Prové de l’alpinisme i està associada amb el moviment excursionista. La seva pràctica s’inicià en el medi natural, però des de la segona meitat del segle XX han proliferat estructures artificials dissenyades específicament per a l’escalada, com els rocòdroms o els blocs, que en permeten la docència, la recreació, l’entrenament i la competició sense haver d’anar a la muntanya.
La tècnica de progressió habitual consisteix en la utilització de la corda per a assegurar l’escalador. Els escaladors s’agrupen per cordades, que acostumen a ser de dues o tres persones unides per una o més cordes. El primer escalador comença l’ascensió col·locant punts d’assegurança o ancoratges a la paret, mentre els seus companys retenen la corda per evitar, en cas de caiguda, que arribi a tocar el terra. Un cop finalitzada la longitud de la corda (habitualment entre 30 i 50 m), el primer escalador es fixa a la paret amb diversos ancoratges –la reunió– i assegura la pujada dels companys retenint la corda d’aquests en cas de caiguda. Aquesta seqüència es realitza tantes vegades com sigui necessari fins a arribar al final de la paret, i es completa així el que s’anomena una via o un itinerari d’escalada. També es pot escalar en solitari, activitat que es considera de major dificultat.
CMSC / Max Pedraza
La progressió es pot realitzar sobre roca, neu o gel. En el cas de la roca, la progressió normal es fa en escalada lliure, és a dir, que per a avançar s’utilitzen els accidents naturals de la mateixa roca, les preses.
Llevat de les especialitats competitives, no existeix una normativa pròpia que reguli l’escalada, però sí uns principis ètics acceptats majoritàriament.
L’escalada clàssica té com a objectiu ascendir en lliure, en artificial, sobre roca, neu o gel, al més ràpidament possible i de la manera més simple, parets de totes les alçàries utilitzant les tècniques de cordada alpina, començant des de baix fins a arribar al cim d’una sola tirada i portant tot el material necessari. Normalment s’utilitzen dues cordes de 8 o 9 mm de diàmetre i d’un mínim de 50 m de longitud. Les vies no acostumen a tenir gaires ancoratges fixos; per tant, cal un assortit d’ancoratges recuperables, que poden ser claus i encastadors (o tascons) de diferents tipus (bicara, excèntric, d’expansió o friend i un llarg etcètera). Es fa servir la graduació de la dificultat segons l’escala de la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinistes (UIAA). El grau més fàcil és el I, i a Catalunya s’han aconseguit nivells de VII+. En lliure, el grau de l’escalada esportiva i clàssica són aproximadament iguals fins al V (5b). A partir d’aquí, el grau esportiu matisa molt més la dificultat, mentre que el clàssic té més en consideració l’exposició i la dificultat en la col·locació dels ancoratges.
L’escalada esportiva es desenvolupa en lliure i utilitza la corda com a assegurança. Generalment les vies són curtes, però també es pot realitzar en rutes llargues. L’escalada esportiva té circuits de competició en tots els nivells, regulats per una federació internacional específica. El material emprat normalment és una sola corda de 10 o 11 mm de diàmetre i d’un mínim de 60 m de longitud. Les vies acostumen a tenir ancoratges fixos, per la qual cosa un assortit de cintes exprés és suficient. S’utilitza habitualment un calçat específic molt adherent anomenat peus de gat. Molts escaladors fan servir també pols de magnesita (carbonat de magnesi) per a evitar la suor de les mans i millorar l’adherència. S’hi fa servir la graduació de la dificultat francesa. El grau més senzill en escalada esportiva és el 4a. Actualment, les màximes dificultats assolides es troben en el 9è grau. A Catalunya es poden trobar escalades de fins a 9a+.
L’escalada artificial utilitza la tracció directa sobre els ancoratges per a progressar. Nasqué com un recurs per a superar els passatges més difícils, quan la progressió directa sobre la roca (lliure) era impossible per a l’escalador. Actualment és tant un recurs per a altres tipus d’escalada com una tècnica en si mateixa. En l’escalada artificial es valora la dificultat de col·locació dels ancoratges, el compromís i l’exposició que s’assumeix, i, molt especialment, la renúncia a utilitzar ancoratges fixos, per la qual cosa la progressió es realitza habitualment sobre estreps (escaletes de quatre esgraons que es passen d’un ancoratge a un altre). A més del material de l’escalada clàssica, calen bàsicament els estreps. Molts escaladors utilitzen un ganxo per a penjar-se dels ancoratges anomenat fifi i una cinta (daisy chain) per a provar la solidesa dels ancoratges. Per a la graduació de l’escalada artificial, s’utilitza el prefix A seguit d’un número del 0 al 5, amb els corresponents + i –. El més fàcil és el grau A0– i el més difícil, l’A5+. El grau Ae significa que es tracta d’escalada artificial equipada amb claus d’expansió fixos, i es considera de dificultat baixa.
L’escalada en glaç té com a objecte superar parets verticals glaçades, cascades gelades, seracs o esquerdes de glaceres utilitzant piolets i grampons com a mitjà de progressió. Dins de l’escalada en glaç cal anomenar el dray tooling, una tècnica de progressió sobre la roca per a superar trams d’escalada seca entre dos trams de gel. Normalment s’utilitzen dues cordes de 8 o 9 mm de diàmetre i d’un mínim de 50 m de longitud. Les vies no acostumen a tenir ancoratges fixos, per la qual cosa cal un assortit d’ancoratges recuperables, que poden ser cargols i claus de gel. A més, calen un parell de grampons i els piolets tècnics. El sistema de graduació tradicional es refereix exclusivament a la inclinació del pendent i s’expressa en graus d’inclinació. Actualment és una doble escala de set graus: una per a l’exposició (perills objectius), que s’expressa en números romans (de l’I al VII), i una altra en números aràbics per a la dificultat atleticoesportiva (de l’1 al 7). Per al mixt es proposa, a més, una escala de l’M5 a l’M8.
L’escalada de blocs neix com una tècnica d’entrenament consistent a pujar petites parets o blocs de pedra –anomenats en anglès boulders en referència al topònim del comtat de Colorado on s’inicià aquesta pràctica– en escalada lliure sense utilització de corda. Actualment es realitzen competicions d’aquesta especialitat.
L’escalada de grans parets verticals, utilitzant tots els mitjans disponibles, requereix diversos dies de permanència a la paret. El domini de les tècniques d’escalada artificial, de les pernoctacions en paret i del transport de càrregues pesants sobre la vertical és imprescindible en aquesta especialitat.
El psicobloc neix a Mallorca l’any 1978. Consisteix a escalar parets d’una alçària considerable sense corda i habitualment sobre l’aigua.
Una altra especialitat que no utilitza corda en l’ascenció en lliure és l’escalada integral en solitari, que comporta un alt risc.
L’escalada com a esport es començà a practicar a l’últim quart del segle XIX a diverses regions europees: als massissos dels Alps i de les Dolomites, al Lake District de la Gran Bretanya i a la regió muntanyosa entre Saxònia i Bohèmia. Una de les primeres grans fites fou l’ascensió del Petit Dru, als Alps francesos, realitzada per Prosper Payot, Jean Charlet-Straton i Frédéric Folliguet l’any 1879. A la Gran Bretanya, un dels pares de l’escalada en roca fou Walter Parry Haskett Smith, que el 1882 escalà els espadats de Wasdale Head i el 1886 pujà al Napes Needle. D’altra banda, Albert Frederick Mummery fou un dels pioners en l’escalada lliure. Pujà al mont Cerví diverses vegades, escalà als Alps i al Caucas, i el 1895 morí a l’Himàlaia. Els anys trenta suposaren un gran pas per a l’escalada en roca i es popularitzaren les Dolomites. El 1934 Pierre Allain, afeccionat a l’escalada de blocs, desenvolupà unes innovadores sabatilles amb sola de goma. El 1938 s’escalà per primera vegada la cara nord de l’Eiger, als Alps bernesos, i el 1952, el Fitz Roy, a la Patagònia argentina. Els anys cinquanta destacà l’italià Walter Bonatti, considerat com un dels millors escaladors de tots els temps. L’any 1960 John Gill, amb tècniques revolucionàries, es convertí en el pare de l’escalada de blocs moderna. Les primeres competicions d’escalada s’organitzaren durant la dècada de 1940 a la Unió Soviètica, reservades a escaladors soviètics fins els anys vuitanta. L’any 1985 s’organitzà a Bardonecchia (Itàlia) la Sportroccia, la primera competició d’escalada de dificultat. La competició es repetí el 1986 i reuní fins a 10.000 espectadors. El mateix any s’organitzà la primera competició d’escalada en pista coberta a Lió. La Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme (UIAA) integrà l’escalada i el 1988 reconegué oficialment el circuit de les World Series. El 1989 organitzà la primera Copa del Món de velocitat i dificultat, i el 1991, el primer Campionat del Món, disputat a Frankfurt. Els anys noranta François Legrand fou triple campió del món d’escalada i posteriorment el català Ramon Julián en guanyà dues edicions. En categoria femenina destaca Angela Eiter, campiona del món en tres ocasions. El 1997 la UIAA creà el Consell Internacional d’Escalada de Competició (ICC). El 1998 s’hi introduí oficialment l’especialitat de blocs i organitzà el Top Rock Challenge, que el 1999 esdevingué la Copa del Món d’aquesta especialitat. El 2007 es creà la Federació Internacional d’Escalada Esportiva (IFSC), impulsada per la UIAA. L’escalada fou acceptada com a disciplina esportiva als Jocs Mundials de Duisburg (2005) i el 2010 fou reconeguda com a esport pel Comitè Olímpic Internacional (COI). Està pendent de ser incorporada als Jocs Olímpics del 2020, decisió que es prendrà en la sessió del COI de Buenos Aires l’any 2013. Més de 75 països participen en les proves d’escalada del calendari mundial.
Joan Cerdà
La primera referència sobre l’escalada a Catalunya apareix en les memòries de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques dels anys 1876 i 1877, en què Antoni Massó expressava el desig d’escalar muntanyes més enllà de la motivació científica. L’any 1880 Ramon Arabia ascendí al Mont Perdut com a membre d’una caravana del Club Alpí Francès. Els primers passos de l’escalada catalana, però, es realitzaren al principi del segle XX. En aquella època, l’escalada es limitava a grimpar certs trams difícils en una ascensió. L’any 1902 Jaume Oliveras coronà el Petit Encantat, amb un pas de nivell IV. El mateix any, Remir Busquets realitzà les primeres ascensions estatals a la Maladeta Oriental i al Tempestats. L’any 1908 Emili Juncalleda pujà al pic de Salenques i al Soubiron, i el 1911 Ramon Soler, Lluc Cot i Frederic Sagués escalaren per primera vegada el Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt. Altres muntanyencs destacats d’aquells anys foren Enric Ribas, Juli Soler, Isidre Puig i Ignasi Canals, però el veritable pioner de l’escalada a Catalunya i responsable del seu desenvolupament fou Lluís Estasen.
Al final de la segona dècada del segle XX ja recorria els Pirineus amb un grup d’escaladors format per Josep Maria Guilera, Josep Soler Coll, Josep Rovira i Pau Badia, entre d’altres. Fou el primer grup de veritables escaladors, que contactaren amb alpinistes alemanys i austríacs per aprendre de les seves tècniques.
AF CEC
El 1922 Estasen i cinc escaladors més obriren la via Grallera a la cara nord del Pedraforca. El mateix any també escalà l’Eco Superior de Montserrat, juntament amb Joan Giménez i Joan Sellarés. Entre el 1922 i el 1928, aquell nombrós grup d’escaladors realitzà diverses sortides als Alps. El 1927 també organitzà una destacada campanya d’estiu als Pirineus, on ascendiren les Agudes d’Espot, el Bassiero, les parets sud dels Encantats i el pic Rodó de la Maladeta. L’any 1928 el grup format per Lluís Estasen, Josep Puntas, Jofre Vila i Josep Rovira obrí la via directa a la paret nord del Pedraforca, posteriorment coneguda com via Estasen. El 1930 Estasen i Rovira coronaren l’Aneto per la canal oest. El 1932 Noel Llopis i J. Vilaret realitzaren una destacada variant de la via Estasen al Pedraforca, coneguda com drecera del Riambau. També al Pedraforca, Francesc Homedes, Bernat Boixeda i Ramon Albareda traçaren l’itinerari de l’agulla del Gat l’any 1936. Un any abans, el 1935, membres del Centre Excursionista de la Comarca de Bages aconseguiren la Mòmia de Montserrat. El mateix any, Josep Costa, Josep Boix i Carles Balaguer, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, coronaren per primera vegada el Cavall Bernat de Montserrat. El 1936 Josep Costa hi feu la primera ascensió en solitari. Durant aquesta època també destacaren escaladors com Albert Oliveras, Xavier Vilaró, Carles Bertrand o Jaume Reñé. Aquest últim fou el primer a utilitzar pitons de ferro per a la progressió, tècnica que emprà per primera vegada a la paret nord del pic de Pessons, a Andorra, l’any 1934. Després de la Guerra Civil, es crearen les primeres seccions d’escalada de diferents entitats excursionistes. El 1940 es fundà el Grup d’Alta Muntanya (GAM) del Club Muntanyenc Barcelonès; el 1941, el Grup Especial d’Escalada (GEDE) del Club Excursionista de Gràcia, i el 1942, el Centre Acadèmic d’Escalada (CADE) del Centre Excursionista de Catalunya. Alguns dels escaladors més destacats dels primers anys de la postguerra foren Ernest Mallafré, Raimon Estrems, Jordi Ferrera i Josep Piqué. També destacaren Jordi Panyella (Pany) i Jordi Casassayas (Haus), que feren algunes de les millors clàssiques dels anys quaranta.
Joan Cerdà
Les primeres escaladores catalanes foren Maria Antònia Simó i Carme Romeu. El 1941 es traçà la via Pany i la via Maria Antònia-Estrems al Pedraforca. El mateix any, Ernest Mallafré, Josep Piqué i Carme Romeu realitzaren la primera ascensió de la cara nord del Mont Perdut. El 1942 Ernest Mallafré, Francesc Blasi i Joan Enric Bou foren els primers escaladors catalans a fer incursions als Mallos de Riglos, a Osca. L’any següent el CADE organitzà el primer curs oficial d’escalada. Es començaren a escalar vies de dificultat, com la Grallera Directa, la Faus-Canyelles o la Maria Antònia-Faus.
D’altra banda, es normalitzaren les expedicions als Alps: el 1949 Albert Oliveras i Joan Cardona escalaren el Drus per la normal i el 1951 un grup del CADE organitzà una ascensió al Mont Blanc. El 1953 Agustí Faus i Antoni Romero realitzaren la primera ascensió hivernal a la cresta del Salenques, als Pirineus. Durant aquella època es formaren alguns grups d’escalada destacats, com el Terra i Mar (TIM), especialitzat en Montserrat; Els Bèlits, grup del CADE molt actiu durant els anys seixanta amb escaladors com Toni Niemann o Kildo Carreté; els Pirates, actiu entre el 1976 i el 1979, o el Grup Cavall Bernat, creat el 1978 i liderat per Josep Barberà. Els anys seixanta també destacaren els germans Cerdà, Francesc Guillamón i Josep Manuel Anglada. Aquest últim juntament amb Emili Civís foren els impulsors de les expedicions a grans cadenes muntanyoses d’arreu del món, especialment als Andes i a l’Himàlaia. Posteriorment, l’alpinisme català aconseguí grans fites, com la consecució de l’Everest l’any 1985. D’altra banda, la progressió de l’escalada seguí el seu curs durant la dècada de 1970 amb l’obertura de vies als Pirineus i als Alps.
Pete O’Donovan
Els anys vuitanta es produí una eclosió de l’escalada a Catalunya, amb l’aparició de nombrosos escaladors de gran nivell. El CADE organitzà la primera competició l’any 1988. L’escalada es popularitzà els anys noranta i el 2011 el nombre de practicants havia augmentat considerablement respecte de les últimes dècades. Alguns dels millors escaladors catalans des dels anys vuitanta fins a l’actualitat són Santi Llop, Antoni García Picazo, Fredi Parera, Ramon Julián i Eduard Marín. La Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada (FEDME), amb seu a Barcelona, organitza les competicions estatals d’escalada i d’escalada en glaç. D’altra banda, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) gestiona l’escalada a Catalunya a través del Comitè Català d’Escalada Esportiva, que regula l’escalada clàssica en roca i en glaç, l’esportiva i la de competició. Organitza el Campionat de Catalunya i la Copa Catalana d’escalada de dificultat i de blocs, i l’Open d’escalada esportiva. També gestiona el Centre de Tecnificació d’Escalada Esportiva de Catalunya (CTEEC), fundat l’any 1997. Catalunya disposa de nombrosos paratges naturals on es pot practicar l’escalada, com la serra del Cadí, Coll de Nargó, Collegats, Mont-roig, Mont-rebei, el Montsec, el Montseny, Montserrat, el Pedraforca, els ports de Beseit, Prades, Sant Llorenç de Montgai, Sant Llorenç del Munt, Terradets, Vilamala o Vilanova de Meià, entre d’altres. Algunes de les vies catalanes més difícils són la Rambla, a Siurana, i Demència Senil, a Margalef, ambdues de grau 9a+. A la ciutat de Barcelona es pot practicar escalada a la Foixarda.