OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

kick-boxing

Altres esports de combat
El bicampió del món de kick-boxing, César Córdoba, fent una high kick
Federació Catalana de Kick-boxing i Muay-Thaï / Bilbo
esports esport
Esport de combat originari del Japó.

Fou creat als anys seixanta del segle XX per Kenji Kurosaki com a variant de la boxa tailandesa tradicional. Barrejà tècniques pugilístiques amb altres de provinents d’arts marcials com el karate, d’aquí el seu nom: kick (‘donar puntades’) i boxing (‘boxejar’). Els seus practicants competeixen com a amateurs o com a professionals. Hi ha sis disciplines de competició dividides en categories de pes: oriental, americana, light-contact, semi-contact, defensa personal i grappling. Diverses federacions i associacions en regulen la pràctica i organitzen les diferents competicions.

Els combats enfronten dos competidors descalços que vesteixen pantalons curts i van protegits amb casc, guants i tibials encoixinats i protectors bucals i genitals. En categoria femenina són obligatoris els protectors de pits. Es disputen en quadrilàters de mesures idèntiques als de la boxa. Consten d’assalts cronometrats de durada diversa segons la competició i l’entitat organitzadora, amb un minut de descans entre ells. En competicions amateurs solen ser tres assalts de tres minuts de durada. A les finals es disputen tres assalts de dos minuts i en competicions d’exhibició s’acostumen a celebrar únicament dos assalts. Els professionals disputen més de cinc assalts, deu en els Campionats d’Europa i dotze en els mundials. Els encarregats de supervisar i puntuar els combats són els tres àrbitres de taula i un quart, el jutge principal, que se situa damunt el quadrilàter. El reglament genèric no permet els cops amb els colzes ni amb els genolls, tampoc no són vàlids els cops als malucs, les parts baixes i els genitals, ni les projeccions, les agafades o els cops donats amb la mà oberta. Estan autoritzats els cops de puny i cama per damunt dels malucs, les escombrades i els low-kicks (cops amb la cama a la cuixa). El guanyador del combat és el competidor que noqueja l’adversari per KO o aquell que acumula un major nombre de punts durant els assalts.

Esdevingué molt popular al Japó i aviat es va estendre a països nord-africans, els EUA i Austràlia. Destacaren esportistes com Bill Wallace, Benny Urquídez, Christian Guillaume, Tatsuyuki Suzuki, Rob Kaman, Ernesto Hoost, Dennos Alexio o els pioners Patrick Brizon i Jan Plas. A l’Estat espanyol arribà el 1978 de la mà de Dominique Valera, karateka que practicà full-contact i fou seleccionador estatal. Fou llavors quan el full i light-contact s’integraren com a disciplines associades a la Federació Espanyola de Karate (FEK) fins que el 1988 es creà l’Associació Espanyola de Kick-Boxing. No fou fins el 1996 quan aquesta agrupació es constituí com a Federació Espanyola de Kick-Boxing, ens reconegut el 1997 pel Consejo Superior de Deportes.

A Catalunya els membres de l’Associació Kick-Boxing Muay-Thaï Catalunya constituïren, el 2002, la Unió Catalana de Kick-Boxing (UCKB), que sis anys després es convertí en la Federació Catalana de Kick-boxing i Muay-Thaï (FCKBMT), ens reconegut pel Consell Català de l’Esport que aplegà una trentena de clubs afiliats i una quinzena d’adherits. Els més reconeguts foren el KO Verdún, el Club Esportiu Sparta, el Club Bruc Fitness, l’Associació Kick-Boxing Muay-Thaï Catalunya, el Club Dok Suri, el Club Àlex Torres, el Club Leones, el Gimnàs Black Bull i el Sant Jordi. Entre els pioners a Catalunya destacaren José Luis Aroca, Víctor Amat, Rafa Martín i Joan Josep Albuixech. Alguns dels seus alumnes arribaren a ser campions internacionals, com Carlos Heredia, César Córdoba, Loli Sugar Muñoz, José Ramón Sánchez, Chinto Mordillo, Xavi Moya, Oscar Biel, José Manuel García Figueras o Amadeu Peña.

Col·laboració: 
Carles Viñas

Llegir més...