i curses d’orientació | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

curses d’orientació

Curses de muntanya i d’orientació

Sumari de l’article

Els participants a les curses d’orientació s’ajuden d’un mapa específic del terreny
Naturtime / Joan Carbonell
esports esport
Esport que consisteix a recórrer, en el menor temps possible, un circuit amb una sèrie de controls disposats en el terreny i representats en un mapa de la zona.

Existeixen diferents especialitats de curses d’orientació segons la forma de completar els recorreguts, la distància que tinguin i el nivell de dificultat que presentin. En l’especialitat clàssica, la cursa es fa a peu. Però també hi ha proves que es fan amb bicicleta tot terreny, sobre esquís o raquetes de neu o utilitzant algun tipus d’embarcació. En algunes competicions, fins i tot es poden combinar diversos mitjans de transport, com en els raids d’aventura. S’organitzen curses per categories d’edat, a partir dels dotze anys, que normalment es disputen de manera simultània i poden presentar diferents especificitats: diürnes o nocturnes, individuals o per equips (fins i tot de relleus), sobre distàncies, on es valora la velocitat o la resistència, en circuits permanents o camp a través i amb un ordre de pas pels diferents controls prefixat o lliure.

Orígens

L’escenari ideal per a l’orientació esportiva és la natura. Els boscos i muntanyes són els equipaments i els mapes específics del terreny, un complement diferencial imprescindible per a aquesta pràctica. Els millors terrenys per a la pràctica de l’orientació són els boscos nets i sense sotabosc en els quals es pot córrer en totes direccions des de qualsevol punt. Els mapes són cartografiats amb unes estrictes normes internacionals de molt alta qualitat, tant pel que fa al detall com a la precisió. En la segona dècada del segle XXI, Catalunya disposa de més de 250 terrenys amb mapa, per a la pràctica de les diferents modalitats de l’orientació. A més, existeixen també terrenys equipats amb controls permanents i amb mapes específics d’orientació amb circuits de diferents nivells.

El sistema de control dels temps dels corredors, contrarellotge, es fa electrònicament en ple bosc, de manera que en el precís moment d’arribar a meta cada corredor descarrega el seu xip subjectat en un dit i instantàniament rep la fitxa del seu temps total i dels temps parcials entre cada dos controls. A Catalunya, com a la major part del món, és emprat el sistema denominat Sportident. El servei de GPS, amb control per radioones i càmeres mòbils de TV, permet el seguiment continuat del moviment dels corredors i la seva localització sobre el mapa, tant per sistema televisat com per internet. El programa informàtic RouteGadget permet contrastar a la pantalla de l’ordinador els temps i l’avanç simultani dels corredors sobre el mapa, malgrat que les sortides siguin contrarellotge.

Les curses d’orientació foren ideades pels escandinaus al final del segle XIX i s’estengueren per Europa durant la primera meitat del segle XX. El professor d’esgrima suec Martin Kronlund les introduí a l’Estat espanyol a l’inici de la dècada de 1970, encara que el col·lectiu militar ja les practicava des de molt abans. El 1961 es constituí l’International Orienteering Federation (IOF), que aconseguí el reconeixement del Comitè Olímpic Internacional el 1977. Les curses d’orientació foren esport d’exhibició als Jocs Olímpics d’hivern d’Albertville (1992).

Implantació i desenvolupament a Catalunya

Malgrat aquests antecedents, i que el 1986 l’empresa esportiva World Orien-teering Promotion, amb el campió del món Kari Sallinen al capdavant, en feu una exhibició per la serralada de Collserola, aquest fou un esport pràcticament desconegut a Catalunya fins que, el 1988, es començà a practicar per mitjà del Club Minerva, de l’Acadèmia Militar de Suboficials de Talarn, el Club Orientació Natura i Esport de Vic i el Grup Excursionista Santfeliuenc. La implantació d’aquest nou esport a Catalunya, però, es deu especialment a la iniciativa i gestió de l’arquitecte Carles Lladó que fundà el Club Orientació Catalunya (COC) i la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya (FCOC), l’any 1988. Des del moment de la seva creació, la FCOC tingué el desig de poder competir internacionalment com a selecció nacional i amb aquest objectiu la seva primera gestió fou la sol·licitud d’ingrés com a membre de la IOF. L’ingrés no fou possible a causa dels estatuts de la IOF, que només admeten estats reconeguts per l’ONU.

Corredors d’orientació durant una cursa
Naturtaime / Joan Carbonell
Durant la darrera dècada del segle XX, el Club Orientafond’66, de Font-romeu, agermanat amb la FCOC i liderat per l’exmembre de la selecció francesa Jean Michel Roumanie, col·laborà molt positivament en el progrés tècnic dels orientadors catalans, com també en la millora organitzativa de les competicions. Alguns dels primers campions de proves com la Lliga, iniciada el 1989, i la Copa Catalana, el 1991, eren de la Catalunya del Nord. Una altra iniciativa destacada va ser els 25 Dies d’Orientació (1990), que consistiren en una sèrie de competicions, cursos i conferències amb el patrocini de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya. Els Campionats de Catalunya s’instauraren oficialment el 1994, malgrat que ja el 1990 tingué lloc al Pallars Jussà una prova de relleus considerada com un campionat català oficiós. Abans, però, ja es disputaven altres competicions de caràcter internacional com els 5 Dies de Catalunya, organitzada pel Club Orientafond’66 als Pirineus, i el Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona, disputat a Collserola des del 1991 i que canvià de format a partir del 1999 per enfrontar la selecció catalana amb la d’un altre país. La primera selecció de Catalunya competí a Salàs (Pallars Jussà) el 1990 i estigué formada per Carles Giralt, Eloi Figueras, Ramon Casal i Carles Loré. Posteriorment, altres seleccions nacionals competiren en la Copa del Mediterrani d’Orientació (1993) en representació d’Espanya, i també en les competicions internacionals Park World Tour (que el 2002 provocà gran oposició de l’Agrupación Española de Carreras de Orientación) i la Kozel Cup, a la República Txeca; Jukola, a Finlàndia; Tiomila, a Suècia; Spring Cup, a diferents països, així com al Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona des del 1999. Els seleccionadors catalans al llarg de la història han estat Marek Petrivalsky, Ramon Casal, Anna Amigó, Marc Ràfols, Lluís Ollora i Tommi Juhani Tölkö.

La consolidació

Carles Lladó, promotor de les curses d’orientació a Catalunya
NET EC
Durant els darrers anys dels segle XX i els primers del segle XXI es fundaren nous clubs i seccions d’orientació esportiva a Catalunya i s’organitzaren més competicions, com el Circuit Oros, la Copa Barcelona Esprint o el Trofeu Carles Lladó, entre d’altres, per promocionar l’esport de base i popularitzar-ne la pràctica. D’altra banda, durant les successives presidències de Ferran Santoyo, Carlos Casado i Carles Loré, la FCOC continuà la tasca de divulgació i promoció, i arribà a assolir una progressió tan ràpida que, malgrat el desavantatge en anys de pràctica, Catalunya s’erigí com una potència en l’àmbit estatal, com demostren les victòries aconseguides en diferents campionats autonòmics i el fet que la base de la selecció estatal és sempre catalana.

La primera edició del Campionat de Catalunya disputada de forma individual la guanyaren Anna Amigó i Carles Loré, del Club Orientació Catalunya. A partir del> 1994 s’anaren ampliant les disciplines i especialitats dels campionats, primer amb la llarga distància i posteriorment amb els campionats d’esprint, ultrallarga distància i marató, a més dels nocturns i dels de BTT-O. El primer campionat d’ultrallarga distància i el primer nocturn foren organitzats pel Club Muntanyenc Sant Cugat, el 1995 i el 1996 respectivament i, el 2002, el Club Esportiu Farra-O organitzà el primer d’esprint. Els primers campionats de BTT-O i d’Esquí-O foren organitzats pel Club Esportiu Xinoxano Orientació, el 1997 i el 1999 respectivament. En els Raids-O del primer campionat, celebrat el 2003 al Puigllançada, foren campions Joan Ramon Fornaguera i Lluís Ferrer en categoria masculina, i Susanna i Teresa Sabater en femenina. En l’àmbit internacional, el 2001 s’organitzà el World Orienteering Marathon Trophy a Lles de Cerdanya, una mena de Campionat del Món oficiós que guanyaren, en la modalitat de parelles femenines, Carme Parareda i Belén Sánchez.

En les curses d’orientació el corredor ha de recórrer una sèrie de controls disposats en el terreny
CEO Orós
Una de les principals característiques de l’orientació, des del punt de vista social, és el caràcter eminentment formatiu, que fa aquest esport idoni per als escolars, tant pel que fa a les capacitats d’anàlisi i de decisió ràpides i de seguretat personal com per l’esperit ètic, auster, ordenat i responsable que comporta, com també per la gran companyonia existent entre els contrincants de diferents clubs o països. Tan notables són aquestes virtuts formatives que a Suècia s’ensenya a les escoles i, pel nivell acadèmic de la majoria dels seus practicants arreu del món, pot ser considerat un esport propi de països cultes. Una altra de les característiques pròpies de l’orientació esportiva és que en tota competició –fins i tot en els Campionats de Catalunya i d’Espanya, o en els estatals de qualsevol país– a més dels orientadors de les categories absolutes, sempre hi poden participar els de totes les altres categories d’edats tant masculines com femenines. Aquest és un factor clàssic de l’orientació que afavoreix la participació conjunta de tots els membres d’una mateixa família, cadascun a la seva corresponent categoria, en circuits de diferents llargades i dificultat. Junt amb la saga Serrallonga, amb vint orientadors federats el 2010, la família més emblemàtica de l’orientació catalana és la Lladó-Perramon-Ràfols, que consta de tres generacions que, en les seves respectives categories, han estat campiones o subcampiones d’Espanya de forma simultània en més d’un campionat.

Al llarg dels anys, a Catalunya, s’han publicat diversos llibres sobre orientació esportiva, com El Manual (1990), de Carles Lladó, i 10 anys d’orientació a Catalunya. 1988-1998 (1999), de Ferran Santoyo, que també escriví L’esport d’orientació en el sistema educatiu (2001) i L’esport d’orientació en el sistema educatiu – entrenament avançat (2004). Un altre llibre destacat és Raids, la aventura del deporte (2001), de Mònica Aguilera.

Col·laboració: 
Carles Lladó / Carles Polidura

Llegir més...