La categoria masculina inclou sis exercicis o aparells: terra o mans lliures, cavall de salts, cavall amb arcs, barra fixa, barres paral·leles i anelles. La femenina n’inclou quatre: terra o mans lliures, cavall de salts, barra d’equilibri i paral·leles asimètriques. En competició, la gimnàstica artística es practica individualment i per equips.
Història de la gimnàstica artística
El pare de la gimnàstica esportiva moderna fou l’alemany Friedrich Ludwig Jahn, de l’escola alemanya, que el 1810 impartia classes a l’Institut Plahmann de Berlín. Dissenyà diversos exercicis i inventà alguns dels primers aparells gimnàstics, com la barra paral·lela, la barra fixa o el poltre. Traslladà la pràctica de la gimnàstica a locals tancats deixant en un segon terme la gimnàstica a l’aire lliure. El 1811 fundà el Turnverein, primer club gimnàstic de la història. El seu mètode tingué una gran acceptació, però el 1820 fou prohibit i els seus alumnes emigraren a països com Suïssa, Holanda o els Estats Units. El 1842 Frederic Guillem IV de Prússia n’anul·là la prohibició. Els gimnasos es multiplicaren per tot Europa i el 1860 es disputà la primera competició a Alemanya. El 1881 Nicolas Cupérus fundà la Federació Internacional de Gimnàstica (FIG), on s’inclogué una línia de gimnàstica artística. Els primers practicants d’aquesta disciplina acostumaven a tenir un fons de ballet. La gimnàstica artística masculina fou inclosa als primers Jocs Olímpics moderns, a Atenes (1896). Hi participaren divuit gimnastes de cinc països diferents, i l’equip alemany guanyà la majoria de proves. Des de llavors, aquesta modalitat ha estat present en totes les edicions dels Jocs Olímpics. El 1903 la FIG organitzà la primera edició del Campionat del Món a Anvers (Bèlgica). Un dels millors gimnastes de principis del segle XX fou l’italià Alberto Braglia. Durant la dècada de 1920 l’interès per la gimnàstica augmentà. Als Jocs Olímpics de París (1924) s’establí la base de la gimnàstica artística moderna, en què s’inclogueren les competicions d’aparells individuals i per equips. Al mateix temps s’organitzaren les primeres competicions femenines; les dones competiren per primera vegada als Jocs Olímpics d’Amsterdam (1928) i al Campionat del Món de Budapest (1934). En aquella època les proves es realitzaven a l’aire lliure, els aparells no havien estat estandarditzats i es practicava una gran diversitat d’exercicis, alguns dels quals desaparegueren amb el pas del temps. Entre aquests, l’escalada de corda, el salt de poltre lateral, el llançament de maces, les barres paral·leles en grup, l’escala horitzontal o els exercicis de gimnàstica calistènica sincronitzada. Les competicions atlètiques que formaven part de la gimnàstica artística se suprimiren als Jocs Olímpics de Berlín (1936) i al Campionat del Món del 1954. A partir dels Jocs Olímpics de Hèlsinki (1952) les proves específiques de la gimnàstica artística quedaren fixades definitivament, i la categoria femenina competí per primera vegada en exercicis individuals. Fins l’any 1956 el programa femení també inclogué el concurs amb aparells, que comprenia l’ús de pilota, cinta, cèrcol, maces i corda; des de llavors aquesta pràctica evolucionà com a gimnàstica rítmica. El primer Campionat d’Europa de gimnàstica artística masculina fou organitzat per la FIG l’any 1955, i en categoria femenina l’any 1957. A partir dels anys cinquanta, destacaren els gimnastes de l’URSS i dels països de l’Europa de l’Est i del Japó. Posteriorment despuntà la romanesa Nadia Comaneci, la primera gimnasta que aconseguí una puntuació de 10 en uns Jocs Olímpics (1976). A partir del 1982 la Unió Europea de Gimnàstica (UEG) passà a gestionar les competicions de gimnàstica artística de l’àmbit europeu. D’altra banda, la Copa del Món es disputà entre el 1975 i el 2008. L’any 2011 la Xina, els Estats Units i Rússia dominaven la gimnàstica artística mundial tant en categoria masculina com femenina, mentre que Romania també destacava en categoria femenina.
La gimnàstica artística a Catalunya
Gervasi Deferr guanyà dues medalles d’or en els Jocs Olímpics de Sydney (2000) i una de plata en els Jocs Olímpics de Pequín (2008)
EFE / Frank May
A Catalunya, la gimnàstica artística començà a practicar-se al final del segle XIX en algun dels puixants gimnasos, juntament amb altres esports com l’esgrima o la lluita. Alguns dels més destacats foren el gimnàs Colón, el Tolosa o el Solé. L’any 1900 es realitzaren les primeres exhibicions gimnàstiques a Barcelona. Durant el primer terç del segle XX la cultura física es difongué per tot Catalunya i la gimnàstica artística anà prenent forma. Després de la Guerra Civil Espanyola, l’any 1941, es reinstaurà el Campionat d’Espanya, creat el 1930, i Octavi Soldevila guanyà la medalla d’or en l’exercici de mans lliures. El 1945, juntament amb Salvador Torrella, Josep Queraltó, Pedro Rodríguez, Claudio Moyano i Antoni Buxó, formà part del primer equip català que es proclamà campió d’Espanya per equips. El 1945 també s’organitzà el primer Campionat de Catalunya i hi participaren el Gimnàs Garcia Alsina, el Centre Gimnàstic Barcelonès, el Gimnàs Blume, el Gimnàs Motiño, el Gimnàs Barcino i el Gimnàs Tiberghien. L’any 1949 es confirmà el domini del Gimnàs Blume gràcies a Joaquim Blume, campió absolut d’Espanya deu anys consecutius (1949-58) i campió d’Europa (1957). En aquella època també destacaren Lluís Abaurrea, subcampió d’Espanya en diverses ocasions darrere de Blume o de Lluís Valbuena, campió d’Espanya (1959). En categoria femenina, el Campionat d’Espanya fou reinstaurat el 1953. A partir del 1954 algunes gimnastes catalanes establiren vincles amb gimnastes d’Alemanya i Suïssa i el nivell català millorà considerablement. Renata Müller fou campiona d’Espanya tres anys consecutius (1954-56), Elena Blume, germana de Joaquim Blume, aconseguí el títol l’any 1957, i Elena Artamendi el guanyà en set ocasions (1958-64). La selecció catalana de la dècada de 1950, entrenada pel suís Fritz Lehman, dominava el Campionat d’Espanya i tenia un nivell similar a suïssos i japonesos. Tant és així, que la selecció espanyola masculina i femenina estava conformada majoritàriament per gimnastes catalans. Al juliol del 1955 s’organitzaren a Barcelona els Jocs Mediterranis. Per sobre de tots els esports i atletes destacà Joaquim Blume, guanyador de cinc de les sis proves gimnàstiques a excepció del cavall de salts. Fou el primer classificat en la general, però la selecció espanyola acabà quarta, fet que demostra la gran diferència que hi havia entre Blume i la resta de gimnastes espanyols. Entre el 1956 i el 1958 Joan Antoni Samaranch impulsà els Premis de Barcelona de gimnàstica artística, en els quals participaren gimnastes de l’àmbit internacional. L’any 1959 Joaquim Blume morí en un accident d’avió en què també perderen la vida els gimnastes Josep Aguilar, Pau Müller i Raül Pajares. Tot i aquesta gran pèrdua, la gimnàstica catalana estava en un moment àlgid i el 1960 set gimnastes catalans participaren en els Jocs Olímpics de Roma: Elena i Montserrat Artamendi, Maria Rosa Balaguer, Renata Müller, Emili Lecuona, Enric Montserrat i Lluís Valbuena.
Els anys seixanta començaren a aparèixer les primeres escoles gimnàstiques; el 1963 es creà l’Escola de Gimnàstica Sant Miquel, poc després es fundà el Club Pinadell, i els anys setanta es crearen diversos clubs centrats en gimnàstica artística en centres docents, com l’Escola de Gimnàstica Sant Miquel, l’Agrupació Esportiva Sarrià, el Club La Salle de Gràcia o el Club de la Institució Pedagògica Sant Isidor. Els gimnastes més destacats de l’època foren Anna Elena Sánchez Blume, filla d’Elena Blume, que guanyà el Cam-pionat d’Espanya en tres ocasions (1967, 1968, 1969) i Albert Llorens, campió d’Espanya (1969). Per la seva banda, la FCG organitzà diversos torneigs internacionals sota la presidència de Joan de la Llera, i el 1969 se celebrà la primera edició del Memorial Joaquim Blume, conegut també com a Critèrium Internacional Ciutat de Barcelona. El guanyador fou Meinhar Berchtold; Albert Llorens fou el català més ben classificat ja que aconseguí la medalla de bronze. El 1971 es creà la prova femenina de la competició, coneguda com Trofeu Internacional Catalunya: la catalana més ben classificada de la història del torneig fou Lídia Castillejo, que aconseguí la medalla de plata l’any 1985. Durant la dècada de 1970 sobresortiren gimnastes com Joan Quintana, Josep Maria Pallarès, i en especial Pepita Sánchez, que participà en els Jocs Olímpics de Munic (1972). Poc després despuntà Miquel Soler, campió de quatre Campionats d’Espanya (1981-84). Feia dotze anys que cap gimnasta català no aconseguia el títol estatal. També fou el primer català que guanyà el Critèrium de Barcelona l’any 1984. Al mateix temps destacaren alguns gimnastes olímpics com Aurora Morata, Marta Artigas, Núria Belchi, Lídia Castillejo o Miquel Àngel Rubio. Alguns dels gimnasos més actius d’aquella època eren La Salle de Gràcia, el Gimnàs Vilanova, el Club Gimnàs Guinardó, el Gimnàs Nòrdic, el RCD Espanyol, l’EGR Barcelona o el Club Gimnàstic Català. L’any 1988 el Comitè Olímpic Internacional (COI) instaurà el Memorial Joan de la Llera, trofeu de plata que aconseguia el primer i la primera gimnasta espanyola de la classificació general del Memorial Joaquim Blume. El 1990 s’inaugurà el Palau Sant Jordi de Barcelona amb l’organització d’aquesta competició; les seves instal·lacions també foren seu de les proves de gimnàstica artística masculina i femenina dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Al final de la dècada de 1990 i al principi del segle XXI la gimnàstica artística prengué força amb una nova fornada de gimnastes com Andreu Vivó, Marta Cusidó, Víctor Cano, Tània Gener i especialment el doble campió olímpic Gervasi Deferr.
La FCG organitza anualment el Campionat de Catalunya de gimnàstica artística en l’àmbit individual, per equips i de clubs, en totes les modalitats i categories d’edat. També organitza la Copa Catalana de gimnàstica, creada el 1989 per promocionar la pràctica d’aquest esport entre els més joves. El 1985 es crearen tres centres de tecnificació de gimnàstica: el Patronat Municipal de Vilanova i la Geltrú, el Club Natació Granollers i el Gimnàs de La Foixarda de la FCG. Els anys noranta, però, només es mantenia el de La Foixarda. Des del 1989 molts dels gimnastes d’alt nivell també entrenen al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. L’any 2012 hi havia una quarantena de clubs de gimnàstica artística inscrits a la FCG; alguns d’aquests eren l’Associació Gimnàstica Artística Vilassar de Mar, el Club de Gimnàstica EGIBA, el Club de Gimnàstica la Mina Gervasio Deferr, el CE INEF de Barcelona, el CE INEF de Lleida, el CG Llenas, el CG Mataró, el CG Sant Boi, el CG Terrassa, el CG Vic, el Gimnàs Artístic Esportiu Rubí o el Salt Gimnàstic Club.