L’esquer es col·loca en un ham que va lligat amb fils a una canya, normalment proveïda de rodet per facilitar el llançament i la recollida del peix que quedi enganxat a l’ham després de mossegar l’esquer. Tots aquests materials poden ser molt diferents, variats i específics, per a cadascuna de les modalitats a practicar. La primera distinció que s’aplica per classificar les múltiples modalitats ateny a les aigües on es pesca, marítimes o continentals (rius, llacs o embassaments). Una altra diferenciació rau en l’emplaçament que ocupa el pescador, principalment distingint entre l’ús o no d’una embarcació, que al seu torn pot estar aturada o en moviment. Finalment, la tècnica utilitzada en la pesca o l’espècie de peixos que és objecte de la captura són altres aspectes que permeten completar la classificació de les diferents modalitats de pesca esportiva. La pesca en aigua salada (mars i oceans) es pot practicar de terra estant, és a dir, des de platges, penyasegats, espigons o ports, o des d’una embarcació. La modalitat mar-costa (surf-casting) s’efectua normalment estant sempre en el mateix lloc mentre dura la pesca i consisteix a llançar, amb l’ajuda de canya i rodet, un esquer, normalment natural, a certa distància de la vora del mar per intentar arribar a un lloc on pugui haver-hi peixos i esperar que mengin l’esquer. La modalitat de suret acostuma a practicar-se en aigües estancades o tranquil·les, com ports o espigons, a les quals s’intenta atreure els peixos mitjançant la utilització d’elements olorosos, com per exemple pasta de sardina. S’utilitza canya, però no sempre rodet, i a la línia de fil que hi ha entre la canya i l’esquer s’incorpora un suret, que dona nom a la modalitat, que permet al pescador veure quan un peix està menjant l’esquer. La pesca des de pedra (rockfishing) és la mateixa modalitat que mar-costa, però practicada des de penya-segats o des de roques situades dintre de l’aigua. La modalitat de llançament i recollida (spinning) és més activa, ja que normalment el pescador va avançant i provant diferents llocs, i consisteix a llançar i començar a recollir immediatament, amb l’ajuda d’una canya i rodet, un engany, normalment artificial, que amb el moviment de recollida simula un peix en moviment, amb la intenció que un altre peix més gran l’ataqui i quedi atrapat a l’ham. Aquesta modalitat també es pot practicar des d’una embarcació aturada a prop de la costa.
Campionat de Catalunya de pesca esportiva en la modalitat mar-costa (2009)
FEDERACIÓ CATALANA DE PESCA ESPORTIVA I CÀSTING
Quan es pesca des d’una embarcació cal distingir entre la pesca d’altura i la practicada prop de la costa, i diferenciar si l’embarcació està aturada o en moviment. En aquest darrer cas parlem de les modalitats de curricà, tant d’altura com de costa. Amb una canya proveïda de rodet es deixa anar un engany, normalment artificial, per la popa de l’embarcació, que acostuma a navegar a una velocitat d’entre 4 i 8 nusos. L’esquer simula un peix nedant, i s’espera que sigui atacat per un peix més gros que quedi atrapat a l’ham. La pesca d’altura amb l’embarcació aturada s’anomena grumeig i consisteix a llançar a l’aigua sistemàticament i de manera continuada uns peixos (normalment s’utilitza sardina o verat) que serveixin per atreure espècies més grosses, especialment la tonyina o el peix espasa. Alhora es preparen les canyes amb rodet i esquer natural (el mateix tipus de peix que serveix d’atracció) i s’espera que algun dels peixos atrets mengi aquest engany i quedi atrapat.
Les modalitats que s’efectuen des d’una embarcació aturada a prop de la costa són la pesca de fons, la pesca de llançament i recollida de superficie (spinning) i la recollida a fons (jigging). La primera, també anomenada embarcació fondejada, consisteix a deixar baixar, amb l’ajut d’un pes, un aparell amb un, dos o tres hams amb el seu esquer fins al fons del mar. Un cop allà s’espera que piqui algun peix i quan quedi clavat es comença la recollida amb l’ajuda de la canya i el rodet. La darrera consisteix a deixar baixar un engany artificial de cert pes i consistència, de manera que pugui arribar al fons del mar i aguantar sense que es trenqui per les mossegades dels peixos, que serà recollit sense pausa i amb certa velocitat, movent la canya de manera erràtica, amb la intenció que algun peix depredador ataqui l’esquer i quedi atrapat a l’ham.
La pesca en aigües continentals presenta modalitats molt més específiques perquè normalment estan pensades per a la captura d’espècies concretes de peixos com truites, salmons o perques, entre d’altres. La modalitat d’aigua dolça té lloc als trams baixos dels rius. El pescador se situa en un lloc fix i llança a l’aigua menjars olorosos atraients per als peixos. Es pot practicar amb canyes fixes, sense rodet, que acostumen a ser llargues per poder pescar lluny de la vora i aguantar les carreres dels peixos en ser clavats, o es pot practicar amb canyes amb rodet, normalment més curtes i proveïdes d’un suret per tal de poder veure les picades dels peixos. La pesca de grans peixos (carpfishing) persegueix la captura de grans exemplars de carpa, barbs o silurs, i requereix molta paciència. El pescador escull un lloc, on fins i tot pot acampar un o dos dies, i va llançant a l’aigua boles de menjar que atreguin els peixos (normalment s’utilitzen farines i essències oloroses), alhora que llança un esquer adequat a les peces que s’esperen capturar amb l’ajut de la canya i el rodet. La pesca de salmònids amb mosca es practica en zones d’aigües netes i oxigenades on hi hagi truites, s’utilitza canya i rodet i una mosca artificial com a engany. Aquesta pot ser seca –sura sobre l’aigua i es manté sempre a la vista del pescador – o ofegada –s’esfonsa i no es veu–. En aquesta modalitat, en la qual hi ha molta afecció a la confecció artesana de les pròpies mosques, s’ha de llançar corrent amunt, de manera que amb l’ajut del riu la mosca passi pel lloc en què el pescador creu que hi pot haver una truita, i esperar que piqui. En la modalitat de salmònids llancer s’utilitza una peça de pocs grams de pes, normalment metàl·lica, anomenada cullereta que es recull amb l’ajut de la canya i el rodet. Amb el moviment de recollida s’intenta captar l’atenció del peix perquè piqui l’engany. Pel que fa a la pesca de la perca americana o negra (black bass), consisteix a llançar i recollir mitjançant l’ajut de la canya i el rodet un engany artificial, sigui metàl·lic o de silicona o vinil, intentant amb els moviments que sembli que tingui vida, perquè la perca l’ataqui i quedi atrapada a l’ham que amaga l’engany. Aquestes dues darreres modalitats també es poden practicar des d’una embarcació. Finalment, la pesca simulada (càsting) consisteix a llançar la canya en una pista artificial amb l’objectiu d’assolir una distància o un objectiu determinat, però sense la presència de peixos a l’aigua. En funció del material que es llança (mosca o pes) i del seu pes (7,5 g, 18 g o 113 g), de la tècnica utilitzada (a una o dues mans) i la distància de llançament es distingeixen una desena de disciplines.
La pesca esportiva a Catalunya
La pesca ha format part de les formes de supervivència de l’espècie humana des de temps immemorials. Com a esport, afecció o competició està ampliament documentada en textos antics de cultures diferents i mil·lenàries com la japonesa, la xinesa o la llatina, però, els textos del segle XVII de l’anglès Isaac Walton són, possiblement, els més precisos que s’han escrit. La utilització d’un element tan característic com la canya està també documentat des de l’antiguitat i és necessari utilitzar-lo per aconseguir allunyar l’engany del lloc a on està situat el pescador i poder arribar amb facilitat a zones amb més profunditat.
A Catalunya la pesca esportiva evoluciona de la pesca professional. La competència per veure qui tenia la capacitat de capturar el peix més gran facilità l’evolució de les rudimentàries tècniques de pesca. Hi ha documentades societats catalanes de pesca esportiva que tenen més de 100 anys de vida i algunes encara segueixen en actiu. Els primers concursos els guanyava la peça més grossa capturada, però a causa de la dificultat d’aconseguir captures de certa mida en les competicions que s’organitzaven, a mitjan segle XX es canvià el sistema de classificació, de manera que des d’aleshores es dona un punt per gram de les captures vàlides de cada pescador (cada peix té una mesura mínima per ser vàlid i si no l’assoleix ha de ser retornat a l’aigua i no puntua).
A Catalunya hi ha una llarga tradició en l’esport de la pesca, sobretot marítima. En la modalitat de mar-costa, pescadors catalans han estat campions del món individuals, com Eduardo Martínez Gonzalo (1992) o Xavier Pérez Rojo (1999, 2005). La Federació Catalana de Pesca Esportiva (FCPE) fou anterior a la creació de la Federació Espanyola de Pesca, tot i que, com totes les federacions catalanes, va desaparèixer amb el franquisme i no va ser recuperada fins a la dècada de 1980. La Societat de Pescadors Esportius Mar de Barcelona o l’Agrupació de Pescadors Esportius de Vic, centenàries, han estat veritables forjadores d’aquest esport a Catalunya. La FCPE aporta esportistes a la categoria d’alta competició i a les seleccions estatals de totes les modalitats de competició que participen amb regularitat als diferents Campionats Mundials que se celebran anualment. El 2012 tenia 249 entitats afiliades i 12.281 llicències.