OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

esgrima

Esgrima

Sumari de l’article

L’esgrima esportiva requereix un material i una indumentària específics per a la seva pràctica
Federació Catalana d’Esgrima
esports esport
Esport de combat en el qual s’enfronten dos rivals, anomenats tiradors o esgrimidors, amb l’objectiu de tocar, i de no ser tocats, amb una arma que pot ser una espasa, un floret o un sabre, les quals constitueixen les tres especialitats oficials reconegudes per la Federació Internacional d’Esgrima (FIE).

El concepte tirar és emprat per a definir l’enfrontament en assalt de dos tiradors, és a dir, el que equivaldria en altres esports al terme jugar. El combat té lloc sobre una pista rectangular, d’una amplada d’1,5 a 2 metres i una llargada de 14 metres, de superfície plana, i està dividit en assalts o matxs d’una durada determinada pel nombre de tocats i el temps. Les competicions poden ser individuals o per equips, formats per tres esgrimidors titulars i un suplent, i hi ha diferents categories en funció de l’edat i del sexe dels participants, malgrat l’especial caràcter integrador de l’esgrima, ja que en l’activitat diària dels clubs no s’acostuma a fer diferenciacions entre esportistes. En els entrenaments, i fins i tot en alguna competició, es poden veure homes i dones, tiradors de diferents edats i esgrimidors en cadira de rodes, entrenant i tirant tots plegats.

L’esgrima esportiva requereix un material i una indumentària específics per a la pràctica de cada modalitat, però amb trets comuns. Tots els esgrimidors han de portar, com a equipament bàsic, el vestit d’esgrima que, a banda de ser de color blanc, ha de seguir les normatives expressades en el reglament de la FIE. A més del vestit, cal portar un calçat especial amb reforços i mitjons de color blanc. Cada tirador disposa del seu fil de cos, específic per a cada especialitat, que porta el senyal elèctric de l’arma a l’aparell lluminós marcador que comptabilitza els tocats. L’arma corresponent i una careta complementen l’equip bàsic dels tiradors, al qual s’afegeix, en floret i en sabre, una jaqueta de fil metal·litzat que diferencia els tocats vàlids dels realitzats sobre una superfície no vàlida. En espasa, el primer tirador que aconsegueix tocar el seu rival obté un punt, i si toquen tots dos a la vegada el punt és per a tots dos tiradors, considerant com a superfície vàlida de tocat qualsevol part del cos del rival. En floret i en sabre s’utilitza una convenció de combat que determina quin tirador guanya el punt en el cas que hi hagi més d’un tocat. No és el primer que toca qui anota un punt, sinó qui duu la iniciativa i toca. La iniciativa l’obté qui inicia un atac o bé qui fa una acció ofensiva després de parar l’atac del seu rival (prenent-li la iniciativa). Mai no es considera que hi ha un tocat doble, així que en cas de produir-se serà l’àrbitre qui decidirà qui té la iniciativa i guanya el punt, o bé declararà que s’ha produït una acció simultània i no considerarà tocat cap dels dos contrincants. En sabre, la superfície vàlida de tocat és de cintura cap amunt, i en floret és el tronc del rival.

Actualment, a banda de l’esgrima esportiva, es coneixen altres especialitats, com l’esgrima escènica, vinculada al món de l’espectacle i de les representacions teatrals, i l’esgrima històrica, que amb un objectiu competitiu, cerca la reproducció de les armes i la indumentària utilitzades en altres èpoques històriques.

Orígens i evolució

Tradicionalment es coneix l’esgrima com l’art de manejar les armes blanques per a atacar i defensar-se. Aquest concepte ha anat evolucionant d’acord amb l’evolució cultural de l’home i les societats en què s’ha desenvolupat. A l’origen, l’esgrima cercava l’optimització dels enfrontaments amb les armes, amb un o més rivals, en situacions de conflicte en les quals la supervivència era l’objectiu de la seva pràctica. Durant centenars d’anys, l’ensinistrament en l’ús de les armes blanques esdevingué un dels objectius dels diferents exèrcits. Els soldats de les centúries de l’exèrcit de l’imperi Romà en podrien ser un exemple. Malgrat això, fer ús de les armes, fins i tot en l’antiguitat, no tan sols tenia un objectiu militarista, sinó que ja existien espectacles en els quals la lluita amb armes, com succeïa en les baralles de gladiadors al circ romà o en els torneigs medievals, era instrumentalitzada per al gaudi dels espectadors.

La pràctica de l’esgrima, tal com la coneixem avui, té els seus orígens en diversos factors històrics. Primerament, l’aparició de la pólvora provocà una substitució progressiva de les armes blanques per armes de foc en els diferents conflictes armats, motiu pel qual es van buscar altres contextos per a l’ús d’aquesta mena d’armes. L’aparició dels duels en la societat europea, i amb molta intensitat als segles XVII i XVIII, comportà l’ús de les armes com una pràctica habitual, ja no exclusiva de l’àmbit castrense. La proliferació dels duels generà l’aparició del mestre d’esgrima, que ensinistrava les persones en l’ús de les armes blanques per tal de preparar-les davant la possibilitat, aleshores molt real, de batre’s en duel. D’altra banda, també fou un factor clau l’aparició de tractats d’estudi de l’esgrima a països com Alemanya, Espanya, Itàlia i França durant els segles XV i XVI.

El segle XIX esdevé clau en la configuració de l’esgrima com a esport modern: d’una banda, per la progressiva aparició de sales d’esgrima per a l’aprenentatge i l’entrenament, que, per si mateixos, ja constituïen una satisfacció per als practicants; de l’altra, per l’organització de duels, com a espectacle, entre grans especialistes, si bé el fet més decisiu fou l’aparició del fenomen esportiu al final del segle XIX. L’esport de l’època es basava en quatre pilars: els gimnasos, els picadors hípics, les societats nàutiques i les sales d’armes. En ser l’esgrima un dels pilars de l’esport del segle XIX, no és gens estrany que fos un dels deu esports escollits per a formar part del programa en la primera edició dels Jocs Olímpics de l’era moderna, a Atenes el 1896, amb competicions de floret i de sabre masculí individual i per equips. A París, el 1900, també s’inclogué l’espasa masculina individual i per equips. Les tiradores femenines, però, no hi pogueren participar fins els Jocs Olímpics de París (1924), i només en l’especialitat de floret individual. Hagueren d’esperar fins a Roma (1960) per a poder fer-ho per equips. A Atlanta (1996) s’incorporà l’espasa femenina en el programa olímpic, tant en l’àmbit individual com per equips. No obstant això, no s’arribà a l’equiparació amb els tiradors masculins fins a l’edició d’Atenes (2004), en la qual hi hagué la participació del sabre femení en l’àmbit individual. Com que el COI limità el nombre de medalles que es poden donar en una mateixa edició dels Jocs Olímpics (per a cada edició la FIE es veu obligada a deixar dues armes per equips sense poder participar), no es pogué veure una competició olímpica de sabre femení per equips fins a Pequín (2008). L’esgrima debutà com a esport per a discapacitats físics amb una exhibició en els Jocs d’Stoke Mandeville (1954), però no fou fins als Jocs de Roma (1960) que es convertí en esport paralímpic.

Els inicis de l’esgrima a Catalunya

Si ens remuntem més enllà de l’esport modern, si hom considera que l’esgrima com a art neix al final de l’edat mitjana, en el moment que els coneixements pràctics passen a codificar-se per escrit, també es pot considerar que l’esgrima catalana neix llavors. Jaume Ponç escriví a Perpinyà La veritable esgrima e l’art d’esgrimir (1472), obra que es considera el primer tractat d’esgrima, tal com avui s’entén aquest concepte. Diverses fonts posteriors, ja des del segle XVI i fins als nostres dies, citen sempre com a precedent aquest text en català. Des de l’edat mitjana, Barcelona tenia renom en la fabricació d’espases i d’altres armes de forja, i no trigà a disposar d’acreditades escoles d’esgrima. La més antiga documentada fou la que al segle XVI es trobava just darrere la Taula de Canvi (precedent del banc), entre els carrers de Jaume I, Ciutat i Hèrcules, que al cap d’un temps fou absorbida per la de l’Escola Militar.

El combat té lloc sobre una pista rectangular d’una amplada d’1,5 a 2 m i una llargada de 14 m
Federació Catalana d’Esgrima / Patricia Rodrigues
Al final del segle XIX, la majoria de poblacions amb guarnició militar a Catalunya tenien sala d’esgrima, i a les ciutats més importants hi havia també sales, clubs i entitats on es practicava aquest esport. A tall d’exemple, cap al 1900, a Barcelona hi havia una quinzena de llocs on es podia practicar l’esgrima.

La primera gran manifestació a l’Estat fou el Torneig Nacional de Múrcia del 1900. Per primera vegada es convocaven tots els esgrimidors espanyols en un torneig d’àmbit estatal i amb competicions per a professionals i aficionats. La representació catalana, força nombrosa, hi feu un paper molt bo. Des d’aquell moment es multiplicaren les proves. Quan el 1904 el rei Alfons XIII visità Barcelona, s’organitzaren uns assalts d’exhibició en el marc d’unes Grans Festes Esportives. Hi participaren tiradors de tretze entitats diferents. Només a la ciutat de Barcelona hi havia unes quinze sales d’armes i gimnasos, on mestres francesos, italians i també espanyols i catalans ensenyaven la pràctica de l’esgrima. Sales com les del Cercle Eqüestre, la Sala del Mestre Grau, el Cercle del Liceu i l’Ateneu Barcelonès, i gimnasos com el Santanach, el Bricall o el Tolosa, allotjaren mestres de renom mundial, com Eduard Alesson, Luigi Merlini, Josep Bea, Silvio Migliozzi, Joan Baptista Solé, Ferruchio Guirovich, Eusebio García, Pierre Cuxac o Pablo Palau, per citar-ne alguns. Altres sales d’armes de les quals es té notícia eren a Tarragona, Reus i Girona. L’any 1905 s’organitzà a Barcelona el Torneig d’Esgrima per a Professors, amb la participació dels millors professionals d’Europa i d’Amèrica. La competició se celebrà a les tres armes, i el guanyador de la prova d’espasa s’endugué la primera Copa Ciutat de Barcelona de la qual es té notícia (avui dia se segueix celebrant un Torneig Ciutat de Barcelona, puntuable per a la Copa del Món). Fou un esdeveniment magne, amb una junta organitzadora presidida pel rei Alfons XIII, i on participaren mestres d’esgrima de tots els indrets del món. La competició fou guanyada en espasa pel francès Ruentz, en floret per l’italià Galante i en sabre per l’uruguaià Revello. Quan el 1906 nasqué Mundo Deportivo, aparegueren a la capçalera diversos esports: el tercer és l’esgrima. A més, la primera competició esportiva organitzada pel llavors setmanari fou un Concurso Nacional de espada de combate con punta de arresto para amateurs.

La institucionalització

Malgrat això, mentre arreu creixia l’afició a aquest esport i es multiplicaven les especialitats practicades, la nostra esgrima visqué un important procés de retrocés, en el qual desaparegueren sales d’armes, disminuí considerablement el nombre de practicants i minvà l’organització de torneigs. Fou un moment en què es feu evident la necessitat de crear una entitat que s’encarregués de vetllar pels interessos de l’esgrima. Un primer intent d’organitzar l’esgrima catalana fou la creació d’El Foment de l’Esgrima, que se situava per damunt de clubs i sales d’armes, i que el 1912 era l’encarregat de nomenar els presidents de jurat (àrbitres) de la Copa Intersales per a espasa. El 15 de desembre de 1913 es reuniren a la sala d’armes del Cercle Eqüestre la majoria dels aficionats a l’esgrima de Barcelona i fundaren l’Associació d’Esgrima de Barcelona (AEB), l’òrgan parafederatiu més important de l’esgrima catalana i un clar precedent de la Federació Catalana. El primer president fou Francesc de Moxó de Sentmenat. El 1914 l’AEB, que havia demanat l’ingrés a la FIE, organitzà un concurs internacional i rebé el títol de Reial. L’any següent Mundo Deportivo recollí per primer cop l’existència d’una selecció catalana d’esgrima en reproduir una notícia publicada al diari El Pueblo Vasco on es parlava d’uns assalts disputats pels esgrimistes barcelonins Pomés i Amechazurra, “del equipo de la selección catalana”, davant socis del Club Deportivo de Bilbao.

Donada la inexistència d’una federació estatal espanyola d’esgrima, la RAEB organitzà des del 1916 els Campionats d’Espanya a les tres armes i atorgà els corresponents títols de campió d’Espanya. Era l’època de la Mancomunitat de Catalunya, i l’important impuls que donà a l’esport també arribà a l’esgrima: nasqueren els Campionats de Catalunya.

Després d’una nova etapa d’estancament, l’inquietud d’uns quants aficionats es traduí en la creació de la Federació d’Esgrima de Catalunya (FEC), fundada a Barcelona el 1922. Fou la primera federació d’esgrima constituïda a Espanya (fins i tot abans que la federació estatal) i en foren membres fundadors les següents sales d’armes: l’Ateneu Barcelonès, el Círculo Ejército y Armada, el Gimnàs Solé i el Tiro Nacional. La primera junta directiva fou presidida per Artemi Bordas, i el mateix any entrà a formar part de la Confederació Esportiva de Catalunya. Malgrat tot, la Dictadura de Primo de Rivera i la important vinculació del nostre esport amb l’exèrcit, el reduïren a un esport per a minories. Dos anys després, arriben les primeres participacions d’esgrimidors catalans en Jocs Olímpics: Fèlix de Pomés Soler, Frederic Guillén Iglesias i Jaume Melà Oms formaren part de l’equip espanyol que competí en els Jocs Olímpics de París (1924), any que també es creà la Federació Espanyola d’Esgrima. En els Jocs Olímpics d’Amsterdam (1928) participà un altre cop Fèlix de Pomés, acompanyat d’un altre català, Fidel Gonzàlez Badia.

El desenvolupament de la Federació no pogué evitar, de nou, un cert estancament, malgrat el suport que la Generalitat republicana donà a l’esport català. El 1931 se celebraren les primeres competicions d’esgrima femenina, i el 1934 la FEC s’integrà a la nova Unió de Federacions Esportives Catalanes (UFEC).

Durant la Guerra Civil, l’activitat de la FEC restà aturada. Només a partir del 1940, any que es nomenà un coronel de l’exèrcit com a president, començà la reconstrucció de la Federació. Els Campionats de Catalunya es convertiren en campeonatos regionales, i la Federació esde-vingué un apèndix de la Reial Federació Espanyola d’Esgrima. La Federació Regional d’Esgrima de Catalunya visqué moments difícils, sense esportistes, sense installacions i sense mitjans. Malgrat el que llavors pogués significar el Casino Militar de Barcelona, també conegut com Centro Cultural de los Ejércitos, que estava obert al públic en general, fou l’últim reducte d’aquest esport durant molts anys.

Desenvolupament i popularització

A partir dels anys cinquanta i d’una forma més decidida durant els anys seixanta, es produí un cert desenvolupament que cal atribuir a l’excel·lent tasca realitzada per tècnics de la talla de Ladislao de Berzeviczy Dessewffy, Armando Alemán Subirán i Ramon Martínez Roig, que donaren un important impuls a l’esgrima catalana. A més a més, l’organització dels Jocs Mediterranis a Barcelona l’any 1955 contribuí a donar una forta embranzida a l’esport català, i l’esgrima en sortí beneficiada.

El 1960, a Roma, Carme Vall Arquerons i Pilar Tossat Martí es convertiren en les primeres tiradores catalanes a participar en uns Jocs Olímpics. Al final dels anys seixanta i al principi dels setanta, l’esgrima es començà a introduir en algunes escoles (Maristes de Sants, la Salle Bonanova, Col·legi Sant Miquel), d’on sorgiren generacions de nous esgrimidors que contribuïren al desenvolupament d’aquest esport.

Restaurada la Generalitat el 1978, es donà un nou impuls a les Federacions Esportives Catalanes, i aquest impuls es veié reflectit en els excel·lents resultats esportius dels tiradors catalans. L’esgrima catalana passà de guanyar esporàdicament algun Campionat d’Espanya a fer-ho amb certa assiduïtat, i, a més a més, s’obriren les portes de la participació en competicions internacionals als tiradors catalans. Montserrat Esquerdo, Miquel Roca, Miquel Ojeda i Rafael Pou formaren part de la selecció espanyola en diversos Campionats del Món.

En l’àmbit esportiu, la dècada dels vuitanta fou un període en el qual es continuà amb l’excel·lent dinàmica assolida al final dels setanta, amb la consecució de gran nombre de Campionats d’Espanya i amb diverses participacions en Campionats del Món. Sense cap mena de dubte, fou una dècada marcada per la participació de Miquel Roca Carbonell en la prova de floret dels Jocs Olímpics de Moscou (1980), que prengué el relleu de Pomés; pel quart lloc assolit per Xavier Iglesias Reig en els Campionats del Món (1986) en la prova d’espasa masculina per equips; per la disputa del Mundial absolut a Barcelona (1985), i per la creació de la sala d’esgrima de Reina Elisenda l’any 1987, on inicialment s’ubicà el club Sala d’Armes Montjuïc i, posteriorment, també la seu oficial de la Federació d’Esgrima de Catalunya. Amb el pas dels anys, Reina Elisenda es convertí en el centre neuràlgic de l’esgrima catalana i en una sala d’esgrima de referència arreu d’Espanya.

L’any 1990 s’introduí a Catalunya la pràctica de l’esgrima en cadira de rodes, i esdevingué la comunitat autònoma pionera en l’inici d’aquest esport a Espanya. Els tiradors catalans, tot i tenir un nombre reduït de practicants, constituïren la base de la selecció espanyola durant moltes temporades, i aconseguiren excel·lents resultats, com la medalla de bronze de Dani Lamata als Jocs Paralímpics de Sydney (2000).

Monserrat Esquerdo López i Cèsar González Llorens participaren en els Jocs Olímpics de Barcelona (1992) i d’Atlanta (1996), juntament amb Fernando Medina Martínez. González aconseguí les primeres medalles en competicions internacionals en guanyar un bronze en els Campionats d’Europa i en obtenir tres podis en proves de la Copa del Món el 1992. Poc després, Medina assolí la medalla de bronze als Campionats del Món (1998) i cinc podis en proves de la Copa del Món de sabre.

El 1994 es realitzà una profunda reestructuració de la FCE, que a les acaballes de la dècada inicià un ambiciós programa de tecnificació que incorporava els millors esgrimidors catalans a l’estructura de la Residència Blume d’Esplugues de Llobregat, inicialment, i, posteriorment, al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès. El projecte generà una nova fornada de grans tiradors, en la qual despuntà inicialment Marc Font Dimas, quart per equips als Campionats del Món júnior (1999).

La gran progressió de l’esgrima catalana des de la dècada dels setanta fins al final dels noranta cal emmarcar-la en la progressió general de l’esport català, en la dedicació dels dirigents de clubs i federacions, en la qualitat dels tiradors i en la feina de diferents mestres d’armes, entre els quals destaquen Pier Luigi Chicca, Alberto Martínez Vassallo, Tari Castell Colell, Xavier Iglesias, Xavier Padilla Pujol, Imre Dobos, César González Llorens i Endre (Bondy) Kovats.

Laia Vila, primera catalana a guanyar una medalla en uns Campionats Iberoamericans
Federació Catalana d’Esgrima
El canvi de segle provà força a l’esgrima catalana, amb un Fernando Medina que participà novament en els Jocs Olímpics de Sydney (2000) i d’Atenes (2004), que es proclamà guanyador del circuit de la Copa del Món del 2002, que aconseguí nou medalles més a Copes del Món absolutes individuals i que guanyà una medalla de bronze a la Universíada de Pequín (Xina) el 2001.

Tot i això, els èxits de l’esgrima catalana durant la primera dècada del segle XXI no es limitaren únicament als èxits aconseguits per Fernando Medina. Altres tiradors com Marc Font, guanyador de dues medalles en proves individuals de la Copa del Món, i Laia Vila Vilajuana foren components habituals de la selecció espanyola a les grans cites esportives i participaren en diferents Campionats del Món i d’Europa absoluts. Vila aconseguí la primera medalla catalana en uns Campionats Iberoamericans: l’argent en la prova de sabre el 2006, fet que tingué continuïtat en les edicions següents gràcies a Mònica Cid Miró (medalla d’or el 2007), Aina Rovira Boix (plata el 2007 i or el 2008) i Màrius Alvarado Hernández (plata el 2009). També cal destacar l’aparició d’una nova fornada de mestres d’armes i tècnics d’esgrima, entre els quals destaquen Eduard Manucu, Joan Ramon Arcarons, Agustí Gasset Piñón, Daniel Sánchez Cano, Fidel Font Roig i Juanjo Michavila Requena. La seva labor de formació, juntament amb la dels mestres d’armes ja mencionats amb anterioritat, ha estat cabdal per a la consecució d’aquests magnífics resultats i per a l’important desenvolupament experimentat per l’esgrima catalana.

Pau Roselló i Mònica Cid s’adjudicaren la medalla de bronze als Campionats del Món júnior
Federació Catalana d’Esgrima
L’any 2007, Pau Roselló Van Schoor, en categoria cadet, guanyà la medalla d’or als Campionats del Món i passà a la història com el primer tirador català que s’ha proclamat campió mundial. Pau Roselló també es proclamà campió d’Europa cadet el mateix any, un doblet històric. Seguint el camí d’aquests esplèndids resultats, l’any 2008 Pau Roselló i Mònica Cid s’adjudicaren la medalla de bronze als Campionats del Món júnior. Pel que fa als veterans, en els darrers anys cal destacar els èxits de Henning Bjerch-Andresen, tirador d’origen noruec i resident a Sitges, que es proclamà campió del món (2009) i d’Europa (2011); i de Grant Anderton, tirador irlandès i resident a Cabrils, que guanyà el bronze als Campionats d’Europa (2009).

Altres fets remarcables foren l’organització, el 2008 a l’INEFC de Barcelona, del 1r Congrés Internacional de Ciència i Tecnologia de l’Esgrima, en el qual participaren 362 assistents de 25 nacionalitats, i la inauguració de la sala d’esgrima del Centre Català de Tecnificació Esportiva Terres de l’Ebre-Amposta, la millor sala d’esgrima de tot l’Estat.

Col·laboració: 
Xavier Iglesias / Albert Oliver / Rafel Tarragó

Llegir més...