OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

espeleologia

Espeleologia
Norbert Font, pioner de l’espeleologia a Catalunya
Enciclopèdia Catalana
esports esport
Pràctica esportiva que consisteix en l’exploració de les cavitats subterrànies.

A Catalunya es troben diferents precedents d’aquesta pràctica cientificoesportiva, fins que arribà un moment en què els interessos arqueològics i historiogràfics, els geològics i miners i fins i tot la necessitat de trobar aigua per a la indústria i l’agricultura del final del segle XIX coadjuvaren a l’aparició de l’espeleologia moderna.

Nascuda com a pràctica científica, amb el pas del temps es manifesten clarament dos vessants d’interès espeleològic: els estudis de tipus geològic o natural i els estudis de caire arqueologicohistòric. Dins del primer bloc, destaquen les figures de Marià de la Pau Graells, Lluís Marià Vidal, Norbert Font Sagué i Cels Gomis. Dins del segon, Pau Teixidor, Pere Pagès (tot i que de forma incidental) i de nou Lluís Marià Vidal, fet que demostra que no eren dues vies independents, sinó que les mateixes persones recollien dades de tots dos vessants i les explotaven. Cal remarcar també que en les primeres exploracions espeleològiques hi havia un grup de persones que buscaven la contemplació de les belleses naturals i les impressions que aquestes els causaven. En aquest grup es podrien situar personalitats com Víctor Balaguer i Manuel Solà.

Rafael Amat Carreras explorà el massís del Garraf la dècada de 1920
Federació Catalana d’Espeleologia
La implantació definitiva de l’espeleologia té lloc dins el fet excursionista, concretament al Centre Excursionista de Catalunya (CEC), de la mà de Norbert Font Sagué, l’any 1896. Aquell any, Édouard-Alfred Martel visità les coves del Salnitre (Baix Llobregat) i la Fou de Bor (Cerdanya). Per a preparar la seva visita, el CEC posà en marxa un qüestionari per a conèixer la Catalunya subterrània, una idea proposada per Dionís Puig Soler que li valgué que Font Sagué el qualifiqués com a introductor de l’espeleologia a Catalunya. Tot i els resultats, força decebedors, Font Sagué elaborà poc després un catàleg espeleològic de Catalunya que feia referència a 333 cavitats.

Després d’aquest moment estelar, l’evolució de l’espeleologia a Catalunya decaigué notablement, fins que el 1907 es constituí el Club Muntanyenc. Arran de les seves exploracions, l’any 1909 Marià Faura Sans publicà el Recull espeleològic de Catalunya, que ja contenia una relació de 463 cavitats. És al voltant del 1910 que es pot parlar de la consolidació de l’espeleologia a Catalunya, amb la constitució d’entitats dedicades exclusivament a l’espeleologia al Club Muntanyenc, el CEC, el Centre Excursionista de la Comarca de Bages, la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus, una agrupació sense identificar de la ciutat de Girona i altres entitats disperses per diferents poblacions no dedicades exclusivament a l’espeleologia.

Els anys vint destaquen les figures dels germans Amat Carreras i la seva societat Mines i Aigües de Begues, SA, una societat per accions per a explorar el massís del Garraf i explotar-ne les aigües subterrànies. Al costat d’aquesta exploració del subsol amb finalitats econòmiques, els anys vint i trenta també es desenvolupà una espeleologia eminentment esportiva, amb personatges que havien estat vinculats al naixement de la Secció d’Esports de Muntanya del CEC i una colla dirigida per Lluís Porta Massana, els quals en alguna ocasió practicaren exploracions per un esperit purament contemplatiu i esportiu.

La represa de les activitats després de la Guerra Civil no fou especialment dinàmica. La Secció de Ciències del Club Muntanyenc Barcelonès intentà reorganitzar els estudis espeleològics interromputs per la guerra, però entrà en crisi i s’hagué d’esperar fins al gener del 1945 per a reemprendre les exploracions espeleològiques del Garraf i desplaçar-se a fer exploracions al País Basc.

Finalment, l’any 1948 s’acordà crear el Grup d’Exploracions Subterrànies del Club Muntanyenc Barcelonès. Al capdavant hi havia Francesc Vicens i Joaquim Monturiol. Aquest club explorà l’avenc de la Ferla (Garraf), que passà a ser la màxima profunditat d’Espanya, en una exploració que baté el rècord de permanència a l’interior d’un avenc (28 hores) i on es feu el primer campament subterrani. Joaquima Baruta, que participà en l’exploració, es convertí en la recordista de profunditat espanyola.

Joaquima Baruta, recordista de profunditat espanyola
Federació Catalana d’Espeleologia
Progressivament anaren sorgint altres grups en diferents ciutats, especialment a partir de l’inici dels anys cinquanta: Equip de Recerques Espeleològiques (ERE) de l’Agrupació Excursionista Catalunya (1952), Sabadell (1952), Manresa i Terrassa (1953), Mataró (1954), Club Gimnàstic Barcelonès, Centre Excursionista Pirenaic (1955), Gràcia (1958), etc.

El creixement d’aquesta activitat quedà patent en el fet que l’any 1953 el GES del CMB explorà la Piedra de San Martín, que amb els seus -659 metres explorats fins el moment constituïa el rècord mundial de profunditat.

Aquest creixement feu que el 1954 es constituís, dins la Federació Catalana de Muntanyisme, una Comissió Tècnica d’Exploracions Subterrànies, que es pot considerar un precedent de la Federació Catalana d’Espeleologia (FCE).

L’any 1955, l’ERE s’incorporà a la Secció de Geologia i Geografia del CEC, i el dia 12 de juliol feu la primera immersió subaquàtica a l’avenc de les Granotes. Poc després es desplaçaren a Menorca per a explorar la cova de s’Aigu. A la tardor es dugué a terme el primer curs d’espeleologia subaquàtica que es feu a Espanya. A partir del 1956, l’espeleologia pretengué constituir-se en federació, amb l’intent no reeixit de creació de l’Associació d’Investigacions Espeleològiques i Subaquàtiques (ADIES). Els anys seixanta hi hagué un increment de practicants i de clubs, i la diferenciació entre aquells que preferien desenvolupar una espeleologia de tipus científic i els que preferien una altra de tipus esportiu. Al principi dels anys setanta, els electrons deixaren pas a la tècnica sols corda, que, amb tot, fou desaconsellada pel Comitè Català d’Espeleologia fins el 1975. Finalment, després de diversos estira-i-arronses, el 1982 es constituí la Federació Catalana d’Espeleologia. Des de llavors, a Catalunya s’ha celebrat el 9è Congrés Internacional d’Espeleologia, que s’organitzà a Barcelona el 1986, i el 7è Congrés Nacional d’Espeleologia, que tingué lloc a Sant Esteve Sesrovires el 1997. Entre el 1982 i el 1995 se celebrà el Festival Internacional de Cinema i Vídeo Espeleològic, organitzat per l’Espeleo Club de Gràcia. Des del 1988 es lliuren anualment els premis Norbert Font i Sagué als millors treballs espeleològics fets per grups catalans, i des del 1995, els clubs d’espeleologia catalans organitzen, amb el patrocini de la FCE, les Trobades d’Espeleòlegs de Catalunya. L’any 1980, el Grup d’Espeleologia de Badalona establí un rècord del món de profunditat integral al massís d’Escuaín (Aragó), rècord que el 1987 superaren l’Espeleo Club de Gràcia i l’Equip de Recerques Espeleològiques del CEC a la serra de Tendeñera (Aragó). L’any 2000 es publicà el llibre Cent anys d’espeleologia a Catalunya. El 2010 s’inaugurà a Vallirana el Centre de Tecnificació i Ensenyament de la Federació Catalana d’Espeleologia.

Col·laboració: 
Francesc Roma

Llegir més...