OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

educació física

Esport general

Sumari de l’article

El Col·legi Sant Antoni de Barcelona fou un dels primers a introduïr el basquetbol com a educació física, el curs 1921-22
Escola Pia Sant Antoni
esports esport
Acció sistemàtica amb l’objectiu d’afavorir i aconseguir l’educació integral de la persona mitjançant el moviment.

Està integrada dins el sistema educatiu i forma part del programa curricular de l’ensenyament obligatori.

Aquesta concepció actual, basada en la Carta Internacional de l’Educació Física i l’Esport de la UNESCO, de 21 de novembre de 1978, no sempre ha estat la predominant. Des de la consideració higiènica i de preparació militar de la Grècia clàssica, fins a la seva utilització pels règims totalitaris com a un element més per aconseguir l’eugenèsia, la millora de la raça, al llarg del temps el concepte d’educació física ha anat evolucionat paral·lelament amb la importància que les diferents societats han atorgat al cos.

L’educació física moderna

L’interès modern per l’educació física, tot i els precedents de F. Rabelais i J.A. Comenius, prové de la Il·lustració. J.J. Rousseau (Emili, 1762), J.G. Herder (Cartes per a la promoció de la humanitat, 1793) i I. Kant (Sobre pedagogia, 1803), ja es mostraren preocupats en la seva anàlisi teòrica per l’educació física de la joventut. J.H. Pestalozzi inclogué l’activitat del cos en els seus programes educatius. F. Fröbel, que havia treballat amb Pestalozzi, seguí la mateixa línia. L’especulació teòrica i l’activitat pràctica donaren pas a una etapa de formació de diverses escoles gimnàstiques amb diferències ideològiques, com la sueca, l’alemanya, la francesa i la britànica, que procuraren l’educació de la persona mitjançant la pràctica d’exercicis físics, d’activitats físiques i de jocs i esports dissenyats per aconseguir els objectius diferenciats que perseguiren cada una d’elles: higiènics i de salut, de desenvolupament de les capacitats volitives, de consciència i coneixement del propi cos, i de disciplina i control de les pulsions.

A Catalunya, i també a l’Estat espanyol, aquests plantejaments educatius s’emmarcaren en l’interès per l’higienisme. El valencià Francesc Amorós fundà el Real Instituto Pestalozziano (1806), militar i civil, que durà poc temps a causa de la guerra del Francès (1808-14). Al cap d’uns quants anys, a París, creà un gimnàs de renom mundial. La seva obra Manuel d’éducation physique, gymnastique et morale (1837) incidí en l’educació física a l’Estat espanyol del segle XIX. El 1809 Gaspar Melchor de Jovellanos proposà la inclusió de l’educació física com a part inseparable de l’educació. Els pedagogs del segle XIX partien d’un concepte globalitzador de l’educació, en què s’incloïa la formació física. Narcís Monturiol, influït per Étienne Cabet, dividí l’educació en: física, intel·lectual, moral i cívica. Juan Miguel Roth, seguint Amorós, fundà a Barcelona l’Instituto Gimnástico Militar (1821), centre que desaparegué el 1823 amb el retorn de l’absolutisme. A l’escola Valldemia de Mataró, durant els anys trenta del segle XIX es practicava la gimnàstica militar, l’equitació i l’esgrima. Més endavant, els col·legis Carreras i Miró adoptaren un model similar. El 1860, Joaquim Ramis inaugurà a Barcelona el Gimnàs Espanyol, el primer de Catalunya, i arran de l’Exposició Universal del 1888 es començaren a estendre gimnasos arreu del país. El 1881 Manuel Becerra presentà a les Corts una proposició de llei per al foment i l’obligatorietat de l’educació física. El Reial Decret que desenvolupà, l’anomenada “llei Becerra”, es promulgà el 1886. S’establí a Madrid una Escuela Central de Gimnástica, per a la formació dels professors i professores, i es feu obligatori l’ensenyament de l’educació física al batxillerat i a les escoles normals de nois i noies, encara que sense gaire incidència efectiva.

L’educació física a les escoles (1900-1939)

A Catalunya, en aquest període els grans sectors interessats per l’educació física foren tres: les escoles dependents de l’Església, el moviment de l’Escola Nova i els moviments obrers.

Les institucions educatives dependents de l’Església catòlica incidiren en l’expansió de la gimnàstica. L’escola congregacionista, amb més possibilitats econòmiques, fou la que més s’interessà per la gimnàstica, tot i que d’acord amb els seus plantejaments ideològics i morals, l’educació calia dirigir-la a la preparació per a un estadi superior. Cal esmentar especialment els escolapis, els jesuïtes i els maristes. Els escolapis diferenciaven l’educació física de les activitats físiques necessàries per a la salut del cos i la higiene corporal, i per aquest fet l’anomenaven esport-salut. Els jocs eren un mitjà i la gimnàstica una finalitat. Atorgaven una gran importància a l’educació dels sentits i es mostraven contraris a les competicions esportives. Els alumnes de l’Escola Pia de Terrassa introduïren l’hoquei sobre herba el curs 1907-08. Convé assenyalar la introducció del basquetbol com a esport de competició, el curs 1921-22, al Col·legi Sant Antoni de Barcelona, introduït pel pare Eusebi Millán que l’havia vist practicar a Cuba. L’educació física, la gimnàstica i la pràctica esportiva adquiriren rellevància als col·legis dels maristes. Molts gimnastes catalans n’eren professors, entre els quals Armand Blume, mestre del seu fill Joaquim Blume.

D’altra banda, en els centres de l’Escola Nova, l’educació física s’integrava en el procés educatiu, juntament amb les excursions i els jocs. A mesura que avançava el segle XX, començaren a tenir un cert pes esports com ara el futbol, el bàsquet, la natació, el ciclisme i l’hoquei. L’educació física es vinculà amb l’higienisme i la salut dels infants, calia que els nois i noies prenguessin consciència del propi cos.

L’Escola Horaciana de Pau Vila es fundà el 1905 i l’Escola de Mestres de Joan Bardina, el 1906. En la primera, l’educació física formava part del coneixement de l’entorn i la natura, mentre que la segona englobava en un tot la gimnàstica, els jocs, la higiene, l’agilitat, les excursions i els treballs manuals. El 1908 Joan Palau creà el Col·legi Mont d’Or, amb camps on es jugava a futbol i es practicaven altres esports.

Alumnes de la Casa Provincial de la Caritat en una sessió de gimnàstica al principi del segle xx
AHCB
El 1910 nasqué a Terrassa, sota la direcció d’Alexandre Galí, l’Escola Vallparadís. Els seus objectius eren el desenvolupament muscular, l’augment de la capacitat toràcica, la resistència als agents exteriors i a la fatiga i l’equilibri temperamental. A partir del 1913 s’hi practicà per primera vegada una mena de basquetbol, que importà dels Estats Units el pedagog Eladi Homs. No era el mateix esport que l’actual; el camp era més gran i a cada equip hi jugaven set jugadors en comptes de cinc.

La supressió de l’Escola Montessori de la Diputació de Barcelona per la Dictadura de Primo de Rivera el 1924, propicià la fundació de la Mútua Escolar Blanquerna (1924-39), que ha constituït una de les poques experiències renovadores de l’ensenyament secundari. Dirigida per Alexandre Galí, seguia les pautes de les escoles esmentades. Amb el temps, es dotà d’unes magnífiques instal·lacions per a la pràctica de la gimnàstica.

Les Escoles Catalanes del Districte VI (1906-22), dirigides a les classes populars, es proposaven la millora física i intel·lectual dels alumnes. Disposaven d’un magnífic equip mèdic. El 1911 organitzaren la primera semicolònia de platja a l’Estat espanyol, on es practicà la gimnàstica sueca a la vora del mar. El professor Langlois de Feu fou l’encarregat dels cursos.

Pel que fa al moviment obrer organitzat, cal parlar de tres grups diferenciats: el moviment llibertari vinculat a l’escola racionalista, el moviment ateneista no llibertari i els grups marxistes. En el primer, hi havia dos sectors: les escoles sense condicions per manca de pressupost i algunes poques que es podien comparar amb les esmentades anteriorment. Cal posar en primer terme l’Escola Moderna, de Francesc Ferrer Guàrdia, i les escoles d’Albà Rossell, Joan Roigé, Josep Torres Tribó, Joan Puig Elias i Francisco Floreal Ocaña, entre d’altres, uns centres on l’educació sanitària i la integració a la natura ocupaven un lloc preferent. En els plantejaments teòrics sobre l’educació física, els jocs i els esports, s’observà la influència de les idees pedagògiques de H. Spencer. Respecte als ateneus no llibertaris, cal esmentar especialment dues entitats de Barcelona: l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1902), on l’excursionisme com a valor social i cultural prengué volada a partir del 1904, i que disposava de gimnàs i d’una residència a la Molina, i el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (1903), que aplegava meritoris, oficinistes i dependents de comerç. El 1905 creà una secció d’esports i excursions i, un any més tard, inaugurà un frontó i un gimnàs (boxa, esgrima, lluita). L’educació física era imprescindible per a la cultura integral.

A través del Pla Català de l’Esport a l’Escola es pretén difondre valors i adquirir hàbits saludables
Consell Esportiu Anoia
Al principi del s XX hi havia a Barcelona una vintena de locals on es practicava la gimnàstica, i s’inicià també la pràctica de la boxa, la lluita, el futbol, la natació i el ciclisme, entre altres esports. Alhora començaven a aparèixer centres en altres ciutats catalanes. A partir de la segona dècada del segle XX, en poblacions com Badalona, Sabadell, Terrassa, Manresa, Reus, Valls, Olot, Lloret de Mar, i en capitals de província, sobretot Girona, es manifestà un interès vers aquestes activitats, i l’ensenyament de la gimnàstica s’estengué als col·legis.

Durant aquesta època, la preocupació pel binomi salut-esport en l’àmbit de l’Administració pública, comportà que l’Ajuntament de Barcelona impulsés les colònies escolars, els banys de mar i les escoles a l’aire lliure. Les primeres colònies tingueren lloc el 1906 i esdevingueren un element de renovació pedagògica. Els banys de mar, dirigits als alumnes que no podien assistir a les colònies, formaven part del mateix projecte. Pel que fa a les escoles a l’aire lliure, el 1914 s’inaugurà l’Escola del Bosc de Montjuïc, que tenia Rosa Sensat com a directora de l’escola de noies. El contacte permanent amb la natura, l’aire lliure, el sol, l’alimentació equilibrada i una higiene correcta garantien la salut i el desenvolupament físic. L’èxit dels banys de mar determinà la creació, el 1922, de l’Escola del Mar, sota la direcció de Pere Vergés, on l’educació física era prioritària. Seguia el mètode que s’havia experimentat a les colònies.

La Diputació de Barcelona, més endavant la Mancomunitat de Catalunya, atorgà una gran importància a l’educació física a través del Consell de Pedagogia, per la qual cosa, el 1920, presentà la ponència d’educació física per estudiar els problemes relatius a l’orientació, coordinació i direcció de la cultura i l’esport a Catalunya. No obstant això, el projecte d’aquesta ponència (1920-23) no s’arribà a concretar mai, a causa del poc temps disponible i de la manca de recursos. Francesc Trabal, membre de la ponència, presentà un tast del projecte per mitjà de dos articles periodístics: Necessitat de practicar l’educació física a l’escola i Gimnàstica educativa. En el seu conjunt plantejava com a mètode educatiu la gimnàstica sueca de P.H. Ling, que, segons ell, posseïa tots els elements necessaris per a la pràctica de la gimnàstica a l’escola, amb l’avantatge que només es necessitava el propi cos.

Aquestes experiències públiques quedaren escapçades arran del cop d’estat de Primo de Rivera al setembre del 1923. Cal assenyalar, però, la construcció de diverses instal·lacions esportives a la muntanya de Montjuïc arran de l’Exposició Internacional del 1929. Amb la proclamació de la República a l’abril del 1931, nasqué la Generalitat de Catalunya. Aquest fet significà el retrobament del context pedagògic renovador del període 1900-23. Convé recordar el vincle que s’establí entre les institucions públiques i la societat, amb gran incidència en l’esport. Per mitjà de la Generalitat i els municipis, s’intentà crear una estructura governamental. Cal recordar la preparació, a la tardor del 1935, del Primer Congrés Català d’Educació Física, que no s’arribà a celebrar mai. També és important esmentar l’obra de l’Institut Català d’Educació Física i Esports, que s’establí durant la Guerra Civil per controlar l’ensenyament de l’educació física des de l’escola elemental fins a la superior, i l’organització de l’Olimpíada Popular del 1936, una resposta als Jocs Olímpics que aquell mateix any tenien lloc a Berlín. Aquesta olimpíada no se celebrà perquè el mateix dia que s’inaugurà esclatà la Guerra Civil (1936-39).

Els centres escolars emblemàtics d’aquells anys foren tres. La nova Escola Normal Generalitat-Estat, que nasqué gràcies al nou pla d’estudis del 1931, els estudis de la qual tingueren caràcter universitari i que a més reimplantà la coeducació. Aquest nou centre, situat a l’Escola Industrial, tenia piscina, camps de futbol i pistes de bàsquet i de tennis, instal·lacions molt utilitzades pels normalistes. La gimnàstica sueca, practicada diàriament, la feien junts nois i noies, fet que provocà denúncies dels sectors conservadors. A mig matí, per grups, es jugava a bàsquet, al joc d’anelles i a tennis. Els alumnes de mitja pensió, al migdia, practicaven el tennis. L’activisme escolar era un dels trets característics.

L’Institut Escola del Parc tenia dues seccions: la primària i la secundària, que impartia el batxillerat. El centre era coeducatiu i fou dirigit per Josep Estalella, el qual tenia molta experiència en centres públics de secundària i considerava la fortalesa del cos i de l’esperit un element fonamental del procés educatiu. Excel·lí en el tractament del binomi salut-educació física i en la prevenció de malalties. Disposava d’un equip mèdic escolar, dirigit pel doctor Manuel Salvat-Espasa, i donava una gran importància a la col·laboració amb els pares dels alumnes.

El Patronat Escolar de Barcelona, que depenia de l’Ajuntament de Barcelona i del Ministeri d’Instrucció Pública, fou fundat el 1922 i suspès més tard per la dictadura. Es restablí al juny del 1930. En aquests anys, les colònies, els banys de mar, les cantines escolars i les mateixes escoles augmentaren considerablement. Al març del 1931 es crearen onze nous grups escolars, nombre que augmentà al llarg del període republicà. Els grups escolars tenien espais dissenyats per a practicar la gimnàstica i fer exercicis amb total acord amb el professorat. Un dels seus projectes fou la lluita per a millorar les condicions higienicosanitàries de la ciutat de Barcelona.

Els Jocs Esportius Escolars impulsen la participació de l’alumnat en activitats esportives en horari no lectiu
Consell Esportiu Anoia
Pel que fa a la formació del professorat, el 1920 es creà a Toledo l’Escuela Central de Gimnasia del Ejército, que posteriorment rebria el nom d’Escuela Central de Educación Física. Des del 1982, les seves titulacions només tenen validesa dins l’àmbit militar. El 1933 es creà a Madrid l’Escuela de Educación Física de la Facultad de Medicina de San Carlos, i el 1957, l’Escuela Femenina de Educación Física, integrada –dins l’Escuela Nacional de Especialidades Julio Ruiz de Alda.

L’educació física en el règim franquista (1939-1975)

La instauració del règim franquista significà la prohibició o persecució de tots els organismes i centres fins ara assenyalats. En els primers temps del franquisme (1939-45), l’únic partit tolerat pel règim era la Falange, i el cos doctrinal impregnà tota la vida social, on l’educació física hi exercia un paper fonamental.

L’escola havia d’assegurar la salut corporal, el desenvolupament físic i havia d’ajudar a formar l’estil de vida castrense de la doctrina falangista, fet que no s’aplicava a l’educació femenina. Aquest plantejament teòric no quadrava amb la poca importància real atorgada a l’escola pública. En la realitat, la gimnàstica, tingué un paper de segon ordre, ja que els condicionants econòmics pesaven més que els politicoideològics.

L’educació física masculina, que depenia del Frente de Juventudes, començava als set anys i s’estenia fins a la prestació del servei militar obligatori (vint-i-un anys); la femenina era dels set als disset anys i depenia de la Sección Femenina. Ambdues eren seccions de la Falange. Cal precisar la diferenciació entre el professorat masculí i el femení. Un decret del setembre del 1941 creava l’Academia Nacional de Mandos José Antonio i l’Escuela Nacional de Instructoras para Juventudes Isabel la Católica, centres per a la formació d’instructors d’educació física. El mestres masculins i femenins estudiaven la realitat escolar i el paper dels campaments. Una conseqüència de la creació d’aquests centres i de l’organització centralitzada de l’Estat fou la unificació dels continguts i les activitats que formaren part de l’educació física, aspectes que deixaren de dependre de la voluntat dels educadors i pedagogs de cada escola. Una cartilla escolar explicava com s’havia de fer l’activitat física. En el terreny pràctic, però, el més reeixit foren els campaments.

Les escoles municipals, especialment de Barcelona, continuaren la política d’educació física del període anterior, però amb els ingredients ideològics del nou règim, entre d’altres, l’educació diferenciada. Les escoles privades atorgaren més importància als esports que a l’educació física.

La Ley de Educación Física del 1961, promoguda pel delegat d’esports José Antonio Elola-Olaso, obrí nous horitzons, i feu perdre protagonisme al Frente de Juventudes. Creà l’Institut Nacional d’Educació Física (INEF), que inicià el 1967 el primer curs a Madrid. La Ley General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa, del 1970, que afectà tot el sistema educatiu, encara que concedint-li una importància menor de la desitjada, garantí la inclusió de l’educació física en els programes curriculars dels diferents nivells educatius. En el marc de les campanyes institucionals de promoció de l’esport i l’educació física iniciades a mitjan anys seixanta, cal destacar l’organització dels jocs escolars en diferents municipis i dels jocs esportius infantils, de caràcter provincial. Aquest impuls de l’activitat esportiva a les escoles desembocà, poc desprès de la fi del període dictatorial, en la creació de l’entitat del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona (1977).

En l’àmbit privat, cal esmentar la fundació de la Federación Española de Religiosos de la Enseñanza (FERE) el 1956, que aglutinava l’escola congregacionista, fet que incidí en l’augment de les instal·lacions esportives. En el terreny no confessional, cal esmentar la creació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que el 1966 recuperà les escoles d’estiu d’abans de la guerra i que s’estengueren a partir del 1968, influint qualitativament en escoles i associacions que relacionaren l’educació física amb l’esport. A partir dels anys seixanta i setanta, prengué força el moviment feminista, que postulava prendre consciència del propi cos; s’obrien noves possibilitats a la participació femenina, especialment en l’esport.

L’educació física en el període democràtic

Cartell del primer Congrés Català de l’Educació Física i de l’Esport
NET EC
A partir del 1975 es produïren canvis transcendentals. La Ley de la Cultura Física y el Deporte, del 1980, deixà molt clar que “l’educació física forma part del sistema educatiu” i que “s’imparteix amb caràcter obligatori” en tots els nivells de l’ensenyament no universitari. Posteriorment, el Reial Decret 2608/1980, de traspàs de serveis de l’Estat a la Generalitat en matèria de cultura física i esports, la Ley Orgánica del Derecho a la Educación (LODE), de 1985, la Ley Orgánica de Organización General del Sistema Educativo (LOGSE), de 1990, i la Ley del Deporte, de 1990, promulgades per les Corts Espanyoles, i la Llei de l’esport a Catalunya, de 1988, pel Parlament de Catalunya, acabaren de situar l’educació física i l’esport en les coordenades dels països desenvolupats. Les dones començaren a moure’s en un nou univers, on l’educació física i l’esport es posava al seu abast en igualtat de condicions. Amb el Reial Decret 1423/1992, sobre la incorporació a la universitat dels ensenyaments d’educació física, la formació del professorat d’educació física i les seves atribucions se situaren en un nou context. Es reconegué el caràcter oficial del títol de llicenciat en educació física de l’Institut Nacional d’Educació Física, que eren fins aleshores els centres de formació del professorat. El primer de Catalunya fou creat a Barcelona el 1975.

Tanmateix, establí que la regulació d’aquests estudis depenia de les universitats, amb els mateixos requisits que la resta de titulacions, fet que facilità que es multipliquessin els centres que podien impartir aquesta formació. Els nous llicenciats en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport tenien l’exclusivitat en l’ensenyament secundari, i els diplomats en magisteri especialitzats en educació física en l’escola primària, equiparats, ambdós, als professionals d’altres disciplines. Amb el Reial Decret 1393/2007, d’ordenació dels ensenyaments universitaris oficials, en aplicació del pla de Bolonya europeu, tots dos estudis passen a ser graus, mantenen però les seves atribucions. Arreu de Catalunya, amb el suport de la Generalitat, dels ajuntaments i d’altres institucions públiques, augmentà, de forma exponencial, el nombre d’instal·lacions esportives als centres escolars.

Amb el Decret Legislatiu 1/2000, pel qual s’aprovà el text únic de la Llei de l’esport, i el nou marc creat per l’Estatut de Catalunya del 2006, es donà un altre pas important per a l’augment de les possibilitats d’actuació i decisió envers l’àmbit educatiu i esportiu a Catalunya. Cal assenyalar que la Secretaria General de l’Esport establí els jocs esportius escolars de Catalunya (2002) i, juntament amb el Departament d’Educació, el 2004 impulsà el Pla Català de l’Esport a l’Escola per a incrementar la participació de l’alumnat en activitats físiques i esportives en el mateix centre educatiu, en horari no lectiu, amb l’objectiu de difondre valors i adquirir hàbits saludables. A través d’aquest pla es crearen les associacions esportives escolars als centres educatius. El curs 2009-10 hi havia 1.441 centres adscrits al Pla: representen un 80% dels IES, un 42% dels CEIP i un 15% de les escoles concertades.

L’actual programa curricular d’educació física a les diferents etapes educatives és eclèctic en els seus continguts, recull influències de les grans escoles gimnàstiques (sueca, alemanya, francesa i anglesa) i d’altres corrents posteriors, com la psicomotricitat, la pedagogia de les situacions o l’educació física de base.

Col·laboració: 
Jordi Monès

Llegir més...