OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

esquí nàutic

Sinònimesquí aquàtic
Altres esports nàutics

Sumari de l’article

Sinònimesquí aquàtic
L’eslàlom consisteix a superar sis boies fent virades en ziga-zaga
Club d’esquí nàutic Pallars Jussà
esports esport
Esport que consisteix a lliscar sobre l’aigua mantenint l’equilibri sobre uns esquís especials mentre s’és remolcat a gran velocitat per una llanxa amb motor.

Els esquís són similars als utilitzats a la neu, una mica més amples, corbats per l’extrem davanter per tal de muntar les onades. Tenen una mena de peücs de goma on es col·loquen els peus. L’esquiador és arrossegat per un cap de 21,9 m de llarg que acaba en una empunyadura similar a la d’un trapezi de circ. La primera dificultat és a la sortida, quan la llanxa encara no té prou velocitat i l’esquiador ha de mantenir un equilibri precari. Naturalment, és un esport íntimament lligat a la motonàutica, i com aquella es pot desenvolupar bàsicament en dos medis: el mar i les aigües interiors (llacs, pantans o canals).

L’esquí nàutic, també anomenat esquí aquàtic, consta de diverses disciplines: l’agrupació de les especialitats denominades clàssiques, les curses, el monoesquí, l’esquí-surf i el cablesquí. La disciplina clàssica agrupa tres proves específiques: l’eslàlom, les figures i els salts. La primera consisteix a recórrer un camp d’eslàlom de 250 m de llarg i 23 m d’ample, amb sis boies que delimiten l’espai per on ha de passar l’embarcació a una velocitat màxima de 58 km/h. La prova consisteix a superar totes les boies fent virades en zig-zag. En el primer recorregut s’utilitza una longitud de corda de 18,25 m, que es va reduint progressivament en cada passada pel circuit (16; 14,25; 13; 12; 11,25; 10,75; 10,25 i 9,75 m) amb la qual cosa augmenta la dificultat de cada recorregut, ja que la velocitat que assoleix l’esquiador és cada cop més elevada. Les figures són una prova de concentració, equilibri i habilitat estètica. L’esquiador presenta al jurat el seu programa de figures, que haurà de completar estrictament al llarg de la passada per un camp de 175 m de longitud, delimitat per dues boies d’entrada i dues de sortida, que serveix d’escenari de la seva actuació. La velocitat de la passada és constant i controlada pel mateix esquiador. Els salts es fan mitjançant un trampolí que varia entre 1,50 i 1,80 m d’alçada en funció de la categoria a la qual pertanyi l’esquiador. L’objectiu és aconseguir la màxima llargada possible en el salt, mesurada des de la sortida del trampolí fins al punt de contacte de l’esquiador amb l’aigua. La velocitat assolida pot arribar als 70 km/h, però mai pot baixar dels 20 km/h. Es poden veure salts d’entre 65 i 75 m de longitud.

Les figures són una prova de concentració, equilibri i habilitat estètica
NET EC
En les curses s’utilitzen embarcacions amb motors de gran cilindrada que propulsen l’esquiador per un recorregut delimitat per tres boies al més ràpid possible. Les competicions duren entre 30, 45 i 60 minuts, segons la categoria. En aquesta disciplina és molt important l’entesa i la coordinació entre els tres membres que formen l’equip: l’esquiador, el pilot i el copilot o observador. A l’estiu del 1970 s’organitzà el primer Campionat d’Espanya de curses d’esquí nàutic amb la participació de trenta-dues embarcacions. Consistí en un recorregut d’anada i tornada entre Arenys de Mar i Mataró, de 13 milles, que va guanyar l’equip Diamant del CN Mataró. El 1973 s’organitzà, també a Arenys de Mar, el primer Campionat d’Espanya de velocitat per relleus. El monoesquí es practica amb un únic esquí, més ample, en què l’esquiador fixa ambdós peus. L’esquí-surf o wakeboard és una disciplina apareguda a partir del surf en la qual l’esquiador utilitza una planxa en lloc de dos esquís. S’hi poden fer salts, viratges, rotacions i figures espectaculars. A Catalunya, la Federació Catalana d’Esquí Nàutic va organitzar el primer Circuit de Wakeboard el 1999. La darrera disciplina és el cablesquí, que utilitza un aparell mecànic situat al voltant d’una superfície d’aigua per a remolcar l’esquiador a una velocitat constant. Es tracta d’un sistema d’arrossegament de l’esquiador sense utilitzar embarcacions. Hi poden haver obstacles o rampes per a salts al llarg del recorregut. Cap al 1960 s’introduí aquesta pràctica a l’Estat espanyol.

L’origen d’aquest esport ha estat sempre discutit. Sembla que es desenvolupà de forma paral·lela a França i als Estats Units durant la dècada de 1920. Són ben documentats els orígens americans, ja que el 1922 el nord-americà Ralph William Samuelson feu les primeres proves amb uns esquís sobre l’aigua. Hom diu també que per la mateixa època el comte Maximilian de Pulaski popularitzà aquesta pràctica a Jean-les-Pins (França). En tot cas, no fou fins el 1946 que es definí un reglament internacional. En l’Exposició Internacional de París del 1937 se’n feren exhibicions, però l’esquí nàutic es popularitzà després de la Segona Guerra Mundial. El 1971 es disputà a Banyoles el primer Campionat del Món. Amb motiu dels Jocs Olímpics de Munic (1972) fou presentat com a esport d’exhibició a Kiel. En els Jocs Olímpics d’Antenes (2004) s’intentà un altre cop que l’esquí nàutic fos inclòs entre els esports olímpics, però sense èxit. La International Water Skiing Federation és l’organisme que aplega els practicants d’arreu del món.

L’esquí nàutic a Catalunya

L’esquí nàutic arribà a Catalunya els anys cinquanta i es popularitzà en primer lloc a la Costa Brava, des d’on passà a altres indrets. La primera fita important s’aconseguí el 1956, quan el periodista Andreu Mercè Varela promogué l’organització d’un Campionat d’Europa a Arenys de Mar, amb el suport de Joan Antoni Samaranch. Hi assistí una delegació del CN Banyoles, que pogué valorar l’interès d’aquest esport. Així, l’any següent, el 1957, aprofitant la celebració d’un Campionat d’Espanya de rem, es feu a l’estany de Banyoles el I Campionat d’Espanya i de Catalunya d’esquí nàutic, i s’inicià així una estreta relació entre aquest esport i el llac que va durar fins el 1992, quan els moviments ecologistes aconseguiren vetar les proves de motonàutica per tal de protegir les aigües de la contaminació.

Cartell de la Copa Catalunya d’esquí nàutic
Federació Catalana d’Esquí Nàutic
El CN Llafranc s’afegí a la promoció d’aquest esport, gràcies a l’impuls de Jordi Cabré, entre d’altres. El 1963 organitzà la I Marató d’Esquí Nàutic (on triomfaren Jordi Monjo i Antoni Sala), prova que es repetí l’any següent. El 1965 es donà un pas endavant quan desapareix la Federació Espanyola de Clubs Nàutics i neixen diferents federacions esportives, entre les quals hi havia la Federació Espanyola d’Esquí Nàutic. El seu primer president fou el català Mariano Puig Planas. Només quatre anys després de la seva creació, la federació pogué capitalitzar el gran èxit obtingut pel català Víctor Palomo, que aconseguí el Campionat del Món d’eslàlom el 1969. L’esquí nàutic assolí una gran popularitat i el nombre de practicants s’incrementà ràpidament. Hi tingué un paper important el Saló Nàutic de Barcelona, que popularitzà la motonàutica, i també la figura de l’esquiador i pilot de motos Víctor Palomo. També cal destacar l’aventura protagonitzada per Joan Diamant i Víctor Montaner, que el 1974 feren la travessa de Mallorca a Barcelona esquiant, amb Josep Maria Diamant com a pilot, en un temps de 5 hores i 24 minuts. El nomenament, el 1975, de Jordi Avances Brunet com a delegat de la zona catalana d’esquí nàutic, amb seu a Barcelona, afavorí el naixement de la Federació Catalana d’Esquí Nàutic. En la promoció d’aquest esport cal destacar el paper d’Andrés Morros des de la presidència de la federació espanyola o d’Isidre Oliveras des de la presidència de la Unió Mundial i la mateixa federació espanyola. Els anys vuitanta foren molt intensos, tot i que l’encariment del combustible a la dècada dels setanta havia fet disminuir el nombre de practicants. Aparegué una de les primeres esportistes destacades, Sònia Vilella, guanyadora del Campionat d’Espanya absolut d’eslàlom i el juvenil de figures (1986). Cal esmentar també la celebració de la cursa entre Blanes-Balís-Barcelona, el Campionat Mundial de curses el 1985 a Barcelona, amb la participació de Peter Tarrida, Josep Maria Serra i Montserrat Aluja, i la inauguració d’un circuit de proves al Fluvià, al seu pas per Sant Pere Pescador, l’Estadi Màgic, on se celebraren els anomenats Spanish Masters el 1987 i 1988.

L’esquí nàutic és un esport en què abunden els equips familiars, amb pares que piloten la llanxa i fills esquiadors, o germans que fan un tàndem. Així, tenim noms com Josep Aluja Turtós i la seva filla Montserrat Aluja Barón; Jordi Avances i els seus fills Fèlix i Ferran; els germans Jordi i Roger Ballús; Josep Maria Diamant i el seu fill Joan; Andrés Morros i el seu fill Ivan; els germans Pere, Josep i Xavier Mill; Eugeni i Manel Escrig o Pere i Stefan Tunsch; Carles Palomo i el seu fill Víctor; les germanes Anna i Rosa Tuneu; l’equip Tarrida, que inclou Joan Manel Tarrida (pare), Olivia Figueroa (mare) i Peter Tarrida Figueroa, així com Sergi Moerman Tarrida; Cristina Lagrange i el seu pare Joan Lagrange, entre d’altres. Altres noms que cal recordar són Antonio Raventós, Susana Herrera, que assolí grans èxits internacionals en categories de discapacitats, i l’escuderia Los Alacranes de Vilanova i la Geltrú, entre d’altres.

Quant als principals escenaris de Catalunya on es desenvolupà aquest esport, cal esmentar els ports d’Arenys de Mar, que allotjà la primera escola d’esquí nàutic de l’Estat, i de Vilanova i la Geltrú. També cal destacar Sant Pere Pescador, Amposta, Port Ginesta, Mataró, Segur de Calafell, el Roc de Sant Caietà, Barcelona, Sant Carles de la Ràpita, el pantà de Sau i l’estany de Banyoles. A Banyoles s’hi han fet competicions importants, com ara dues edicions del Campionat d’Europa i del Mediterrani (1961, 1965), el Campionat Mundial d’esquí nàutic (1971) amb la participació de Josep Mill, Octavi Candela, Carmen Blumen, Lluís Parellada i Carlos Sexmilo o el Campionat d’Europa Júnior (1984). Cal destacar també les instal·lacions del Canal Olímpic de Castelldefels, on se celebrà el Campionat d’Europa sub-21 (1993), i pantans com ara el de Sau, Terradets, la Baells, etc. A Catalunya s’han disputat moltes competicions d’esquí nàutic en totes les especialitats, organitzades per clubs catalans. A més a més de les esmentades, podem destacar, entre d’altres, el Gran Premi de Carreres (CN Vilanova, 1958), diferents Campionats d’Espanya (CN Mataró, 1974; CN Banyoles, 1983; CN Segur de Calafell, 1987; i Club Esquí Nàutic Pallars Jussà, 2011) i el Màster Internacional de carreres (CN Amposta, 1988).

Col·laboració: 
Enric García

Llegir més...