OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

esquaix

Esquaix
En l’esquaix la pilota pot rebotre en qualsevol de les quatre parets
Fotolia
esports esport
Esport practicat en una pista coberta de planta rectangular tancada per quatre parets, que consisteix a fer rebotre una pilota de goma contra la paret frontal mitjançant una raqueta.

L’objectiu és aconseguir tornar la pilota abans o després que aquesta hagi botat una sola vegada sobre la pista i que el contrincant no la pugui retornar. En la paret frontal hi ha marcades la línia de servei i la línia de falta, i al sòl, que és de fusta, els quadres de servei. La pilota pot rebotre en qualsevol de les quatre parets, sempre que a la frontal ho faci per damunt de la línia de falta. El servei es fa de forma creuada. Quan dos jugadors ensopeguen o no es permet al rival d’arribar a la pilota, es produeix una anul·lació i cal repetir la jugada. Hi ha la modalitat individual, en la qual s’enfronten dos jugadors, i la de dobles, en què s’enfronten dues parelles de jugadors.

Els orígens de l’esquaix provenen d’un joc conegut com el paume, practicat a França durant el segle XII i que consistia a colpejar una pilota amb la mà fent-la rebotre en una paret. Aquest joc també fou el predecessor del tennis modern. Al principi del segle XIX fou introduït a la presó anglesa de Fleet, on els reclusos començaren a utilitzar raquetes. Aquesta nova especialitat, anomenada rackets, es popularitzà a les escoles angleses durant el 1820. Deu anys després, l’esquaix es practicà per primera vegada a la Harrow School, quan uns alumnes descobriren que jugar amb una pilota punxada requeria més esforç i permetia més varietat de cops. La nova variant, que prengué el nom d’esquaix pel so que produïa la pilota en rebotre a la paret, fou declarada oficialment esport el 1864. El mateix any la Harrow School ja havia construït les quatre primeres pistes d’esquaix d’Anglaterra. Tingué una gran acceptació, però trigà molts anys a estandarditzar-se, motiu pel qual Anglaterra i els Estats Units d’Amèrica tenen unes regles diferents. El 1907 es creà l’Associació Nord-Americana d’Esquaix Rackets i el 1911, l’associació homòloga del Canadà. Anglaterra reglamentà el joc a partir d’una subcomissió de l’Associació de Tennis i Rackets l’any 1908, el 1926 adoptà el sistema de puntuació actual i el 1928 es constituí l’Associació d’Esquaix Rackets. L’esport aconseguí una forta implantació després de la Segona Guerra Mundial. El 1966 es creà l’Associació Internacional d’Esquaix Raquets (ISRF), que el 1992 fou rebatejada Federació Mundial d’Esquaix (WSF). La competició més important és l’Obert Britànic, la primera edició del qual es diputà l’any 1922 en categoria femenina i el 1930 en masculina. Des del 1976 també se’n disputa el Campionat del Món. Els jugadors més destacats de l’àmbit mundial en categoria masculina foren Jahangir Khan, Jansher Kahn i Geoff Hunt, i en femenina, Heather McKay. Es juga preferentment al Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda, els Estats Units, el Pakistan i Egipte. El 2009 hi havia unes 50.000 pistes arreu del món.

L’esquaix fou introduït a l’Estat espanyol a la fi dels anys setanta. Al principi de la dècada de 1980, a Catalunya només era practicat per una cinquantena d’esportistes. Entre aquests, destacà José Luis de la Guardia, que fou campió de Catalunya i d’Espanya i que participà en campionats europeus. Tot i que les competicions d’àmbit català ja es disputaven des de feia uns anys, la Federació Catalana d’Esquaix i Raquetbol fou fundada l’any 1986. El seu impulsor i primer president fou Àngel Manso. A més del Campionat de Catalunya, també organitza la Lliga Catalana d’esquaix i la Lliga Catalana de soft-ràquet. Des de mitjan anys noranta, organitza el Trofeu Ciutat de Barcelona d’esquaix, el més important de l’Estat, inclòs dins el circuit internacional. D’altra banda, les pistes del Can Mèlich Club acolliren el Campionat d’Europa d’esquaix el 1985, mentre que Barcelona fou seu del Campionat del Món el 1994. La Federació Catalana té uns 185 clubs afiliats, entre els quals destaquen l’Squash Malibú de Sabadell i el Can Mèlich Club de Sant Just Desvern, ambdós amb nombrosos títols per equips en l’àmbit català i estatal. Tres dels jugadors catalans més destacats són Albert Codina, Víctor Montserrat i Oriol Sàlvia, que han obtingut èxits notables en l’àmbit estatal i que des dels anys noranta han monopolitzat els títols del Campionat de Catalunya. En territori català hi ha una dotzena d’escoles d’esquaix i unes 1.200 pistes.

Col·laboració: 
Guifré Illa

Llegir més...