El terreny de joc és una superfície llisa rectangular (40 × 20 m), dividida en dues parts, que presenta una àrea que només pot utilitzar el porter i que envolta cadascuna de les porteries, que fan 3 × 2 m.
Els orígens de l’handbol
Es reconeix com un antecedent de l’handbol el denominat Joc d’Ucraïna, que es practicava a l’antiga Grècia. En aquest joc, descrit per Homer a l’Odissea, els participants havien de procurar que una pilota de la mida d’una poma no toqués el terra. A l’època romana, el metge Claudi Galè recomanava als seus malalts la pràctica d’un esport denominat harpastum, que es practicava manipulant una pilota amb les mans.
Els orígens de l’handbol modern, però, se situen al final del segle XIX, cap al 1892. Fonamentalment es parla de tres precursors: Konrad Koch, que creà el raffballspied, una activitat esportiva molt semblant a l’handbol actual com a entrenament complementari per a la preparació dels gimnastes; Holger Nielsen, que desenvolupà el haandbol a Dinamarca el 1898, i Max Heiser, professor berlinès que l’any 1907 dissenyà un joc denominat torball, el qual fou modificat dos anys més tard pel seu compatriota Carl Schelen, que l’anomenà handball. Aquest joc s’inspirava en el futbol, fins i tot en mantenia les regles, però es jugava amb les mans. Per aquest motiu, l’handbol es començà a jugar entre dos equips compostos per onze jugadors i en un camp de futbol. L’handbol es popularitzà a Alemanya i es convertí en un esport oficial. Curiosament, sembla que, pel fet que alguns mariners alemanys el practiquessin, també s’estengué la pràctica d’aquest esport a l’Uruguai, on es desenvolupà amb el nom de Balón uruguayo, de la mà del professor Antonio Valeta.
El 1928 es fundà, amb motiu dels Jocs Olímpics d’Amsterdam, la Federació Internacional Amateur d’Handbol (IAHF). Un dels membres fundadors fou el nord-americà Avery Brundage, que posteriorment presidí el COI. El 1933 l’handbol s’inclogué en el programa olímpic i l’especialitat d’handbol d’onze debutà als Jocs de Berlín (1936), on Alemanya obtingué l’or olímpic. El 1946, representants de Dinamarca, Finlàndia, França, els Països Baixos, Noruega, Polònia, Suècia i Suïssa constituïren la Federació Internacional d’Handbol (IHF).
L’handbol a Catalunya
Handbol d’onze
L’historiador de l’handbol Lluís Miracle, en el seu llibre El Handbol a onze català (1982), situa l’inici d’aquest esport a Catalunya després de la Guerra Civil Espanyola. La pràctica es limitava, aleshores, quasi de forma exclusiva, a centres militars com la Escuela Central de Educación Física de Toledo o la Escuela Naval de El Ferrol. A Barcelona, la primera exhibició d’aquest esport tingué lloc al camp del Reial Club Deportiu Espanyol el 1928, que protagonitzà el Regimiento Alcántara. Sense gaire acceptació inicial, l’handbol arrencà quan el Frente de Juventudes de Barcelona l’incorporà a les seves activitats esportives amb la participació, fonamentalment, de jugadors provinents de regiments i batallons de Barcelona, i d’estudiants pertanyents al Sindicat d’Estudiants Universitaris (SEU).El 1941 es creà la Federación Regional de Cataluña, amb Pere Sust com a president. Al cap de poc, Josep Maria Ferré encapçalà una junta directiva formada, entre d’altres, per Àngel Jordà, uns dels primers tècnics d’handbol, l’àrbitre Tella i el periodista Albert Duran. El 1944, amb el nom de Torneo Antonio Correa Vèglisson (nom del Governador civil de Barcelona), l’ens federatiu català organitzà la primera competició oficial d’handbol. Hi participaren el Futbol Club Barcelona, el Frente de Juventudes i el SEU de Barcelona, l’equip de la Policía Armada y Tráfico (PAYT), el Batallón de Transmisiones, el Club Deportivo Hispano Francés i les Juventudes Alemanas (equip format per alumnes del Col·legi Alemany de Barcelona). En aquella època també es fundaren els equips del GEiEG de Girona (1943), el Club Balonmano Granollers (1944) i el Sabadell (1947), a partir de l’equip creat pel Frente de Juventudes a la capital vallesana. Des de l’inici de la competició oficial en l’especialitat d’handbol d’onze i fins l’any 1959, el FC Barcelona aconseguí cinc Campionats d’Espanya i onze de Catalunya, el BM Granollers s’imposà en dues edicions de cadascun i la Unió Atlètica Sant Gervasi guanyà dos Campionats de Catalunya.
Jugadors catalans olímpics
El primer partit internacional registrat de l’handbol català es disputà el 12 de juny de 1947 entre les seleccions de Barcelona i Lisboa a l’estadi d’As Salesias de la capital portuguesa. El debut de la selecció espanyola es produí el 19 de març de 1949 al Camp de Les Corts. Només un jugador d’aquell equip que s’imposà a la selecció francesa no era català; en destacaren Josep Rodés, Miquel Cabré, Joan Barbany, José Antonio Cabrera, Joan Cañadell i Joaquim Compte, entre d’altres.Durant la dècada de 1950 es crearen nous equips, com la Salle Montcada (1950), el CF Arrahona, presidit per Francesc Casas (1950), l’Handbol Sant Quirze, en aquell moment anomenat Acció Catòlica (1953), l’OAR Gràcia, de Sabadell (1953), el CD Nuestra Señora de Montserrat, de Girona, actual UE Sarrià (1955), l’Handbol La Roca (1956) o l’Handbol Sant Esteve de Palautordera (1956). Pel que fa a l’handbol femení, existí una competició estatal durant tres temporades que desaparegué el 1955.
El pas cap a l’handbol de set
La pràctica d’aquest esport als països centreeuropeus, on el clima dificulta el joc a l’aire lliure, sumat a la facilitat que suposa una instal·lació de joc més petita, provocà l’aparició i popularització de l’handbol de set. El declivi de la pràctica esportiva original també respon a la proliferació de sistemes tàctics ultradefensius que provocaven la concentració del joc en les zones de finalització i la pèrdua de l’espectacularitat inicial del joc, per la qual cosa minvà l’interès dels espectadors. Aquestes dues modalitats coexistiren durant el final de la dècada de 1950. Al mes de febrer del 1959, al camp de les Corts, és jugà l’últim partit oficial a Espanya d’handbol d’onze entre el BM Granollers i el CD Sabadell. El 1960 la Federació Espanyola anuncià la suspensió provisional de les competicions d’onze.
Partit jugat l’any 2009 entre les seleccions catalana i egípcia d’handbol
Federació Catalana d'Handbol
La temporada 1958-59 es disputà la primera Lliga estatal d’handbol de set, que guanyà el BM Granollers. El domini de l’equip vallesà, campió de la darrera edició del campionat estatal d’handbol d’onze, fou aclaparador en la nova especialitat. Aconseguí deu títols fins la temporada 1973-74, i només l’Atlético de Madrid i el FC Barcelona (amb dos títols cadascun) pogueren trencar-ne l’hegemonia. Amb la nova especialitat, aparegueren noves entitats com l’Handbol Sant Fost (1960), que arribaria a la divisió d’honor al cap d’uns quants anys, l’Handbol Bordils (1961), un clàssic de l’handbol català, o el Ràpid Cornellà (1962). El 1960 també es recuperà la competició femenina, ja en l’especialitat de set, i l’equip de la Sección Femenina de Barcelona es proclamà campió d’Espanya. Posteriorment, assoliren aquest títol el Club Medina de Barcelona (1963) i, durant quatre temporades consecutives, el Picadero Jockey Club (1964-67). Aquest darrer equip fou qui aconseguí, la temporada 1969-70, l’últim títol. Després del Picadero, el Club Rancho Castelldefels, fundat el 1973, potser és l’equip femení més representatiu de l’època.
La consolidació
L’handbol de set s’inclogué per primera vegada en el programa de competició dels Jocs Olímpics de Munic (1972) en categoria masculina i en el dels Jocs de Mont-real (1976) en la femenina. Durant aquells anys començà a Espanya una mena de professionalització encoberta de l’handbol. Un club alacantí, el CD Obras del Puerto, aconseguí el patrocini d’una empresa constructora local. Arran de l’acord amb la Compañía Alicantina de Promociones Inmobiliarias, SA, el club, que passà a anomenar-se Club Balonmano Calpisa, obtingué un potencial econòmic que li permeté contractar els millors jugadors del moment i, de la mà d’un tècnic granollerí, Miquel Roca, capgirar l’ordre que fins el moment havia mantingut l’handbol a Espanya. El Calpisa es proclamà quatre anys consecutius campió de Lliga (1975-78) superant l’Atlético de Madrid i el FC Barcelona. Alhora, l’handbol català assolí una fita històrica. El BM Granollers, dirigit per Joaquín Crespo Quini, s’adjudicà el primer títol internacional d’un equip estatal en imposar-se en la final de la Recopa (1976) al Grün-Weiß Dankersen danès.
El 1982 es creà la Federació Catalana d’Handbol (FCH), sota la presidència de Joan Casellas i Xirgu (1982-88), i un any després reaparegué la selecció catalana masculina que al desembre del 1983 celebrà un doble enfrontament contra Iugoslàvia, a Girona i Granollers.
L’època daurada de l’handbol català
El 1983 la secció d’handbol del FC Barcelona incorporà Valero Rivera com a entrenador del seu primer equip. Començà una època plena d’èxits esportius que es prolongà fins al seu comiat el 2003. L’equip blaugrana dominà les competicions estatals i internacionals de manera aclaparadora i guanya deu Lligues, deu Copes del Rei i set Copes Asobal en l’àmbit espanyol i sis Copes d’Europa, cinc Recopes, una Copa EHF i cinc Supercopes d’Europa en l’àmbit continental. La temporada 1999-2000, el Barça conquerí les set competicions que disputà, fita mai igualada. També el BM Granollers aconseguí durant aquests anys reeditar els èxits del passat i, sota la presidència de Joan Mundet i la direcció tècnica de Manolo Montoya, guanyà la Copa Asobal (1994) –en una final disputada contra el FC Barcelona– i, en l’àmbit internacional, conquerí la Copa EHF (1995, 1996).
Pel que fa a les seleccions catalanes, el 2000 reaparegué la masculina, dirigida per V. Rivera, que s’imposà a la sueca, campiona del món, en un partit al Pavelló Olímpic de Granollers, que feu un ple total a les graderies. Posteriorment, sota les ordres de Manolo Montoya, participà a la Japan Cup (2003) i disputà diversos partits amb seleccions de primera categoria internacional com Sèrbia-Montenegro, Eslovènia o Egipte. El combinat femení, dirigit per Toni Gerona, disputà el prestigiós torneig internacional de Corea del Nord (2002) amb les jugadores Laura Álvarez, Alejandra González, Laura Jiménez i Rosa M. Plaza (Esportiu Castelldefels), Jasmina Berenguer, Estel Gatell, M. Carme González, Marta Pérez i Núria Ramon (UE Lleida), M. Àngels Cerezo i Vanesa Garrido (H. Gavà), Joana Lorenz (H. Amposta), Yolanda Maldonado i Noemí Pérez (H. Arrahona) i Basilia Maturana (H. Vilanova del Camí). I també jugà destacats partits internacionals amb Islàndia, Suècia i Angola.
Els darrers anys
Els ajustos econòmics que el BM Granollers es veié obligat a realitzar feren que el club vallesà desaparegués dels llocs capdavanters que ocupava. El FC Barcelona, de la mà de Xesco Espar, aconseguí la setena Copa d’Europa (2005) i, en l’àmbit estatal, un títol de Lliga (2006), tres Copes del Rei (2007, 2009, 2010) i la Copa Asobal (2010), però perdé la total supremacia a la qual estaven acostumats els seus seguidors. Amb Xavier Pascual a la banqueta, la temporada 2010-11 el Barça aconseguí el títols de Lliga i Copa d’Europa.
Una vegada reconquerit el lideratge en les competicions principals, la salut de l’handbol català sembla assegurada en un futur. Si ens fixem en els resultats de les seleccions catalanes de base en els Campionats d’Espanya trobem una estadística excel·lent. A tall d’exemple, durant les últimes cinc temporades de les trenta participacions dels equips catalans de base en categoria juvenil, cadet i infantil, tant masculina com femenina, s’han aconseguit un total de 14 medalles (8 d’or, 3 de plata i 3 de bronze).