Gironí, Acció Atlètica, el Club Femení i d’Esports, el Club Gimnàstic de Tarragona o el Laietània de Mataró. A banda del Femení i d’Esports, omnipresent en totes les proves del país, els altres clubs destacats que impulsaren la irrupció de l’atletisme femení a Catalunya foren el Centre d’Esports de Lleida, el Barcelona Universitari Club, l’Iris, el Sarrià Esportiu i el Club Esportiu Júpiter.

Amb l’esclat de la Guerra Civil (1936-39), com passà amb la resta d’esports, l’atletisme va veure disminuïda la seva presència pública de manera progressiva a causa de l’alteració de la vida normal a la rereguarda i la mobilització dels atletes al front. D’ençà del 1937, alguns atletes encara participaren en competicions internacionals organitzades a favor de la causa republicana a França i Bèlgica. Amb tot, el col·lapse de la guerra i el seu desenllaç van interrompre de manera brusca la tendència de creixement de la pràctica atlètica que s’havia experimentat durant la dècada de 1930.

De la represa a la democratització (1939-79)

Les noves directrius esportives de la dictadura franquista (1939-75) influïren fortament en l’atletisme català. El control sobre la federació i els clubs, la repressió associativa i el caràcter autoritari del nou marc normatiu tingueren uns efectes de desacceleració molt rellevants, sobretot durant la immediata postguerra. Algunes d’aquestes conseqüències incidiren en la desaparició de moltes entitats atlètiques populars o en les noves orientacions de limitació, per exemple, de la pràctica femenina normalitzada fins a la dècada de 1960.

Atletes olímpics de la Federació Catalana d'Atletisme (1920-2008)

Quant a la normalització de les competicions, la represa fou molt lenta fins el 1945, a causa de la precarietat de la postguerra i la manca d’instal·lacions adients. Al gener del 1940, la federació catalana organitzà al parc de la Ciutadella de Barcelona el Primer Gran Premi d’Any Nou, competició que donava continuïtat a la tradicional Jean Bouin, el nom de la qual era mal vist pel règim franquista, atès que es referia a un atleta francès. Aquesta cursa reprengué el seu itinerari clàssic entre Esplugues i l’Arc de Triomf l’any 1941 i, el 1946, recuperà el nom original. El Campionat de Catalunya absolut se celebrà novament al juny del 1940 a l’estadi de Montjuïc. Entre el 1945 i el 1946 l’organització d’altres proves locals com les curses a Molins de Rei, Manresa, Figueres, Vic, Terrassa, Gràcia i Olesa de Montserrat, o la primera edició del Cros de Calldetenes (1954), posaren de manifest l’inici de la represa pública de l’atletisme més enllà de les modalitats de pista. Les autoritats esportives del règim van promoure, a més, competicions atlètiques militars i vinculades a Falange, organitzades per l’entramat orgànic de la Delegación Nacional de Deportes (DND) com Educación y Descanso, el Frente de Juventudes i el Sindicato Español Universitario. Pel que fa a l’atletisme femení, abans del 1960, només es van poder celebrar algunes competicions esporàdiques, com els campionats de Catalunya del 1947 i el 1948 o la prova femenina de la cursa Jean Bouin (1947-53), amb un itinerari més curt i en la qual destacà poderosament, malgrat les dificultats, l’atleta Maria Víctor (RCD Espanyol). Les competicions internacionals també van ser molt escasses abans del 1955, atès que es feia necessari el permís exprés de la DND en el context d’aïllament de l’Estat espanyol. A banda d’algunes trobades esporàdiques entre clubs catalans i francesos o la primera participació d’una selecció catalana d’atletisme (1948), cal esmentar la incorporació d’atletes estrangers a la cursa Jean Bouin (1947). El 1955, la celebració dels Segons Jocs Mediterranis a Barcelona esdevingué la primera gran manifestació esportiva internacional organitzada a Catalunya amb participació atlètica des de l’inici del franquisme.

Tanmateix, el fort arrelament de l’atletisme a Catalunya va permetre la represa competitiva i una certa expansió pública ja a la dècada de 1950, sobretot gràcies a l’impuls de clubs com el RCD Espanyol, el CN Barcelona, el CE Universitari, el GEiEG, el CN Reus Ploms i el FC Barcelona. En aquesta mateixa dècada van aparèixer noves seccions i clubs d’atletisme a diverses ciutats del país com la secció del Club Natació Montjuïc (1951), el Club Atlètic Manresa (1955) i la secció del Club Deportiu Terrassa (1950), com també una certa eclosió de l’atletisme escolar, materialitzada en el Primer Campionat Escolar de Mataró (1953) i en l’organització del primer curset d’atletisme infantil de l’Estat, dirigit per Nemesi Ponsati des del Club Natació Barcelona. Igualment, a banda dels clubs, aquesta projecció fou possible gràcies al paper d’atletes com Constantí Miranda (RCD Espanyol), Gregorio Rojo (FC Barcelona) i Enric Villaplana (Atangia), que participaren en els primers jocs olímpics celebrats des de la finalització de la guerra (Londres, 1948), en les modalitats de 3.000 m obstacles i 10.000 m el primer, en 5.000 i 10.000 m el segon, i en 50 km marxa el tercer. Altres atletes destacats en la dècada de 1940 foren Ernest Pons en salt d’alçada i Sebastià Junqueras en tanques. A partir de l’inici de la dècada de 1950, altres atletes com el barceloní Tomàs Barris (FC Barcelona) i Antonio Amorós, mantingueren l’hegemonia catalana en les proves de llarga distància. També destacaren els velocistes del CN Barcelona com Arnard Roca i Francesc Xavier Pagès i els llançadors Salvador Bosch i Antoni Fibla en martell, i Alfonso Vidal-Quadras en pes i disc.

D’ençà de la dècada de 1960, l’inici d’una nova etapa politicoesportiva a l’Estat facilità una certa obertura i una millora de les condicions que també determinà la progressió atlètica. D’una banda, es pot destacar la progressiva normalització oficial de les competicions femenines (1965), amb atletes com la velocista Maria Lluïsa Consegal (Hispano-Francés), Teresa Maria Roca en salt d’alçada (Laietània), Maria Teresa Baylina en llançament de disc i javelina o Anna Maria Molina en llançament de pes (GEiEC). L’any 1961, per primer cop després de la guerra, la Federació Provincial de Barcelona va constituir un comitè d’atletisme femení, atès que aquell mateix any la Federació Espanyola d’Atletisme va autoritzar la pràctica femenina, per bé que amb caràcter d’assaig. La cursa Jean Bouin recuperà la prova femenina el 1963, i el 1967, a Barcelona, es començaren a fer cursos per a monitores d’atletisme.

Altrament, tot i les greus deficiències en la conservació de l’estadi de Montjuïc des del 1957 i fins al final de la dictadura, cal esmentar la construcció de noves instal·lacions que feren possible unes millors condicions de preparació i competició, com les pistes de Sant Oleguer (Sabadell, 1961), l’estadi Joan Serrahima (Barcelona, 1969) o la rehabilitació d’altres com les del Congost (Manresa, 1972). En aquest mateix sentit, cal destacar la introducció a Catalunya de la pista coberta, amb la celebració dels primers campionats catalans d’aquesta modalitat, gràcies a la instal·lació d’una pista de ciment adaptada al Palau número 1 de la Fira de Barcelona el 1968. En aquesta mateixa instal·lació s’hi celebraren els V Campionats d’Espanya (1969). L’organització de la primera edició del Cros Internacional Ciutat de Granollers (1966) també exemplifica aquesta progressió en la celebració de competicions dins i fora de la capital catalana. Durant la dècada de 1960, però, la participació d’atletes catalans en competicions internacionals fou escassa. Pel que fa als jocs olímpics, es limità als de Roma (1960). Els representants catalans presents en aquesta edició foren Tomàs Barris, en 1.500 m llisos, Josep Molins (FC Barcelona), en 5.000 m llisos, Miquel Navarro (CNB), en la prova de marató, i Josep Ribas (CD Terrassa), en 50 km marxa.

L’any 1970 s’adaptà el nou Palau d’Es-ports de Sabadell que, temporalment, es convertí en seu de l’atletisme de pista coberta del país. Durant els darrers anys de la dictadura, l’atletisme català recuperà la presència en grans competicions internacionals amb el protagonisme d’atletes com Carme Valero (Joventut Atlètica Sabadell), que fou la primera atleta catalana olímpica, en les proves de mig fons, en 800 m i 1.500 m en els Jocs Olímpics de Mont-real (1976). Andreu Ballvé i Xavier Martínez, ambdós del FC Barcelona, acompanyaren Valero en els jocs del 1976, els primers amb participació d’atletes catalans des de feia setze anys. Tanmateix, entre el 1975 i el 1980 la participació catalana en proves internacionals ja aportà resultats excel·lents i inèdits, preludi de la projecció competitiva que s’encetaria el 1980. El marxador Jordi Llopart (Club la Seda) fou el primer català a guanyar una medalla en un Campionat Europeu d’Atletisme, amb l’or obtingut a Praga en la prova de 50 km marxa (1978). El 1975, Carme Valero va sobresortir amb la tercera plaça en el Mundial de Cros disputat a Rabat, per bé que el 1976 i el 1977 va poder guanyar la medalla d’or en el mateix campionat.

La democratització posterior a la mort de Franco facilità l’inici d’una nova etapa de la pràctica atlètica entre els ciutadans, caracteritzada per la massificació de l’atletisme urbà de caràcter multitudinari i impulsada, sobretot, per l’organització de curses populars amb un gran seguiment a moltes ciutats de Catalunya. Entre d’altres, reeixiren la Cursa de la Mercè (1979), la marató popular de Palafrugell (1978), la cursa del centre comercial El Corte Inglés (1979) o la marató de Barcelona (1980).

Projecció internacional i popularització (1980-2010)

Final dels 400 m tanques masculins dels Jocs Olímpics de Barcelona
Cordon Press / Miguelez Sport
D’ençà la dècada de 1980 l’atletisme a Catalunya adquirí una gran projecció competitiva en l’àmbit internacional, gràcies a l’aparició d’una generació d’atletes de gran talent i a l’organització d’esdeveniments de ressò mundial. Entre els esportistes més importants destacaren, sobretot, els marxadors olímpics Jordi Llopart (Club la Seda), que fou el primer atleta català a obtenir una medalla olímpica, la plata als jocs de Moscou (1980); Josep Marín (CNB), subcampió del món a Hèlsinki (1983); Daniel Plaza (Nike AC), medalla d’or a Barcelona (1992); Valentí Massana (CNB), medalla de bronze a Atlanta (1996) i Maria Vasco (CNB), que guanyà el bronze en els jocs de Sydney (2000). Al marge de la marxa atlètica, que ha estat la disciplina amb més èxits olímpics al final del segle XX, es pot destacar els corredors José Manuel Abascal (FCB), medalla de bronze en els Jocs Olímpics de Los Angeles (1984) en 1.500 m, Reyes Estévez (Adidas i Nike), dues vegades tercer en un Campionat del Món i finalista olímpic en 1.500 m, Gaietà Cornet (CG Tarragona) en 200 i 400 m llisos, Javier Moracho i Carles Sala en 110 m tanques; els saltadors de perxa Albert Ruiz i Xavier Garcia Chico (Kelme), medalla de bronze en els jocs de Barcelona (1992) i Gustavo A. Becker en salt d’alçada. En l’atletisme femení sobresortiren les velocistes Teresa Rioné i Carme Blay i la migfondista tarragonina Natàlia Rodríguez (Adidas i CG Tarragona), medalla de plata en el Mundial de pista coberta de Doha (Qatar, 2010) i de bronze en el Campionat d’Europa de Barcelona (2010) ambdues en la prova de 1.500 m. La celebració de grans competicions atlètiques internacionals com la Copa del Món (1989), els Jocs Olímpics de Barcelona (1992), el Campionat Mundial en pista coberta (1995), els mítings Ciutat de Barcelona (2008-09) o els Campionats d’Europa (2010), han accentuat la internacionalització d’aquest esport a Catalunya. En aquest mateix sentit, la construcció de noves instal·lacions com la pista coberta de Sabadell (2010), la primera a Catalunya homologada per la federació internacional, permet la celebració de proves internacionals de primer nivell en la categoria pista coberta. Paral·lelament, la creació de centres de desenvolupament tècnic i científic esportiu ha permès una millor preparació dels atletes i n’ha facilitat la formació esportiva i personal, fet inèdit durant les etapes anteriors. La creació del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès (1987), amb cura de totes les disciplines atlètiques, ha estat una fita sense precedents en aquest sentit.

Principals competicions atlètiques catalanes vigents

En un altre ordre de coses, la pràctica popular de l’atletisme ha viscut una etapa de gran expansió a tot el territori amb la celebració regular, i amb una participació ciutadana cada cop més elevada, de curses i marxes populars, com per exemple les mitges maratons, mini maratons i maratons locals que proliferaren a Catalunya a partir de l’any 2000 o les curses de Sant Silvestre (1999), organitzades regularment a ciutats com Barcelona, Lleida, Tarragona, Berga, Reus o Girona.

Pel que fa a l’estat de l’alt rendiment atlètic a Catalunya, durant la primera dècada del segle XXI, tant en homes com en dones les millors marques absolutes s’han produït en les proves de mig fons, de fons i d’atletisme en ruta. En aquesta darrera especialitat en destaquen els rècords catalans de Carles Castillejo (CD Strands.com) en 10 km i de Josep Rios (Adidas) en marató, que representà l’equip espanyol en els jocs d’Atenes i de Pequín. David Márquez (Integra 2 l’Hospitalet-CNB) en 30 km marxa, Rosa Maria Morató (CA València TiM) en 10 km, Maria Vasco (AE Blanc i Blau) en 20 km marxa i Eva Sanz en mitja marató, també obtingueren rècords de Catalunya en ruta.

En les disciplines de pista masculines han estat molt remarcables els èxits de Reyes Estévez en 3.000, 1.500 i 1.000 m llisos en l’etapa del 1999 al 2009, dels també olímpics Miquel Quesada (JA Sabadell) en 800 m, Jackson Quiñónez (FC Barcelona) en 110 m tanques, i Josep Lluís Blanco en 3.000 m obstacles, que guanyà la medalla de bronze en l’europeu de Barcelona (2010) amb la seva millor marca personal, de 8.19,15 min. Quant a les disciplines de pista femenines, a banda de la trajectòria de Natàlia Rodríguez en 800, 1.500. 3.000 m i la milla des de l’any 2000, cal destacar Anna Maria Pinero (FC Barcelona) en salt de perxa, i les llançadores Iratxe Quintanal (pes i disc), Berta Castells (UD Torredembarra) en martell i Eva Uroz en javelina.

Rècors catalans i del món per disciplines atlètiques

No seria just obviar el paper bàsic dels entrenadors de tots els atletes esmentats en la consecució dels seus resultats. No és possible fer-ne l’adequada menció i, només a títol d’exemple, citarem a Gregorio Rojo, Antoni Capmany, Hans Ruf o Llorenç Cassi, però hi ha un llarg etcètera. També hem d’esmentar el paper rellevant que els clubs tenen en l’esport de l’atletisme com hem anat assenyalant al llarg de la història. Sense clubs com el FC Barcelona, el Club Natació Barcelona, l’Agrupació Atlètica Catalunya, el Centre Gimnàstic Barcelonés, l’Hospitalet, el Manresa, el Vic, l’Igualada, el GEiEG, l’Universitari, la Joventut Atlètica de Sabadell, el Medilast de Lleida, el Laietània de Mataró, i un, també, llarg etcètera, no seria possible que l’atletisme català hagi estat tradicionalment capdavanter a l’Estat espanyol com demostra el fet que de les 19 edicions disputades del Campionat d’Espanya de Federacions Autonòmiques, Catalunya ha guanyat 15 vegades en homes i 14 en dones.

En l’actualitat, però, es pot apreciar en l’atletisme el desenvolupament de dues grans tendències amb un impacte social i esportiu diferents que, probablement, denoten transformacions importants en el futur i la necessitat d’establir noves estratègies d’organització. D’una banda, l’increment de la pràctica de base i el creixement de curses de caràcter modest a moltes ciutats i poblacions de Catalunya, posen de manifest l’interès social per aquest esport des d’una perspectiva recreativa i superadora dels esquemes competitius més tradicionals. D’altra banda, tot i la indubtable disminució de practicants federats, la progressiva tecnificació i millora de l’atletisme català d’alt rendiment han donat pas a una etapa d’èxits i reconeixements internacionals que, indubtablement, comporta una complexitat, professionalització i necessitat de recursos per a la seva gestió que fins ara havien estat inèdites.

Col·laboració: 
Xavier Pujadas

Llegir més...