i esport adaptat | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

esport adaptat

Esport general

Sumari de l’article

Els esportistes amb paràlisi cerebral greu utilitzen aparells controlables amb la boca
Xavi Díaz
esports esport
Esport que ha estat modificat o creat per a atendre les necessitats dels individus amb discapacitat física, psíquica o sensorial.

Així, mentre que el bàsquet amb cadira de rodes parteix d’un esport ordinari que ha sofert una sèrie de modificacions perquè les persones amb mobilitat reduïda el puguin practicar, en altres casos s’han creat esports de forma totalment específica i que preveuen característiques pròpies d’una discapacitat, com en el cas de la ceguesa i el golbol. L’esport adaptat forma part d’un concepte més ampli, com és el de l’activitat física adaptada. Per a facilitar la participació de les persones amb discapacitat, es modifiquen mitjans materials (cadires de rodes, pròtesis, esquís, pilotes, etc.), els espais físics i socials (augmentant o disminuint l’espai de joc, activitats en entorns integradors o segregatius) i les regles del joc (per exemple, permetent el doble bot de la pilota en el tennis amb cadira de rodes). També es defineixen altres criteris (nova definició de les habilitats motrius que cal emprar) i s’orienten les instruccions i consignes (suports personals, tutors, instruccions no verbals).

La participació en programes d’activitat física es pot donar de manera totalment individualitzada i en grups específics (segregats), o bé en altres més genèrics i oberts a tota la població (inclusius). La pràctica esportiva pot tenir diferents orientacions: educativa, recreativa o de lleure, competitiva o d’esport d’elit, i rehabilitadora o com a mitjà per a la millora de la salut. En el cas de l’orientació educativa, l’esport adaptat pot ser un dels continguts curriculars de l’educació física als centres educatius ordinaris, ja sigui per a atendre alumnes amb necessitats educatives especials o bé perquè tots els alumnes coneguin aquesta pràctica esportiva i desenvolupin actituds favorables.

Antecedents internacionals

L’any 1944, el doctor Ludwig Guttmann introduí l’esport adaptat a l’hospital de Stoke Mandeville (Anglaterra) com a complement del conjunt de teràpies aplicades als veterans de la Segona Guerra Mundial amb lesions medul·lars. L’any 1952, els Jocs de Stoke Mandeville havien crescut amb més de 130 esportistes internacionals, fet que es considera el naixement del moviment paralímpic. El 1960, Roma acollí la celebració dels primers Jocs Paralímpics, cosa que representà la internacionalització de l’esport adaptat.

Organització de l’esport adaptat a Catalunya: inicis

Esports adaptats practicats a Catalunya

El 1958, la Diputació de Barcelona inaugurà el complex Llars Mundet per a acollir persones procedents de la Casa de la Caritat. Aquest fet significà un nou enfocament educatiu, social i pedagògic. Joan Antoni Samaranch prengué la responsabilitat de desenvolupar l’esport com a eina socialitzadora dels usuaris. Els seus projectes es desenvoluparen amb Joan Palau, director esportiu d’aquella institució. Junts iniciaren un projecte d’actuació i ràpidament identificaren una important limitació: el nens i joves amb discapacitats tenen importants dificultats per a gaudir d’aquesta proposta, per tant introdueixen adaptacions en els esports practicats perquè tots hi puguin participar (atletisme, natació i tennis de taula).

Aquesta nova perspectiva rehabilitadora fou adoptada pel doctor Sales a la Residència Sanitària Francisco Franco (actualment Hospital de la Vall d’Hebron), que creà un equip de bàsquet amb cadira de rodes. Paral·lelament, a l’Hospital Nacional d’Invàlids Civils (ANIC, actual Institut Guttmann), els doctors Isamat i Sarrias també introduïren l’esport com a pràctica rehabilitadora (bàsquet amb cadira de rodes, tir amb arc i natació). La pràctica continuada en aquests tres centres, Llars Mundet, Vall d’Hebron i ANIC, feu que es retrobessin per a fer una competició d’esport adaptat a la Universitat Laboral de Tarragona, el 1959, fet que donà lloc a l’Olimpíada de l’Esperança, la 2a edició de la qual tingué lloc a Reus el 1964.

Tots aquests fets indiquen que el bressol de l’esport adaptat a Espanya fou Catalunya. El 1966 es creà la Delegació Nacional d’Esports per a Minusvàlids i dos anys més tard es constituí la Federació Espanyola d’Esports per a Minusvàlids. Posteriorment, el 1969, es constituí la Federació Catalana d’Esports per a Minusvàlids Físics, de la qual Joan Palau fou el primer president, fins el 1989, any que passà a ser president de la federació espanyola i, més endavant, de la internacional.

Durant els anys setanta, una de les raons que fonamentava l’existència de l’esport adaptat era la seva aportació als tractaments terapèutics o rehabilitadors. Posteriorment, amb el desenvolupament de la federació, l’establiment d’un calendari regular de competicions i la incorporació de tècnics del món de l’esport, arrelaren progressivament els mateixos valors que es donen en l’esport de competició ordinari, basats en l’èxit, el rendiment, el resultat i la superació.

Amb la recuperació de les institucions democràtiques, amb la Generalitat de Catalunya, de forma general, i amb la Secretaria General de l’Esport, de forma més específica, es consolidaren les organitzacions esportives i òbviament també les de l’esport adaptat. Però el gran impuls arribà amb la concessió a Barcelona de la responsabilitat d’organitzar els Jocs Olímpics i Paralímpics. Aquests últims representaren un punt i a part en el moviment paralímpic internacional. Fins als Jocs anteriors (Seül, 1988), la seu organitzadora dels Jocs Olímpics decidia si celebrava o no també els Paralímpics, sense cap compromís per a celebrar aquests últims. Des que Barcelona presentà la seva candidatura a organitzar els Jocs Olímpics, la Federació Catalana d’Esports per a Minusvàlids Físics (FCEMF) pressionà perquè també es fessin els Paralímpics. El suport de Samaranch, com a president del COI, fou decisiu. Amb el suport econòmic de l’ONCE, finalment s’aconseguí un resultat molt positiu, que establí un precedent, ja que a partir d’aquell moment, ambdós Jocs havien de ser acollits per la mateixa ciutat.

Els Jocs Paralímpics celebrats a Barcelona (1992) representaren un gran estímul per al desenvolupament de l’esport adaptat. A partir d’aquell moment es projectaren programes específics de tecnificació esportiva i s’incorporaren tècnics esportius de l’àmbit ordinari, acostant tots els procediments i mètodes emprats als de l’esport no adaptat. Tot això representà un camí cap a la normalització esportiva. Fruit de tot aquell impuls, orientat inicialment a l’esport d’alt rendiment, es desenvolupen altres programes amb un important impacte per a afavorir la pràctica esportiva de les persones amb discapacitat. Des de la FCEMF es pren consciència de l’envelliment del grup d’esportistes i de les dificultats per a incorporar nous practicants. Atès que ja no existia la vinculació inicial amb els centres hospitalaris, sota la iniciativa d’Oriol Martínez (metge de la FCEMF) es desenvolupà el projecte Hospi-Sport, un programa de rehabilitació per a persones amb discapacitat física ingressades o recentment donades d’alta en hospitals públics catalans, perquè es puguin iniciar en la pràctica esportiva.

Des de la Diputació de Barcelona es desenvolupen altres programes que pretenen la utilització de l’esport com a mitjà per a afavorir la inclusió de les persones amb discapacitat. L’Ajuntament de Barcelona també promou un altre programa (Barreres Zero) amb finalitats similars. En aquests casos, ja no es tracta tan sols de programes específics per a les persones amb discapacitat, sinó que s’analitzen estratègies i es dissenyen programes per a atendre les necessitats que presenti cada usuari per tal d’afavorir-ne la inclusió a través de l’esport.

Organització de l’esport adaptat a Catalunya: actualitat

Al final dels anys noranta es produeixen una sèrie de canvis en el model federatiu que donen lloc a la creació d’una federació esportiva per a cadascun dels grups de discapacitats. Així és com els esportistes amb paràlisi cerebral creen la seva pròpia federació, de la mateixa manera que les persones amb discapacitat visual; associacions de caràcter més genèric, no orientades tan sols a la competició esportiva, segueixen un camí similar i, sense desaparèixer, també creen la seva federació. Aquest és el cas de la Federació Catalana d’Esports per a Disminuïts Psíquics, constituïda a partir de les inquietuds de l’Associació Catalana d’Esport i Lleure (ACELL), que fomenta les activitats entre les persones amb discapacitat intel·lectual.

Jugador de boccia del Club Esportiu Esbonat i Amistat de Barcelona
CE Esbonat i Amistat
Com es pot apreciar, la diversitat de federacions fa que cap no sigui potent, ja que el nombre de llicències de cadascuna és molt reduït. Això fa que no es puguin aprofitar de forma efectiva tots els recursos que es puguin destinar, i la fragmentació és una vegada més una característica present en l’associacionisme de la discapacitat.

En l’àmbit internacional, hi ha molts esports adaptats relacionats amb les diferents discapacitats, però els esports que es practiquen de manera organitzada a Catalunya, mitjançant les respectives federacions, són els que recull el quadre adjunt.

De la mateixa manera que succeeix en l’esport ordinari, en el qual contínuament apareixen noves pràctiques esportives, les persones amb discapacitat també accedeixen a nous esports, com submarinisme, escalada, parapent, automobilisme, golf, triatló o ball amb cadira de rodes. En alguns casos, a causa de l’especificitat de la lesió, s’ha optat per crear nous esports, com és el cas de l’eslàlom amb cadira de rodes. Actualment també hi ha altres activitats físiques emergents que es desenvolupen als centres de benestar, com són totes les de fitnes (aeròbic, pilates, etc.), cada cop més arrelades a la població en general i a la de discapacitats en particular.

Les classificacions medicoesportives

Esportista del PC Sport jugant a petanca adaptada
Xavi Díaz
Atès que la diversitat de discapacitats repercuteix de forma molt diferent en el rendiment dels esportistes, fou necessari establir un sistema que els agrupés per fer les competicions més equitatives. Inicialment, els criteris corresponien només als tipus de discapacitat. S’agruparen les persones que tenien lesió medul·lar, amputats, cecs, etc. Aquest sistema tenia limitacions, perquè només es basava en criteris morfològics, etiològics i de la mateixa discapacitat. Des dels Jocs Paralímpics de Barcelona (1992) es canviaren els criteris, fet que donà lloc a les classificacions funcionals. Aquestes agrupen els esportistes perquè competeixin de forma equitativa, atesa la seva funcionalitat en cada esport. Les funcions d’aquestes classificacions són establir els criteris d’“elegibilitat”, és a dir, determinar qui pot participar i qui no, i agrupar els esportistes per a competir. Es parteix de les demandes específiques de cada esport per a determinar els criteris. Així, per exemple, en natació podrien competir en la mateixa prova un amputat femoral amb un nedador amb paràlisi cerebral i un altre amb lesió medul·lar, si el seu rendiment fos similar. Aquest nou sistema de classificació mèdica permeté la reducció del nombre de proves esportives (massa ampli per a un programa de competició paralímpica) i la competitivitat en cadascuna d’aquestes proves.

Reptes de futur

L’esport adaptat és una pràctica amb una història molt recent, desenvolupada per un sector molt específic de la societat que està en una permanent recerca de la seva identitat i del lloc que li correspon en la societat. Al llarg dels segles XX i XXI han aparegut diferents moviments que han reivindicat el dret de les persones amb discapacitat, que assenyalen que la discapacitat no és tan sols una qüestió orgànica o funcional, sinó sobretot un producte social, ja que no es pot abstreure del seu entorn. Això representa un canvi molt significatiu en la concepció de l’esport adaptat. No es tracta tan sols de desenvolupar certes aptituds o de millorar la motricitat de les persones amb discapacitat, sinó sobretot que aquest conjunt de pràctiques n’afavoreixi la inclusió social. De la mateixa manera que la resta de la població tria o no practicar esport i decideix en quines condicions ho fa, aquest col·lectiu també ho hauria de fer lliurement, sense pretendre necessàriament fer-ho per qüestions rehabilitadores o terapèutiques. Això proporciona una nova perspectiva a l’esport adaptat, que va també més enllà de la competició.

Esport adaptat: exercici de gimnàstica rítmica de l’equip del Club Esportiu Jeroni Moragas
Gemma Roset
Encara que cada vegada són més les persones amb discapacitat que han accedit a la pràctica esportiva, encara hi ha determinats grups amb obstacles importants. Aquest és el cas de les persones amb greus discapacitats o multidiscapacitat.

Actualment no són pocs els programes d’activitats físiques que s’ofereixen a la població en general, que també estan oberts a les persones amb discapacitat. Cal que es presti atenció a altres aspectes, com la formació dels tècnics esportius, aportant-los més recursos, i cal no oblidar l’oferta de programes esportius familiars, en la qual tots els membres puguin participar amb la persona que té discapacitat.

Encara que ja fa molts anys que es començà a plantejar la possibilitat que alguns esports s’integrin en les federacions ordinàries i no en les organitzacions d’esport adaptat, no fou fins el 2004, a l’Assemblea General del Comitè Paralímpic Internacional, que s’acceptaren tretze especialitats per a seguir aquest camí. Aquesta proposta no ha estat aliena a Catalunya, ja que el triatló, el tennis amb cadira de rodes i el ciclisme són alguns dels esports emparats en les seves corresponents federacions. Aquest serà possiblement el camí que seguiran d’altres en un futur immediat. Implicarà un important avenç, ja que afavorirà la participació dels tècnics esportius ordinaris i la inclusió social de les persones amb discapacitat atès que significa emprar els mateixos mitjans i recursos que la resta dels esportistes, alhora que s’establiran vincles entre ells, independentment de les seves capacitats. Els objectius de les federacions d’esport adaptat es podran considerar plenament assolits quan tots els esports estiguin integrats en les corresponents federacions ordinàries i no sigui necessari fer una discriminació positiva per a defensar i promoure la pràctica esportiva per a les persones amb discapacitat. Quan arribi aquest moment utòpic, les federacions de l’esport adaptat s’haurien de plantejar la seva continuïtat.

Col·laboració: 
Pedro Ruiz
Llegir més...