OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

patinatge sobre rodes

Patinatge

Sumari de l’article

Kevin Bordas fent un exercici de precisió
FEDERACIÓ ESPANYOLA DE PATINATGE
esports esport
Esport que consisteix a lliscar sobre una superfície llisa amb uns patins.

En funció de la disposició de les rodes, podem distingir els patins quad i els patins en línia. Els primers són patins de quatre rodes que són formats per una bota muntada sobre una guia, la qual disposa d’un eix frontal i d’un eix posterior, amb dues rodes situades en paral·lel en cadascun d’ells, formant una base quadrada o rectangular. Si tenen fre, aquest és frontal i generalment de cautxú. Els patins quads també s’anomenen patins “de quatre rodes” o “tradicionals”, malgrat que els primers patins que van existir foren en línia i que els patins en línia més comuns també disposen de quatre rodes. La referència al caràcter tradicional dels quads es pot explicar a partir de la idea que els primers patins en línia quedaren com un giny experimental i no fou fins a l’aparició dels patins quads que aquests es popularitzaren arreu del món. Pel que fa als patins en línia, aquests disposen d’una bota muntada sobre una guia amb quatre eixos a la línia central, on es col·loquen les rodes una davant de l’altra, formant una línia longitudinal al llarg de la planta del peu. Els patins en línia més habituals tenen quadre rodes, però n’hi pot haver des de dues fins a cinc. Cada tipologia pot ser més o menys adequada, depenent de la modalitat de patinatge que es practiqui (patinatge artístic, de velocitat, urbà) i les característiques físiques i tècniques del patinador. Altres elements com la rigidesa i la posició de la bota respecte a la guia, la mida i duresa de les rodes, els rodaments i el fre, també varien segons aquests requeriments tècnics i les preferències dels patinadors, però aquestes característiques són compartides pels patins en línia i els patins quad. L’especialització i els avenços tècnics en la construcció de patins en línia han fet que els quads hagin perdut força i gairebé n’hagi desaparegut l’ús, tant en les disciplines urbanes com també en la disciplina esportiva de patinatge de velocitat.

L’inici del patinatge sobre rodes modern a Europa i a Catalunya

Els primers patins en línia que construïren, durant el segle XVIII, inventors com el belga instal·lat a Londres John Joseph Merlin, estaven inspirats en un primer disseny d’un holandès anònim que, dècades abans, havia volgut traslladar el sistema dels patins sobre gel a l’asfalt. Tanmateix, aquells primers patins presentaven problemes de control, especialment en la frenada, de manera que es feia difícil la seva popularització. No fou fins la dècada de 1860, que l’americà James Leonard Plimpton superà el problema de mobilitat i control dels primers patins en línia, aprofitant uns nous dissenys en format quad i afegint-hi un fre de cautxú. Aquell nou giny es convertí en un dels primers patins moderns, amb rodes orientables, i el seu ús tingué bona acceptació arreu dels Estats Units d’Amèrica i d’Europa. Paral·lelament a la seva presència en el món de l’espectacle, cap a la dècada de 1870 es popularitzà l’ús dels patins pels estaments aristocràtics, en l’àmbit de l’oci i el lleure, especialment als Estats Units, França, Alemanya i el Regne Unit, on es construïren desenes de pistes. Aquests locals foren coneguts arreu com skating rinks. Al final del segle XIX, amb l’interès creixent per les pràctiques esportives de les classes populars, el patinatge sobre rodes reprengué força i generà diverses modes, algunes de les quals foren els embrions dels esports moderns sobre patins com l’hoquei sobre patins, el patinatge artístic o el patinatge de velocitat. L’any 1905 es fundà a Anglaterra l’Amateur Hockey Association i al cap de cinc anys es creà a París la primera federació de patinatge que englobava les tres modalitats del patinatge esportiu modern (Fédération des Patineurs à Roulettes de France). Paral·lelament, el seu ús al carrer també s’anava popularitzant, en l’àmbit del lleure i del joc infantil. Aquesta pràctica esportiva superà les dues guerres mundials i, cap als anys vuitanta, aparegueren els primers usos esportius informals sobre patins, com ara les roller disco o el freeskate urbà. Paral·lelament a les disciplines esportives tradicionals, aquestes noves modes s’anaren democratitzant i consolidant al llarg de dècades fins a aconseguir una massa social important que practicava el patinatge urbà en patins arreu del món occidental. A Catalunya, començaren a popularitzar-se les disciplines de patinatge artístic i de curses a mitjan anys quaranta, moment en el qual l’hoquei sobre patins català ja gaudia d’una certa promoció internacional, aconseguida a partir de la celebració dels Campionats del Món d’hoquei sobre patins del 1951 i 1954, a Barcelona. L’artístic i la velocitat es començaren a practicar de manera oficial a partir del 1945 i, inicialment, de forma conjunta en celebracions on es disputaven les tres disciplines de patinatge. Per la seva banda, el patinatge urbà gaudí d’un gran impuls durant la dècada de 1990 i es consolidà, al llarg de les següents dècades, com una pràctica urbana més de moltes ciutats del territori català.

El patinatge artístic sobre rodes

Consisteix en la realització d’elements tècnics i artístics a través del cos amb acompanyament musical. La competició té lloc en un espai comú, sense oposició i amb participació alternativa, de forma individual o amb la cooperació d’altres patinadors. L’objectiu és aconseguir la màxima puntuació dels jutges. Entre els criteris de valoració, es poden combinar l’equilibri del cos, la precisió i consistència del traçat com també el mèrit tècnic i la impressió artística, entre d’altres. Hi ha categories per a patins quads i per a patins en línia, malgrat que aquests segons no tenen el protagonisme dels primers, que mantenen la seva hegemonia pel que fa al nombre de practicants, competicions i reglaments arreu del món. Les especialitats del patinatge artístic sobre rodes són les següents: figures obligatòries, lliure, parelles de dansa, solo dance, parelles d’artístic, grup de xou i precisió. En les figures obligatòries, es realitzen diverses repeticions de cercles amb elements tècnics simples o combinats. En lliure, hi intervenen dos programes, un de curt, amb sis elements obligatoris, i un de llarg, on hi ha un mínim d’elements obligatoris i la resta són de caràcter lliure. Si un patinador participa en la prova lliure i en la de figures obligatòries en una mateixa competició, s’elabora la classificació en combinada. Les parelles de dansa executen dues danses obligatòries, seguint uns diagrames estipulats en el reglament, una dansa original amb música de ritmes tradicionals i una quarta dansa amb ritme definit però d’elecció lliure. En solo dance, es competeix individualment i consta de dues parts: dues danses obligatòries, on se segueixen els passos de la dona del diagrama, i un programa de dansa lliure. En les parelles d’artístic, es porta a terme un programa curt i un de llarg, ambdós amb elements obligatoris descrits en el reglament. En els grups de xou sènior, hi ha categories per a grups grans i per a grups petits, segons el nombre d’integrants del grup, d’acord amb el reglament. En aquestes modalitats s’hi explica una història mitjançant suport musical i expressió corporal sobre patins i no són permesos elements tècnics propis de la modalitat de parelles o de la modalitat d’individual, així com està limitat el nombre d’elements típics de precisió. Finalment, els grups de precisió consisteixen en un nombre de patinadors determinat pel reglament, que patinen en formació i que han de realitzar un mínim de maniobres fonamentals incloses en el reglament.

El patinatge artístic sobre rodes a Catalunya

El patinatge artístic a Catalunya arrenca durant la dècada de 1940 i fou un referent a l’Estat espanyol en la promoció i l’excel·lència d’aquest esport, fet que continua vigent l’any 2012, amb 231 clubs federats i 10.259 llicències a la Federació Catalana de Patinatge. L’any 1945 es fundà el Club Patín, amb motiu de la inauguració de la primera pista oficial de patinatge artístic i curses, a la plaça de Calvo Sotelo (actualment plaça de Francesc Macià) de Barcelona. En aquesta mateixa pista se celebrà el primer Campionat de Catalunya el 6 de gener de 1946, en què foren convidats diversos campions del patinatge europeu com Fernand Leemand i Elvire Collins, Ursula Wehrli i Karl Peter. El 1948, alguns patinadors amb seu a Catalunya, com Edurne Echevarreta, i la parella formada per Jaume Viñas i Marcela Trullols, representaren la selecció espanyola per primera vegada en el Campionat d’Europa de San Remo (Itàlia). L’any 1956, Barcelona fou la seu dels Campionats del Món de patinatge artístic (també de velocitat) i es creà l’Escola de Patinatge Artístic en el mateix Club Patín, on es congregava bona part dels patinadors espanyols d’alt nivell. En aquest context, el subcampió del món italià, Piero Baressi, fou un dels referents tècnics del patinatge artístic català i espanyol durant els anys 1950 i 1960. Més tard, el succeïren grans entrenadors catalans com Jordi Petit, Rosa Maria Pey o Carlos Mur. Alguns dels referents del patinatge artístic català són, en categoria individual, Jaume Viñas, Marcela Trullols, Edurne Echevarreta, Maria Cano, Montserrat Viadé, Jesús Soler, Montserrat Ribera, Ricard Planiol, Natàlia Ridau, Rosa Maria Pey, Rosa Maria Laguna, Clemente Cerezo, Laura Sánchez, Kevin Bordas, i, en categoria parelles mixtes, Jaume Viñas i Marcela Trullols, Ester i Germán Gil, Carlos i Olga Mur, Jordi i Montse Dalmau. El 21 de gener de 2000 es va donar el tret de sortida de la modalitat de grups xou a Catalunya, amb la primera final d’exhibició celebrada a Vilanova i la Geltrú. El mateix any, la ciutat italiana de Bolonya n’organitzà el primer Campionat Europeu oficial. L’any 2001, es va organitzar el primer Campionat de Catalunya de grups de xou, que també fou el primer espanyol. El Club Patinatge Artístic Olot aconseguí la primera medalla d’or de moltes, sis de les quals en Campionats del Món d’aquesta modalitat. Altres clubs catalans de renom internacional en la modalitat de grup de xou són: Club Patinatge Sant Celoni, Club Patinatge el Masnou, Reus Deportiu, Fundació Blanes i Unió Esportiva Horta, entre molts d’altres.

El patinatge de velocitat sobre rodes

Cursa del Campionat de Catalunya de patinatge de velocitat del 2012
CP DELTA PRAT
Consisteix en la disputa de curses sobre una distància determinada, normalment en una pista ovalada i amb participació simultània. Es pot competir individualment o per equips. Els tipus de proves i les normatives, així com els elements tècnics i tàctics, són similars al patinatge de curses sobre gel, de manera que sovint trobem patinadors que combinen ambdues especialitats, segons l’època de l’any. Els patins utilitzats fins al final del segle XX foren els quads. Tanmateix, arran de les millores tècniques aplicades a les configuracions dels patins en línia, aparegudes a partir dels anys vuitanta, es va produir una substitució progressiva i gairebé total dels quads pels patins en línia arreu del món i en totes les proves i modalitats. Els elements obligatoris per a les proves competitives són els patins, el vestit i el casc, que ha de ser homologat per organismes oficials, segons el reglament. Les diferents proves del patinatge de velocitat són la contrarellotge (200 m i 300 m), la distància curta (500 m), el mig fons (1.000 m, 2.000 m i 3.000 m), el fons (5.000 m, 10.000 m, 15.000 m i 20.000 m) i el gran fons (maratons i curses d’ultrafons). Les proves fins a distàncies de mig fons s’acostumen a dur a terme en pistes que han de tenir una longitud de corda de 200 m i una amplada de 6 m. Les proves de fons es fan tant en circuits tancats com en pista i les proves de gran fons en circuits tancats i circuits oberts que, habitualment, recorren els carrers asfaltats d’una ciutat. Les formes de puntuació de les diferents proves són les següents: curses per punts, sumant punts cada nombre determinat de voltes si es passa entre els tres primers; curses d’eliminació, en què s’eliminen patinadors de la cua cada nombre determinat de voltes; curses combinades, en què es combinen els punts i l’eliminació; curses per equips, en què es compta la posició del grup segons el pas per meta de l’últim component i pot ser d’eliminació o contrarellotge; curses de relleus a l’americana, i curses contrarellotge individuals. En les proves de gran fons, les maratons i les proves en circuits oberts tenen reglaments similars al seu homòleg atlètic, mentre que les proves d’ultrafons en circuit tancat acostumen a oferir algunes modalitats de relleus a l’americana.

El patinatge de velocitat sobre rodes a Catalunya

De la mateixa manera que el patinatge artístic, a mitjan anys quaranta, començaren a popularitzar-se les modalitats de patinatge de curses sobre rodes a Catalunya. Aquesta disciplina experimentà un gran auge a partir del 1945, any en què es disputà el primer Campionat de Catalunya. L’hegemonia dels velocistes catalans a l’Estat espanyol va ser absoluta i destacà Pepita Cuevas, que guanyà tres Mundials en la dècada de 1960. Durant aquelles primeres dècades del patinatge de curses, Catalunya en va ser el principal referent a la resta de l’Estat. Tanmateix, Aragó, Madrid i, sobretot, Navarra, superaren Catalunya pel que fa al nombre de clubs i patinadors, que l’any 2012 tenia 12 clubs i 324 llicències a la Federació Catalana de Patinatge. El patinatge català tenia, entre les seves files, patinadors medallistes i de renom com Pepita Cuevas, Sílvia i David Baños, Núria Pradells, Sandra Gómez i Marta Sánchez, entre d’altres.

El patinatge urbà

Engloba les activitats esportives i d’esbarjo que es desenvolupen, amb patins, en zones urbanes d’ús lliure i gratuït per al ciutadà, com carrils bici, parcs i jardins, carrers, places i voreres, tot compartint l’espai amb la resta d’usuaris. En l’àmbit popular, el concepte de patinatge pot dependre del context i referir-se a l’ús d’altres ginys de roda petita com els monopatins o els patinets, entre d’altres. Tanmateix, aquestes modalitats tenen altres nomenclatures angleses que les poden diferenciar del patinatge acadèmic, com per exemple skateboarding per a l’ús dels monopatins o scootering per a l’ús dels patinets. El patinatge urbà és una categoria que s’engloba en la definició d’esport urbà i, per tant, es tracta d’un element més de la vida social de les ciutats modernes que, com a tal, es conforma com a part activa i com a part receptiva de la cultura urbana. Es pot dividir en quatre disciplines, depenent del seu caràcter: el transport, que fa ús dels patins com a forma de desplaçament dins de la ciutat, el freestyle, que combina l’excel·lència tècnica amb elements artístics, el freeskate o streestkate, que recorre la ciutat combinant la tècnica del patinatge amb salts i girs moderats, i, finalment, l’agressiu, que cerca la fluïdesa i el lliscament a través de la interacció del patí amb elements del mobiliari urbà. Cada disciplina pot subdividir-se en diverses modalitats, com ara les roller disco, els salts amb o sense rampa o l’eslàlom en el cas del freestyle. Algunes d’aquestes disciplines, com el freestyle, inspiraren processos de creació de nous esports d’estructura moderna a partir del seu reconeixement per part de les federacions nacionals i internacionals de patinatge i de la creació de reglaments, competicions i espais de pràctica formal per a algunes de les seves modalitats. D’altra banda, també es poden trobar disciplines esportives importades al medi urbà, com ara el patinatge de velocitat o l’hoquei. En el cas dels patins, totes les disciplines i modalitats del patinatge urbà es poden desenvolupar amb patins quad o en línia, malgrat que els segons són majoria, atès que les seves característiques tècniques els fan més resistents, efectius i versàtils sobre els paviments irregulars propis de la ciutat.

El patinatge urbà a Catalunya. El cas de Barcelona

El freestyle és una modalitat del patinatge sobre rodes adaptat a l’entorn urbà
APB
De forma paral·lela a l’arribada de l’hoquei, l’artístic i la velocitat, a Catalunya els quads també s’utilitzaven com a mitjà de transport informal en trajectes intraurbans i el seu ús estava relacionat amb l’oci i el temps lliure infantil i adult. Un dels skating rink a l’aire lliure més coneguts pels pioners del patinatge urbà barceloní fou la pista del Cocodrilo Llorón, a la carretera de Castelldefels, que gaudí de força popularitat fins ben entrada la dècada de 1990 i el final de l’hegemonia dels patins quad. Entre les dècades de 1980 i 1990, una de les primeres zones d’aprenentatge de patinatge urbà, tal com el coneixem avui, fou l’antic parc de l’Escoxador (actualment parc de Joan Miró), on es reunien patinadors experimentats disposats a ensenyar els principis bàsics del patinatge i alguns trucs més avançats als patinadors novells. També es feien reunions de caràcter informal a la plaça de la Catedral. A partir de l’impuls dels Jocs Olímpics del 1992 i de la sortida al mercat de models de patins en línia molt assequibles i amb millores tècniques que els feien més versàtils en el medi urbà, Barcelona visqué un apogeu esportiu en què el patinatge entrà per quedar-s’hi. Un altre element que afavorí la penetració d’aquesta activitat fou l’obertura de diverses botigues de lloguer de patins en línia. Aquests elements estimularen l’aparició de noves zones de pràctica com ara la zona del Port Vell, des d’on començaren les primeres rutes multitudinàries de patinadors que es desplaçaven del port a la plaça de la Catedral i viceversa. Fou qüestió de pocs anys que aquestes rutes curtes comencessin a multiplicar-se tant pel que fa a la dificultat i llargada del recorregut com pel que fa al nombre d’assistents. Aprofitant l’èxit del patinatge urbà, l’any 1994 El Corte Inglés promocionà la primera de vuit festes dels patins de Barcelona, amb una participació de 15.000 patinadors en la seva primera edició, fet excepcional a Europa. En aquest sentit, Barcelona fou considerada una de les capitals europees del patinatge i modalitats homòlogues com l’skateboarding. L’acceptació del patinatge a la capital catalana anà guanyant practicants fins al punt que, una dècada després d’aquella primera festa dels patins, es crearen diverses escoles i iniciatives col·lectives de patinatge en línia, així com també associacions de patinadors urbans per tot Catalunya. Entre altres fites, l’any 2007 aconseguiren impulsar una modificació de l’ordenança municipal de circulació de vehicles de Barcelona per tal d’incloure els patinadors com a usuaris legítims del carril bici. El principal referent associatiu català d’aquests moviments fou l’Associació de Patinadors de Barcelona, que en el desè aniversari de la seva fundació (2003-13) reunia una massa social que doblava el nombre de llicències de la Federació Catalana de Patinatge (FECAPA), amb 690 socis i centenars de simpatitzants. L’exemple de Barcelona, malgrat ser paradigmàtic, no és únic a Catalunya, sinó que es repetí en altres ciutats del territori català com Tarragona o Sant Cugat del Vallès.

Col·laboració: 
Mateu Capell

Llegir més...