Els seus orígens es remunten al 1882, quan el pedagog Jigoro Kano obrí la primera escola de judo a Tòquio. Kano codificà la seva pràctica, eliminant les parts perilloses del jujutsu, i emfatitzà els seus principis filosòfics. El judo permet només el contacte entre judokes (nom que reben els seus practicants) amb les mans nues i prohibeix determinats cops i luxacions considerats perillosos. Té com a principi aprofitar la força de l’adversari per a desequilibrar-lo i tirar-lo al terra i mantenir-lo sotmès. Les tècniques emprades són un conjunt d’accions coordinades que tenen per objecte projectar, immobilitzar, estrangular o luxar una articulació del cos del contrincant. El combat té una durada de cinc minuts en la categoria masculina i quatre en la femenina. La competició es compon de diversos combats fins que un competidor aconsegueix la puntuació màxima (ippon). És practicat en una sala (dojo) damunt d’una superfície quadrada (tatami), plana i horitzontal confeccionada amb planxes que esmorteeixen l’impacte de les caigudes. Els judokes vesteixen el judogui, uniforme compost per uns pantalons i una jaqueta lligada mitjançant un cinturó el color del qual varia segons el grau de coneixement. El nivell de coneixements d’un judoka s’expressa, successivament, en sis kyus i deu dans. El kyu és el grau oficial corresponent al nivell de coneixements bàsics d’un judoka, en ordre creixent de l’últim al primer, reconeguts per les escoles i identificats per un cinturó d’un color determinat. El pas d’un kyu a un altre es produeix mitjançant un examen. El sisè kyu, el grau inferior, s’identifica amb un cinturó blanc; el cinquè, amb un cinturó groc; el quart, amb un cinturó taronja; el tercer, amb un cinturó verd; el segon, amb un cinturó blau, i el primer, amb un cinturó marró. El dan és la categoria oficial reconeguda per la Federació Internacional de Judo (IJF) que estableix deu graus, l’inferior és el primer dan. El cinturó negre correspon al nivell tècnic del primer al cinquè dan, a partir del sisè fins al vuitè es llueix el cinturó de franges de color vermell i blanc i per al novè i desè el cinturó és de color vermell. El canvi d’un grau a un altre es produeix mitjançant un examen convocat per les federacions nacionals. Només disset judokes han aconseguit arribar al desè dan.
Mikinosuke Kawaishi, pioner d’aquest esport a França, és considerat l’introductor del judo a Europa. El primer club, el Budokwai, fou fundat per Gonji Kozumi a Londres el 1918. El primer torneig internacional es disputà el 1926. Durant el període d’entreguerres la pràctica del judo es va estendre arreu del continent. El 1947 es fundà la Unió Europea de Judo. Al cap de quatre anys es creà la IJF i el 1951 se celebraren els primers Campionats d’Europa. El Japó organitzà els primers Campionats del Món cinc anys més tard. El judo fou esport de demostració en els Jocs Olímpics del 1964 a Tòquio i entrà a formar part del programa olímpic en els Jocs de Munic celebrats el 1972. El judo femení no fou inclòs fins als Jocs disputats a Barcelona el 1992. La competició es divideix en set categories de pes. En categoria masculina: pes superlleuger (fins a 60 kg), pes semilleuger (fins a 65 kg), pes lleuger (fins a 75 kg), pes semimitjà (fins a 78 kg), pes mitjà (fins a 86 kg), pes semipesant (fins a 95 kg), pes pesant (més de 95 kg); i en categoria femenina: pes superlleuger (fins a 48 kg), pes semilleuger (fins a 52 kg), pes lleuger (fins a 56 kg), pes semimitjà (fins a 61 kg), pes mitjà (fins a 66 kg), pes semipesant (fins a 72 kg), pes pesant (més de 72 kg).
El judo a Catalunya
A Catalunya el judo arribà a través de Henry Birnbaum, deixeble del mestre Kawaishi a París, que el 1951 inaugurà l’Acadèmia de Judo i Jujutsu, posteriorment anomenada Club Judo Barcelona. El 1952 es creà la Delegació Catalana de Judo, que restà integrada a la Federació Catalana de Lluita fins el 1965, any que es fundà la Federació Catalana de Judo i de Disciplines Associades que té més de cent clubs afiliats. El 1952 es disputà el primer torneig a Catalunya, del qual es proclamà campió Josep Pons. L’any següent s’organitzà el primer Campionat de Catalunya a Barcelona i més tard el primer Campionat d’Espanya on els judokes catalans van assolir diversos títols. El 1958 se celebrà el Campionat d‘Europa de judo a Barcelona en què l’equip estatal obtingué quatre medalles de bronze de la mà de judokes com els catalans Enric Aparicio i Josep Pons. El 1969 començà a disputar-se el Trofeu Internacional de Judo Festes de la Mercè que el 1978 va incloure la participació femenina. El 1991 Barcelona acollí la celebració del Campionat del Món de judo. Alguns dels clubs catalans més destacats foren el pioner Club Judo Barcelona, el Club Judo Badia, el Gimnàs Judo Condal, el Club Esport-7, el Gimnàs Marín, el Club Judo Louis i el Bushido. Entre els judokes catalans més rellevants, a banda dels esmentats Aparicio i Pons, trobem Josep Busto (campió d’Espanya durant cinc anys consecutius entre el 1955 i el 1960), Alicia Alonso, Josep Carrió, Víctor Manuel Gaspar, Maurici Casasayas, Francesc Talens, Cristina Curto, Ramon Sans, Joan Enrich, Ferran Cabañó, Xavier González o Jaume Griñó.