El corfbol, en anglès korfball, manté certes similituds amb el bàsquet, tot i que de fet es considera una evolució del ringboll suec. Es juga en un camp rectangular dividit en dues parts iguals, en cadascuna de les quals hi ha una cistella situada a 6,60 m de la línia de fons i a 3,50 m d’alçada, i amb una pilota del número 5 (diàmetre), entre 425 i 475 g de pes. Dos jugadors de cada sexe ocupen una part del terreny de joc, que intercanvien periòdicament (cada dues cistelles aconseguides), per la qual cosa tots els jugadors, al seu torn, ataquen i defensen la cistella. Es pot practicar a l’aire lliure, en un camp de 60 × 30 m, o a l’interior (40 × 20 m), sobre una superfície regular (ciment, parquet) o no (terra, gespa). També es practica el corfbol de platja. Un partit té una durada d’una hora, dividida en dues parts de trenta minuts. Els quatre jugadors atacants només poden passar-se la pilota i llançar-la per aconseguir encistellar, però no poden desplaçar-se amb la pilota a les mans. En la defensa, els jugadors només poden defensar els contraris del mateix sexe, mai en superioritat numèrica, per impedir els llançaments o interceptar la pilota, que no poden prendre de les mans del jugador atacant. Guanya l’equip que aconsegueix més cistelles.
El corfbol es juga en un camp rectangular amb dos equips formats per quatre homes i quatre dones
Federació Catalana de Korfbal
El corfbol s’originà als Països Baixos al començament del segle XX, quan el professor Nico Broekhuyzen, inspirat en el ringboll, joc que havia conegut en un curs d’estiu impartit a Suècia, elaborà unes regles que posteriorment codificà i institucionalitzà. El 1920 s’estengué a Bèlgica i, després de la Segona Guerra Mundial, es difongué per la Gran Bretanya, França i Alemanya, com també per les Antilles Holandeses i els països del Sud-est asiàtic. Posteriorment, arribà a Austràlia i als Estats Units d’Amèrica i, cap als anys setanta, s’introduí a la península Ibèrica. Ràpidament reconegut pel Comitè Olímpic Internacional, el corfbol fou un esport d’exhibició als Jocs Olímpics d’Anvers (1920) i Amsterdam (1928). El 1933 es fundà la Federation International de Korfball, que el 1982 passà a International Korfball Federation (IKF).
Fou considerat un esport innovador, ideat per a promoure els principis de la cooperació i la coeducació, fet que el fan especialment apte per a l’entorn escolar. A hores d’ara és l’únic esport d’equip mixt que es practica a tot el món. Les regles estan pensades per afavorir la col·laboració entre els diferents components de l’equip, on les diferències de condició física queden reduïdes i la participació dels diferents sexes es realitza en igualtat de condicions.
La selecció catalana de corfbol, quarta al Campionat del Món del 2011
Federació Catalana de Korfbal
El corfbol s’introduí a Catalunya al principi de la dècada dels vuitanta, malgrat que no fou reconegut per la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya fins el 1990. Terrassa fou la ciutat pionera en la seva pràctica. El 1982 es creà l’Associació Catalana per a la Promoció i Pràctica del Korfbal, que donà lloc a la Unió Catalana de Korfbal el 1999 i, finalment, a la Federació Catalana de Korfbal, el 2004, amb vint-i-quatre clubs afiliats. Aquesta federació regula les dues competicions principals que es disputen regularment, la Lliga catalana i la Copa Catalunya de corfbol, organitzades en diferents categories. A més, també té competències per formar seleccions catalanes, la primera de les quals debutà en un campionat oficial el 1997, i des del 2005 participa com a membre de ple dret de la IKF en competicions internacionals. Entre els èxits aconseguits, destaca la consecució de l’European Bowl (2005), la cinquena posició aconseguida al Campionat d’Europa (2010), la quarta posició obtinguda al Campionat del Món (2011) i la medalla de bronze aconseguida en el Campionat d'Europa (2016).